El marc legal que explica la crisis dels refugiats
Imma Mata ha iniciat la taula rodona contextualitzant la situació dels refugiats a Europa i Espanya tenint en compte el marc legal i, en aquest sentit, ha recordat que totes les normes i lleis subscrites pels països membres de la Unió Europea (la Declaració Universal dels Drets Humans, la Convenció de Ginebra de 1951, el Protocol de New York del 1967 o el Sistema Europeu Comú d’Asil) reconeixen l’asil com un dret fonamental, a pesar que, tal i com ha explicar la responsable de Migració de Càritas, “estem incomplint sistemàticament els nostres compromisos internacionals i la nostra normativa interna”. Durant la seva intervenció, Mata ha donat algunes xifres que exemplifiquen la dramàtica situació dels refugiats: 65 milions el 2015, una població gairebé equivalent a la de França, tot i que, en contra de la sensació d’arribada massiva que regna a Europa, el 90% d’aquests refugiats busca asil als països fronterers (sobretot Turquia, Pakistan i Líbia). D’aquests 65 milions, Espanya només en dóna refugi a 15.000.
Durant la seva intervenció, Mata també ha enumerat algunes de les estratègies de la Unió Europea per evitar acollir aquests refugiats: els països membres s’hi neguen explícitament o opten per intentar disminuir la quota de refugiats assignada, a més d’alentir el procediment d’acollida o establir pactes com el signat amb Turquia per a deportar els refugiats que arriben a Grècia. Espanya, per la seva banda, ha explicat Mata, opta per les conegudes “expulsions en calent”, un règim especial pensat per a Ceuta i Melilla que vulnera el dret dels refugiats arribats a passar per un procés administratiu que permet al país d’arribada conèixer la seva identitat i els seus motius. Contràriament, aquestes expulsions permeten deportar automàticament les persones que pretenen superar els elements de contenció fronterers. A més, Mata ha evidenciat el greu problema que suposen els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) a què s’envia els refugiats arribats a Espanya: centres opacs i amb una manca d’assessorament jurídic que impedeix esbrinar en quines condicions es troben les persones que s’hi envien.
Imma Mata també ha criticat la lentitud dels processos legals i les incongruències del sistema d’acollida per fases estipulat, que, tot i que en els primers mesos garanteix allotjament i les necessitats bàsiques als sol·licitants de refugi, aviat els considera prou autònoms com per no rebre cap ajut públic, en un país estranger on no coneixen la llengua i sense possibilitats laborals, la qual cosa impedeix la cerca d’habitatge.
Madonna, refugiada siriana, explica la crisis dels refugiats en primera persona
Madonna, una refugiada siriana a Barcelona, que va haver de deixar Alepo amb 20 anys després de l’esclat de la guerra, ha explicat els estudiants de la Facultat la seva commovedora història, des que haver d'allunyar-se de la seva família per venir a Europa fins que va aconseguir, anys després, que els seus pares poguessin arribar a Barcelona en condició de refugiats. “Tornar no era una opció per a mi, i havia de començar a pensar d’una altra manera si volia quedar-me a Europa”, ha explicat Madonna, que va estudiar filologia anglesa i, durant la seva estada, primer a León amb un familiar, i després a Barcelona, ha après castellà ràpidament per poder trobar feina. “Ara que tinc a mons pares amb mi i sóc a Barcelona, necessito una vida estable: tornar a estudiar, trobar feina, tenir on viure”, ha confessat.
El fotoperiodista Santi Palacios és testimoni de la tragèdia que viuen els refugiats
Finalment, Santi Palacios, fotoperiodista guanyador del segon premi World Press Photo 2017 en la categoria de Notícies General, per la fotografia que mostra dos germans nigerians plorant dins d’un bot a 12 milles de la costa de Líbia, ha mostrat als assistents el seu treball fotogràfic, que evidencia les condicions dramàtiques en què arriben els refugiats a les costes. Sobre la foto guanyadora, Palacios ha explicat: “Vaig intentar vendre aquesta foto als mitjans durant els Jocs Olímpics, quan ningú vol sentir-ne a parlar dels refugiats, i per aconseguir-ho vaig haver d’explicar la història tremenda que amaga aquesta fotografia: els dos germans no ploren per la por al mar, tal i com jo vaig pensar en un principi, sinó per la pèrdua de la seva mare a la costa de Líbia, després que emmalaltís durant el dur trajecte. Ploraven perquè s’adonaven que ja no hi havia marxa enrere”, ha explicat Palacios, que ha projectat també un muntatge amb commovedores fotografies que mostren l’arribada de refugiats a Lesbos, on el fotoperiodista ha estat treballant. “Es tracta de la crisi de refugiats més mediàtica que hem tingut mai, no deixem d’explicar-la però, tanmateix, no ho estem fent bé, perquè no expliquem per què vénen, com vénen i la indiferència o el rebuig que es troben quan arriben, al final d’un malson”.
El fotoperiodista també ha denunciat la indiferència dels mitjans espanyols respecte la crisi de refugiats arribats de l’Àfrica al sud de la Península. “No hem d’anar tan lluny per presenciar una tragèdia com aquesta, està passant ara mateix al Marroc. Jo no he vist enlloc més violència que a la frontera amb Melilla”.
“Totes aquestes morts són fàcilment evitables. Contràriament al que passa a Síria o Somalia, on la situació és dramàtica i hi moren persones contínuament, el Mediterrani no té excusa”, ha conclòs Palacios.
