“Quan la cultura esdevé dret”

Aquest abril, a les tres facultats de Blanquerna, hem viscut setmanes intenses en què la cultura no apareix com un complement amable de la vida universitària, sinó com una de les seves formes més profundes. Sant Jordi ha passat pels nostres centres amb llibres, roses, concursos, lectures, activitats i trobades; però, sobretot, amb aquella energia tan difícil de programar i tan fàcil de reconèixer quan es produeix: la d’una comunitat que s’expressa. Durant unes hores, els carrers del país semblen dir-nos que la cultura no és un luxe, ni una ornamentació, ni una activitat que arriba quan tot allò “important” ja està resolt. La cultura és una forma de vincle. Una manera d’expressar-nos i reconèixer-nos.

Uns dies abans, el dissabte 18 d’abril, Blanquerna també havia viscut una altra expressió d’aquesta mateixa intuïció: la seva gran jornada comunitària, en aquesta ocasió, a la Sagrada Família. Ens hi vam trobar patrons, equips directius, professorat, estudiants, professionals del PTGAS, i persones ja jubilades i/o vinculades al nostre projecte institucional. No va ser una visita turística. Va ser una experiència de comunitat, patrimoni i sentit. La Sagrada Família ens va recordar que la cultura també pot ser pedra, bellesa, llum i fe. I que hi ha obres que no només es contemplen: ens interpreten. Ens expliquen d’on venim, què estimem i cap a on voldríem caminar.

Per això resulta especialment significatiu que, mentre nosaltres vivíem aquesta intensitat cultural als campus i en aquesta trobada institucional, el Parlament de Catalunya continuï treballant en el projecte de llei de “drets culturals”. Parlar de drets culturals vol dir fer un pas important: deixar d’entendre la cultura només com una oferta disponible o de consum, i començar a entendre-la com una dimensió essencial de la vida humana que cal protegir, promoure i garantir.

El projecte de llei parla d’identitat cultural, accés, participació, creació i educació artística. Dit d’una altra manera: la cultura no és només mirar, consumir o assistir; és poder comprendre, crear, participar, expressar-se, aprendre i compartir amb dignitat i igualtat.

Aquest canvi de mirada és profundament necessari i socioeducatiu. A Blanquerna ho sabem bé. Educar no és només transmetre informació. En un temps saturat de dades, pantalles i missatges instantanis, el repte no és acumular més continguts, sinó ajudar a construir sentit. La cultura és necessària perquè ens ajuda a tornar a narrar: a donar forma al que vivim i a posar paraules, imatges, cos, veu i música a allò que, sense expressió, quedaria dispers.

Però també ens interpel·la. Si la cultura és un dret, la universitat no pot limitar-se a celebrar-la puntualment. L’ha de fer estructural. L’ha de fer present en els seus espais, en les seves metodologies, en els seus projectes i en la seva manera d’entendre la formació. Per això el futur projecte del Campus de les Arts de Blanquerna no pot ser només una nova iniciativa acadèmica o una ampliació d’oferta. És una manera de dir que la creació i la participació cultural formen part del nostre projecte educatiu. Ens travessa.

Per tant, no es tracta només de formar professionals vinculats a les arts. Es tracta d’afirmar que tota formació universitària necessita cultura, sensibilitat, llenguatge simbòlic, capacitat expressiva i experiència creativa. En l’educació, en la salut, en la comunicació, en l’esport o en les relacions internacionals, la cultura no és un afegit. És una condició i un espai per comprendre millor les persones i els contextos.

La futura llei parla també de cultura comunitària: pràctiques creatives i participatives que transformen l’entorn, enforteixen xarxes i generen capacitat col·lectiva. Aquesta idea ressona amb força amb el que Blanquerna vol ser: una institució arrelada, oberta i compromesa amb una formació que no separa el saber de la vida, ni la competència professional de la responsabilitat social.

Potser, després de Sant Jordi i després d’aquesta jornada compartida a la Sagrada Família, la pregunta ja no és només quines activitats culturals fem. La pregunta és quin lloc ocupa la cultura en la nostra manera d’educar. I encara més: quin dret a la paraula i a la creació som capaços de garantir als nostres estudiants i a la nostra comunitat.

Sant Jordi ja ha passat. Però el que ens ha deixat no hauria de passar. Ens ha recordat que una universitat també s’escriu amb llibres, preguntes i gestos compartits. Que la cultura no és el que fem quan deixem d’ensenyar. És el lloc des d’on fer-ho.

I ens convida, ara que el país debat els seus drets culturals, a fer una afirmació senzilla i exigent: a Blanquerna, la cultura no només se celebra. Es viu, es crea, es comparteix i es converteix en projecte educatiu.