“Tothom hauria de tenir clar que, en l’ictus, el temps és cervell”

Escoltar Olalla Pancorbo parlar de la seva feina, de la seva recerca, de la seva professió, és entendre què vol dir la passió, creure’s allò que un fa, i ajuda a confiar que ens en sortirem perquè hi ha persones que, com ella, estan convençudes que tenir cura de l’altre és molt important. Confessa que, com molts altres companys de la seva promoció, va començar a estudiar Infermeria perquè no va poder entrar a Medicina, i que va pensar: “Estudio un any i després em passo a Medicina”. Però, passat aquest any, “cap dels companys ho vam fer, ens vam quedar perquè ens va entusiasmar la professió”, ens aclareix. Des de l’any 2016 és professora del grau en Infermeria de Blanquerna-URL, que compagina amb la seva feina a la Unitat d’Ictus de la Vall d’Hebron. Ara està acabant la seva tesi doctoral sobre com la infermeria pot influenciar en l’evolució i el pronòstic d’un pacient amb ictus.

Volia estudiar Medicina. Se n’ha penedit, de no poder-ho fer?
Gens. Em va tocar una època en la qual la nota de tall era molt alta. Jo tenia bona nota, però no va ser possible entrar per l’alta demanda d’aquell any. La meva segona opció era Infermeria i, per ser sincera, vaig començar pensant que estudiaria un any i després em canviaria; pensava el mateix que el 80 % de la meva classe, perquè la majoria eren aspirants a estudiants de Medicina que no hi havíem arribat o ens havíem quedat pel camí; després cap de nosaltres va passar a Medicina. Per què? La diplomatura ens va captivar.

Què li agrada de la seva professió?
M’agrada molt la relació amb el pacient i l’atenció a peu de llit. També soc molt biomèdica, m’agrada entendre què li està passant internament al pacient, els mecanismes fisiopatològics, les diferents opcions terapèutiques disponibles, com podem millorar els processos mitjançant la recerca...

I treballar amb pacients crítics.
Quan vaig acabar la carrera vaig estar treballant dos anys a urgències perquè durant tota la carrera hi havia treballat d’auxiliar, i vaig fer un postgrau per especialitzar-me. Al cap de dos anys ja vaig veure que la patologia urgent i més crítica sí que em cridava molt l’atenció i que el pacient que, per contra, arriba i és transitori i canviant no em motivava, m’agradava més el pacient al qual pots fer més seguiment, el que tens ingressat més dies, tot i que sigui un pacient crític i inestable. Amb el pacient d’urgències no hi estableixes un vincle, només el veus una o dues hores, i després ja no saps què ha passat amb ell.

I aleshores la van fitxar a l’Hospital Clínic.
Sí, vaig treballar-hi deu anys en unitats de cures intensives i en unitats de semicrítics.

Deu ser dur...
Era el que m’agradava. Tot i que és un pacient crític, que té un risc vital i que la seva salut està bastant compromesa, pots veure’n l’evolució, ja sigui bona o dolenta, però és gratificant si després aconsegueixes que se’n vagi a planta i hagi millorat. Em motivava molt més; el pacient et coneix, la família també, i pots treballar amb ells en diferents aspectes. A les unitats de cures intensives el maneig que té la infermeria del pacient és un maneig molt més autònom, amb més capacitat de decisió; s’estableix un treball en equip amb un enfoc més multidisciplinari. I al final, en la infermeria el tracte amb el pacient és molt rellevant. Per això diuen que és una de les professions més vocacionals, més humanes.

Del Clínic va passar a un altre hospital de referència, la Vall d’Hebron. Va ser tot un repte, oi? La van buscar.
Calia emprendre un nou projecte que s’iniciava a la Unitat d’Ictus, finançat per La Marató de TV3. Buscaven una infermera que tingués molta experiència en unitats de crítics, que estigués formada en recerca per poder portar a terme el projecte i que tingués nivells d’expertesa per formar altres infermeres. I van pensar en mi. Aquest projecte m’ha donat l’oportunitat de créixer professionalment i poder combinar aquestes tres competències d’infermeria que també són molt nostres —l’assistència, la docència i la recerca— i que no en totes les posicions de treball és possible abordar-les conjuntament. Des de llavors soc a l’Hospital Vall d’Hebron, a la Unitat d’Ictus. A més a més, aquesta experiència professional també m’ha permès començar la meva tesi doctoral, que estic a punt de finalitzar.

Comencem pel projecte de la Marató...
El projecte de La Marató està centrat en l’ànec lleig de l’ictus. D’ictus, n’hi ha de dos tipus. L’isquèmic, el que tothom coneix, és un trombe que obstrueix una artèria i impedeix el pas de la sang per l’artèria. Aquesta part del cervell, com que no està irrigada —la sang no hi arriba— perd la seva funcionalitat. L’avantatge de l’ictus isquèmic és que durant els darrers anys hi ha hagut molts avenços terapèutics; actualment, disposem d’un tractament efectiu que millora molt el pronòstic d’aquest tipus de pacients. Mitjançant medicació o a través de la inserció d’un catèter per l’engonal o el braç, hem aconseguit accedir a l’artèria cerebral que està obstruïda, obrir-la i extreure’n el trombe que impedia el pas de la sang. La recuperació d’aquest ictus acostuma a ser molt bona i el grau de supervivència del pacient és molt elevat. Però la realitat és que també tenim l’altre tipus d’ictus, amb una taxa elevada de mortalitat i major discapacitat, perquè no hi ha un tractament que sigui totalment eficaç.

Com es produeix?
Una artèria del cervell es trenca, la sang que porta aquesta artèria surt a la cavitat del cervell, es va acumulant i produeix una hemorràgia intracerebral. Aquest tipus d’ictus principalment és degut a una hipertensió arterial crònica, és a dir, és més freqüent en pacients que presentin tensions molt elevades al llarg del temps. Pots viure amb una tensió alta anys i anys i no tenir cap símptoma, però la tensió va fent mal de forma silent. Aquesta hipertensió arterial crònica va lesionant les parets de les artèries i les va debilitant fins que arriba un moment que són fràgils i no aguanten una pujada de la tensió i es poden trencar. L’únic tractament eficaç a dia d’avui és intentar tancar l’artèria, que deixi de sagnar, i que es formi un tap. Com més aviat ho aconseguim, impedirem que l’hemorràgia creixi més i afecti més funcions cerebrals i, per tant, serà molt millor per al pacient.

En els dos casos, quan hi ha símptomes, s’ha de córrer, oi?
Exacte! Nosaltres diem una frase que a tota la població se li ha de gravar al cap: “en l’ictus, el temps és cervell”. Això vol dir que, com més temps passi fins que arribem a l’hospital, més seqüeles neurològiques i de discapacitat tindrem a llarg termini. Per tant, com més aviat arribem a l’hospital, com més aviat es diagnostiqui l’ictus i es tracti, menys seqüeles i, en conseqüència, menys discapacitat. Quan tens simptomatologia d’ictus no has d’anar a l’hospital pels teus propis mitjans, sinó que s’ha de trucar al SEM perquè aleshores s’activa un codi ictus. Aquest codi ictus consisteix en un circuit assistencial molt ben coordinat que permet accelerar tots els processos assistencials que implica atendre un pacient amb sospita d’ictus. Quan el pacient arriba a l’hospital referent d’ictus, l’equip de professionals ja està preavisat anteriorment i el rep directament a la porta d’urgències i el passa directament al TAC per confirmar el diagnòstic d’ictus. Amb aquests circuits aconseguim reduir molts minuts en el temps d’atenció i aconseguim un diagnòstic i un inici del tractament molt més precoç.

I en aquesta rapidesa és, en el cas de l’ictus “dolent” —de l’ànec lleig— on entra la feina de la infermeria i la seva tesi, oi?
Sí, estudis previs havien posat de manifest que abordar la pressió arterial durant les primeres hores en els pacients que pateixen un ictus hemorràgic —quan l’artèria es trenca— és clau per millorar l’evolució d’aquests pacients i, per tant, aconseguir que els pacients quedessin amb menys discapacitat a llarg termini: acabar en cadira de rodes o necessitant un bastó per caminar, o no podent parlar... I aquesta era la nostra hipòtesi del projecte, que ser molt i molt ràpids a l’hora d’iniciar aquest tractament i d’aconseguir controlar la pressió arterial fa que després les hemorràgies no creixin i, per tant, l’evolució dels pacients sigui millor. La meva tesi està centrada en el fet que gran part del paper d’aconseguir controlar la pressió arterial i que aquesta baixi de forma tant ràpida és dels professionals d’infermeria.

Per què?
Perquè en aquest circuit assistencial centrat en la rapidesa en el temps d’actuació, les infermeres assumim un rol que és clau. Es va establir que les infermeres d’ictus, acompanyades per l’equip de neuròlegs, fóssim les encarregades de rebre el pacient, traslladar-lo al TAC i, un cop confirmat el diagnòstic d’ictus, iniciar allà mateix el tractament, sense esperar. Recordeu que el temps és cervell i, per tant, com més ràpid l’iniciem, molt millor. Un cop iniciat el tractament, entra l’abordatge més d’infermeria del projecte de la meva tesi, que és la vigilància i el control del pacient a peu de llit per tal d’assegurar que la pressió arterial baixi i el pacient es mantingui estable neurològicament. L’altra part del projecte de la tesi és mostrar que no només és important controlar la pressió de manera ràpida sinó que també és important mantenir-la estable durant les hores següents i evitar els pics (que la pressió pugi i baixi). I sí, som les infermeres les que intentem mantenir estable aquesta pressió durant les primeres 24 hores i no sempre és fàcil aconseguir-ho en un pacient en què la pressió arterial varia moltíssim. És una tesi molt d’infermeria, que posa en valor la influència que realment té la nostra professió en l’evolució i en el pronòstic dels pacients.

Feia molta falta visibilitzar la seva tasca, oi?
La infermeria és una professió amb molt de camp per recórrer en l’àmbit de la recerca, no hi ha gaires publicacions liderades per infermeres com a primeres autores. S’ha de fer una crida a animar les infermeres a publicar, a liderar projectes de recerca, a crear xarxa nacional i internacional, perquè com més centres participin en projectes de recerca, més potents seran i major repercussió per a la ciència tindran. I hem de tenir clar que al final qualsevol intervenció o decisió que es realitza a l’hospital s’ha de provar, s’ha de qüestionar i s’ha de corroborar que allò funciona. L’única manera de corroborar-ho, és fent recerca!

Li apassiona tot aquest tema.
Sí, m’agrada la recerca clínica, aplicada sobretot a la realitat assistencial, que ens permeti millorar circuits, que ens permeti optimitzar l’evolució de pacients, els pronòstics i aportar un benefici directe per als pacients.