Julieta Piastro: «A cada generació li toca inventar les seves formes d’estimar»

Compartir la ubicació, revisar les xarxes de la parella o estar pendents dels likes formen part de moltes relacions actuals. En parlem amb Julieta Piastro, doctora en Ciències de l’Educació.

Compartir la ubicació, les contrasenyes o tenir accés al mòbil de la parella està força normalitzat entre els joves. Què ens diu això sobre com entenem avui la confiança i la intimitat en les relacions?

Crec que la confiança és exactament el contrari de tot això. Confiar és no tenir la necessitat d’una prova que et digui si aquella persona ha fet una cosa determinada o ha estat en un lloc concret. La confiança parteix del fet de pensar: “La diposito en tu perquè et conec”. És exactament el contrari d’una prova empírica. Compartir la ubicació o stalkejar, en canvi, és demanar aquesta prova.

On situem, doncs, la frontera entre cuidar-nos, preocupar-nos per l’altre i voler-lo controlar? En un moment en què podem saber pràcticament sempre on és l’altra persona, estem perdent capacitat per confiar?

Quan una persona té moltes inseguretats, és molt fàcil que busqui controlar perquè no té una altra manera de sentir-se reconeguda o estimada. Però compartir la ubicació no corrobora que hi hagi confiança.

No crec que perdem la capacitat de confiar per culpa de les tecnologies, perquè confiar és una cosa que s’aprèn. Si no tens aquesta confiança, probablement hi ha moltes inseguretats relacionades amb la teva vida i la teva història. Per això, jo no atribuiria tanta responsabilitat a les xarxes socials o a les tecnologies, sinó a la persona. Hi ha determinades característiques personals que poden aguditzar-se o manifestar-se de manera patològica a través de les noves tecnologies, però les xarxes no en són les responsables.

S’han incorporat al nostre vocabulari conceptes com ghosting o stalkejar. Són noves formes d’entendre els vincles o simplement hem posat nom a comportaments que ja existien?

No sé si són noves formes d’entendre els vincles. Està bé que cada generació creï un llenguatge adaptat al seu temps, però em sembla que molts d’aquests conceptes expressen control.

Vam aprendre molt de Freud quan explicava que una de les fonts del patiment humà és voler controlar l’altre i no poder fer-ho: preguntar-nos per què l’altre no m’estima com jo vull ser estimat o per què no em dona allò que voldria. Hem d’aprendre a viure amb això. Em preocupa que molts d’aquests comportaments siguin símbols de control, sobretot perquè l’educació sentimental és un aprenentatge i molts joves no l’han tinguda.

Les xarxes socials poden fomentar aquestes inseguretats i aquesta necessitat de controlar o de sentir-nos validats pels altres?

Segur. Abans que existissin les xarxes socials ja buscàvem altres maneres d’obtenir les gratificacions que ara busquem a través d’un like. Actualment són gratificacions molt superficials, però poden aguditzar les inseguretats i fer que estiguem pendents constantment de si els altres han valorat o reconegut allò que hem publicat.

A més, hi ha una part relacionada amb la necessitat de mostrar-nos feliços, realitzats i plens davant dels altres.

Alhora, les noves generacions parlen obertament de límits, responsabilitat afectiva, consentiment o salut emocional. Som davant d’una generació més conscient de com es vol relacionar?

Crec que no necessàriament. Quan som joves, no sabem gaire com volem relacionar-nos, però sí que podem identificar allò que no ens agrada o allò que no volem reproduir del que hem vist a casa o en generacions anteriors. És una mica el que va passar amb la generació dels anys seixanta i els hippies: trencaven amb els seus pares sense saber ben bé com construir una alternativa. A cada generació li toca inventar les seves formes de relació amorosa.

El que crec que falta actualment és educació sentimental. Nosaltres probablement tampoc no la vam rebre de la família ni a través de l’educació sexual, però sí a través del cinema, de la literatura i de molts relats que ens donaven paraules per expressar allò que sentíem.

Ara veig els joves més pendents d’encaixar les seves relacions dins d’un ventall de possibilitats preestablertes que els indiquen com s’han de relacionar, quan, en realitat, cada relació és una creació singular, personal i pròpia.

Què podem aprendre els adults de la manera com els joves estan construint les seves relacions?

Els adults podem aprendre moltes coses dels joves. Estan més acostumats a conviure amb la diversitat i amb la diferència, i són més tolerants davant de la diversitat cultural i de gènere.

De la mateixa manera que nosaltres podem aprendre d’ells, però, ells també poden aprendre de nosaltres, especialment a l’hora d’enriquir el llenguatge amorós i el llenguatge que els permet entendre’s a si mateixos. Es tracta d’orientar-los des de l’experiència, simplement perquè els adults hem viscut més i tenim més experiència i més responsabilitat.