En aquesta entrevista comparteix la seva experiència amb un missatge d’esperança i realisme per als futurs psicòlegs. Després d’un camí ple d’esforç, dubtes i constància, recorda que la clau és no perdre de vista la meta i saber que, malgrat les dificultats, aconseguir-ho és possible.

Com et vas sentir en conèixer que havies aconseguit la plaça PIR?

No m’ho creia. Jo vaig sortir de l’examen pensant que ja no m’hi presentaria més. Va ser un examen molt injust i tenia una sensació d’indefensió important. Sentia que l’esforç que hi havia esmerçat no tenia sentit i tenia la temptació de tirar la tovallola. Quan vaig posar el meu examen a la plantilla i vaig comprovar que “no estava tan malament”, vaig tenir un xic d’esperança, però sempre amb molta cautela. Finalment, quan vaig veure el número de plaça em vaig emocionar, fins i tot sentia que no anava amb mi. Amb el temps ho vaig anar encaixant i fent-ho real. És increïble, sentir que l’esforç ha valgut la pena.

Què creus que ha estat clau en el teu camí fins aquí?

Crec que escoltar què necessitava. Vaig decidir presentar-me al PIR anys després d’acabar la carrera, fins i tot el màster. Va ser el moment en què em sentia més preparada o amb més ganes d’afrontar un repte així. Això és important, perquè és una batalla dura i el que vols o necessites pot canviar amb el temps. No sempre has de fer-ho tot en una línea recta. També he anat treballant mentre estudiava i crec que això m’ha permès sentir que no “m’ho jugava tot a una carta” i per motivar-me a seguir aprenent.

Quin paper ha tingut la teva formació a Blanquerna en aquest èxit?

El més positiu que m’ha ensenyat la universitat és reflexionar. La part d’estudi teòric és un aspecte que he hagut de treballar més endavant per poder treure’m un examen així, però la part reflexiva, especialment en aquesta carrera, crec que m’ha permès un bon bagatge. També per a la pràctica professional.

Hi ha algun record o experiència de la Facultat que t’hagi marcat especialment?

Les pràctiques del màster. Les vaig fer a l’hospital de Mataró i, tot i que la decisió de presentar-me al PIR no va ser fins un any o un any i escaig després, em va obrir les portes per veure com funciona un hospital públic, quin paper hi té el psicòleg clínic i si m’agradava. Crec que vaig estar amb molt bons professors i professionals i això va ser el motor més important, en aquest sentit.

Quins reptes creus que afrontes ara en aquesta nova etapa com a PIR?

Crec que en són molts. D’entrada, crec que és fàcil sentir la por de no estar a l’altura. Fins ara, tot això ha estat en la fantasia i la imaginació, però ara, de sobte, és real. És fàcil sentir que no saps res.

Decidir on vols fer la residència també és un procés complex, perquè ho decideixes relativament ràpid i no hi ha res segur fins a l’últim moment. D’altra banda, has d’estar preparada perquè és possible que et toqui marxar de la ciutat on vius, i això pot suposar un repte important que has de tenir en compte. Fins i tot quan ho esculls per voluntat pròpia, com va ser el meu cas, no deixa de ser un canvi que requereix d’un període d’adaptació; canvies de ciutat, d’ambient, de feina… Però també pot significar una gran oportunitat!

Penso també que els casos que pots veure al llarg de la residència o els serveis pels quals rotes, com per exemple psicooncologia, poden suposar un impacte emocional important que et fa ser conscient de com ens pot remoure a nosaltres, com a residents o professionals. Crec que tenir en compte el nostre benestar emocional també és bàsic.

Què li diries a altres estudiants de Psicologia que somien aconseguir una plaça PIR?

Els diria que el PIR és molt difícil, és cert, però no impossible. Requereix disciplina i constància, tot i que no sempre estem en els nivells òptims de motivació o dedicació. Això és important de tenir en compte, perquè és fàcil caure en la culpa quan descansem o quan hi ha dies o èpoques en què no estem tan productius. Però això no significa que no avancem!

Crec que és essencial entendre que no és un procés lineal i que és normal perdre motivació en alguns moments o caure en el desànim. L’important és buscar la manera de reconnectar i saber que allò que en un moment donat ens ha anat bé, pot canviar. I està bé!

Els diria que busquin la manera d’estudiar que els vagi bé i, sobretot, que estudiïn en companyia. L’estudi és un procés feixuc que es fa molt més amè quan el fas acompanyat.

No perdre de vista la meta és important. I somiar i imaginar-te el dia que ho aconsegueixes és força esperançador!

Com t'imagines el teu futur professional un cop acabada la residència?

Estic molt a l’inici i encara em costa mirar tan endavant. Crec que encara em queden molts dispositius per veure, per saber què és el que més m’agrada i a què voldré dedicar el temps, però ara per ara penso que m’agradaria treballar en un centre de salut mental i dedicar alguna tarda a una consulta privada. Però bé, ja és veurà, encara és aviat!

Com han estat aquests primers mesos com a resident PIR a Bilbao?

Molt intensos! La residència requereix molta energia al principi, especialment per la part social. És un lloc on tots els residents som nous, amb molta gent de fora, i estàs constantment envoltada d’estímuls. Fins i tot aclaparador! També passes d’estar estudiant i organitzant-te com vols, inclús quedant-te a casa molts dies, a tenir un horari establert i estar presencial moltes hores, i això al principi és cansat. Però a poc a poc el ritme es va calmant i et vas adaptant a la dinàmica, vas ubicant-te a l’hospital, a la ciutat, al funcionament… i llavors comences a motivar-te i a ser conscient del que has aconseguit.

A l’hospital on faig la residència hi ha força bon ambient entre residents i molta companyonia. També crec que és exigent, però penso que això és positiu, que ens empenta a aprendre. De moment, crec que puc dir que estic molt contenta de l’hospital i de la ciutat que he escollit. De vegades encara no m’ho crec!

Què és el que més t'ha sorprès del dia a dia a la residència?

Que s’hi organitzen moltes activitats per seguir formant-nos. També els adjunts. Tenim un dia de docència en què els professionals s’hi miren perquè aprenguem. Cursos, congressos, formacions, casos, sessions clíniques… De vegades pensava que un cop passat l’examen ja hauria acabat, però és només el principi!

També m’ha sorprès –o m’ha fet conscienciar més– que la figura del psicòleg no hi és en alguns serveis, però sí en altres. Per exemple, el servei d’urgències tendeix a estar més medicalitzat. Penso que el sistema encara no està pensat perquè hi siguem en alguns dispositius. A poc a poc tot això està canviant, però encara queda molt recorregut.