El fotògraf iranià Jalal Shamsazaran retrata amb profunditat les conseqüències socials i ambientals que sacsegen Sistan i Balutxistan, una de les regions més castigades per la crisi climàtica i la desatenció institucional.

El vent, omnipresent i implacable, marca el ritme de vida d’aquest territori del sud-est de l’Iran. Travessa camps eixuts, granges abandonades i pobles que han perdut l’aigua, els conreus i gran part de la seva esperança. En aquest context, històries com la de Fatemeh, que cada dia espera l’arribada d’un camió cisterna que sovint es retarda setmanes, són el reflex d’una crisi estructural.

L’assecament del llac Hamoun, antic motor agrícola de la regió, ha desencadenat tempestes de pols i sal, migració massiva, pèrdua de ramaderia i un empobriment profund. Més de tres mil pobles depenen avui d’un subministrament irregular d’aigua potable, mentre les sancions internacionals, la reducció del cabal del riu Hirmand i la manca de resposta governamental agreugen encara més la situació. Més de 400.000 persones en pateixen directament les conseqüències i milions se n’han hagut d’anar.

Shamsazaran, nascut a Tabriz el 1971, captura aquesta realitat amb una mirada documental i poètica que posa al centre les persones més vulnerables: dones, infants i agricultors que carreguen el pes més dur d’aquesta injustícia climàtica. La seva trajectòria, reconeguda amb premis com el Pictures of the Year International (POYi) i una beca Pulitzer, converteix la seva obra en un testimoni imprescindible per entendre la magnitud humana del col·lapse ambiental a l’Iran.