Ramon Escuriet Peiró (Rafelguaraf, 1968) és doctor en Biomedicina, infermer i llevador amb una dilatada experiència tant en el camp de la pràctica clínica com en el de la formació d’altres professionals del seu mateix àmbit. En aquest moments, combina la docència amb la direcció de la unitat d’Atenció Sexual i Reproductiva del Servei Català de Salut. A més, és l’investigador principal del Grup de Recerca Global Health, Gender and Society (GHenderS) de Blanquerna-URL, centrat en l’atenció sexual i reproductiva a partir de l’exploració, anàlisi i avaluació dels resultats en salut des de la perspectiva dels serveis i les cultures organitzacionals. El grup de recerca liderat per Escuriet també estudia l’impacte de les polítiques de gènere en la salut i explora des d’una perspectiva de gènere com condicionants de tipus social i cultural impacten en la salut de les persones. L’equip de GHenderS ha estudiat, entre d’altres, la depressió durant el darrer mes d’embaràs o l’impacte negatiu en la salut sexual i reproductiva de les dones a conseqüència de les mesures adoptades als hospitals durant la pandèmia.

Les darreres investigacions s’han centrat en els avantatges dels parts naturals o no medicalitzats en la salut de les dones i dels nadons, uns avantatges que han tingut un impacte social important en un context cultural que està experimentant canvis molt profunds i on s’obren camí, en l’opinió pública i el debat polític, termes com violència obstètrica, avalat per l’OMS.

La possibilitat d’incloure el concepte de violència obstètrica en la llei valenciana contra la violència sobre la dona de 2012 ha provocat la dimissió de dues ginecòlogues de dos hospitals valencians que assessoraven sobre els canvis en la normativa. Totes dues consideren que incorporar aquest concepte en la llei criminalitza els metges i danya la relació de confiança entre els professionals i les dones embarassades.

A Catalunya al desembre del 2020 ja es va actualitzar la llei de violència masclista i es va incorporar el concepte de violència obstètrica. Cal dir que el 2018 les Nacions Unides van fer un informe en què es reportava que la violència obstètrica era un fet i que calia abordar el tema des de la perspectiva de tractar les dones de manera respectuosa quan estan de part. Aquest informe va ser ratificat pel Consell d’Europa, que, a més, va instar els països a combatre-la.

Què entenem per violència obstètrica?

El concepte és molt ampli i interpretable però bàsicament es refereix a un tracte que no és respectuós amb les expectatives o els desitjos de la dona. La majoria de les vegades el procés de part és fisiològic encara que, lògicament, s’hagi de vigilar en aquells casos en què les dones poden tenir algun risc. Emprar tota la tecnologia, hipermedicalitzar el part quan no cal és allò que s’està intentant evitar. Quan diem tractar amb respecte estem parlant de permetre a la dona que tingui un acompanyant; que s’evitin maniobres com la de Kristeller, en què es pressiona la panxa; no fer un ús de medicaments com l’oxitocina de manera rutinària per estimular les contractacions i accelerar el part.

Com afecta a la dona aquest tracte hipermedicalitzat que han estudiat?

Pot ser traumàtic i pot tenir conseqüències a mitjà i llarg termini en la salut física i mental de les dones. Comença a parlar-se de manera més oberta d’estrès posttraumàtic causat per aquest tipus d’atenció. Fins i tot, hi pot haver violència verbal en el sentit que les dones, que han dipositat la seva confiança en els professionals i que esperen d’ells un tracte càlid, no reben la informació que els demanen durant el procés. No tan sols és el silenci, o que no t’expliquin per què et posen determinada medicació o per què et fan determinada intervenció sinó que és, també, de vegades, un tipus de comunicació des d’una posició de superioritat. Sortosament, els professionals, en aquests moments, estan en un procés de reflexió sobre aquesta qüestió, que es basa en les evidències científiques i en la veu de les mateixes dones, que cada vegada demanen estar més informades, que es respectin els seus drets. Demanen poder utilitzar, per exemple, el document que es coneix com el Pla de naixement, en què elles poden sol·licitar, per exemple, que no se’ls faci, si no cal, l’episotomia (incisió en el perineu). Són qüestions molt bàsiques. Si se’ls neguen aquestes expectatives sense una causa justificada, això ja es converteix en violència.

I com es pot evitar?

Donant molta informació i apostant per una bona comunicació de caràcter bidireccional entre elles i els professionals. La dona és la protagonista del procés de part i el professional acompanya aquest procés, no mana.

Té molt a veure amb un canvi en la manera d’entendre la salut, la relació entre el pacient i el metge. Un aforisme de Joan Fuster assegura que no hi ha persona més indefensa que la que es sotmet a un metge.

Sens dubte. Fins i tot, el terme pacient ja té unes connotacions. Caldria parlar de persona. En el cas de les dones que estan de part cal entendre que no estan malaltes, que són dones que tindran una criatura i que necessiten l’acompanyament respectuós d’un professional.

És evident que hi ha un canvi cultural. Fins als anys seixanta les dones parien a casa seva. Les xifres de mortalitat, lleugerament superiors a les dels parts en hospitals, van provocar que es tendís a la normalització del part medicalitzat i es va decidir que parir a casa no era segur.

Els problemes en els parts dels anys cinquanta i seixanta venien determinats bàsicament per les complicacions del trasllat als hospitals. Això comportà la institucionalització del part hospitalari regit per la visió de la intervenció mèdica. Els parts passen, aleshores, a atendre’s en espais molt tecnificats i hipermedicalitzats en un procés en què la intervenció hauria de ser mínima. El fet és que la possibilitat de tenir a l’abast molts recursos a la sala de part —convertida en un quiròfan—fa que aquests recursos s’acabin utilitzant. És un part “mèdicament dirigit” que, entre d’altres, té com a objectiu que duri poc. L’administració d’oxitocina, l’anestesia epidural, s’introdueixen entre els anys vuitanta i noranta.

Podeu continuar llegint la notícia completa en aquest enllaç.