Ho fèiem des d’una mirada projectada cap al futur, celebrant fites institucionals que ens omplien d’alegria i que reforçaven la convicció que, treballant plegats, tot allò que imaginem pot prendre forma.

No podíem saber, aleshores, que aquella mateixa esperança seria posada a prova amb una duresa inesperada. La mort sobtada del nostre rector, el Dr. Josep Antoni Rom, amic entranyable i referent indiscutible de la nostra comunitat universitària, i molt específicament de Blanquerna, ens ha colpit amb una força que costa encara de verbalitzar i escriure. El buit que deixa és immens. I la tristesa, profunda. Al llarg dels darrers dies hem après que hi ha silencis que no s’omplen i dols que necessiten temps, respecte i molta cura compartida.

Però també hem descobert, enmig d’aquesta fragilitat, que allò que dèiem a l’octubre no era una idea abstracta. L’esperança —quan és real— no desapareix davant el dolor, sinó que s’hi transforma. Es fa més humil, més serena, més essencial. I és precisament en aquest punt on la nostra comunitat ha mostrat la seva veritable fortalesa.

En primer lloc, en la paraula. En la capacitat de trobar, entre tots, els relats que honoren el llegat del Josep: la seva manera de mirar Blanquerna i la Universitat Ramon Llull, la seva creativitat incansable, la seva manera tan pròpia de vincular la fe, l’art i el pensament. Compartir paraules ha estat —i és— una forma de reconstrucció interior, de cosir el desconcert amb memòria i gratitud.

En segon lloc, en la comunitat. Mai com ara hem sentit Blanquerna-URL tan unida, tan atenta, tan capaç d’escoltar-se. Professors, personal de serveis, estudiants, alumni, institucions federades… Tots hem reconegut que el nostre projecte és més gran que cadascun de nosaltres i que només des d’aquesta cohesió podem travessar moments durs. Aquesta experiència col·lectiva ens ha recordat que l’esperança, per arrelar, necessita l’escalf de l’altre.

I finalment, en l’acció. El dol no ens ha paralitzat: ens ha obligat a actuar amb responsabilitat, prudència i sentit institucional. Era imprescindible garantir la continuïtat al capdavant del Rectorat de la URL amb serenor i maduresa, i ho hem fet escollint el Dr. Carles Pérez Testor, per unanimitat, com a nou rector per als propers quatre anys. La seva acceptació generosa, esperonada per l’estimació a la casa i pel desig de servei, ha estat una llum enmig de dies difícils. I ha confirmat que, fins i tot quan el camí s’enfosqueix, sempre hi ha qui, malgrat el camí que podia tenir traçat, està disposat a fer un pas endavant per al bé comú i amb il·lusió renovada. Gràcies de cor, Carles.

Aquestes setmanes ens han canviat. Però aquest canvi no és només dolor: també és aprenentatge. Hem descobert que la nostra esperança —la que construïm en paraules, comunitat i acció— és prou sòlida per resistir l’embat. Prendre decisions enmig del dol no ha estat fàcil, però sí necessari. I fer-ho plegats ens ha permès sostenir-nos, mirar endavant i intuir que el futur que imaginàvem continua sent possible.

Avui, quan encara caminem amb càrrega feixuga, afirmem amb convicció que la millor manera d’honorar el Josep és continuar el seu impuls: seguir estimant la universitat com ell la va imaginar i estimar, seguir creant, innovant, investigant i servint amb la mateixa passió que ell ens encomanava.

La nostra esperança, doncs, s’ha posat a prova de manera radical. I, malgrat tot, continua dempeus. I continua essent el nostre motor.