Certament i en primer lloc, les institucions que ja no somien no poden inventar futur. Ni el seu propi. Perden el temps només fent càlculs i prediccions. Tenen un gran big data analític que els permet, en el millor dels casos, dissenyar comportaments i respostes reactives als moviments dels altres, la qual cosa indica que ja van tard. A poc perden el tremp i el ritme dels temps. Envelleixen. En fons i forma. S’invisibilitzen.

Ens necessitem doncs somiadors, atrevits, i fins i tot outsiders quan calgui, per ser contracorrent del poder anorreador i torrencial del mainstream que dictamina el quE hem de pensar o el que hem de fer. La força del somni col·lectiu aporta passió i redueix els dubtes. Perquè a la singularització no hi podem arribar sense somni. Somnis en gran i en petit, de tots els nivells, de tots els colors, per batre les xarxes multimodals dels corrents subterranis homologadors, hipernormativitzadors i reductors de la singularitat fins a la indiferència d’uns vers els altres, que com deia Gramsci "és el pes mort de la història".

Però també és cert que no n’hi ha prou amb somiar. Ens cal coratge, atreviment, força i lideratge per deixar de ser part dels problemes que provoca el mateix somni que ens mou i passar a ser part de la solució per poder avançar alineats. Si un somni col·lectiu no genera problemes derivats del mateix repte que ens proposem, és que no hi havia somni. Potser hi havia miratge o autoengany. Perquè tot somni col·lectiu posa sempre a prova la nostra capacitat de desaprendre i arriscar junt, d’esforçar-nos dia rere dia, des de la força del persistir -ben diferent del primari resistir- i tirar de coratge col·lectiu vers el somni. En paraules de David Bueno, neurocientífic català, finalment cal optar per l’amígdala o pel còrtex prefrontal.

Aquestes darreres setmanes, que he seguit visitant i coneixent més les diferents realitats dels tres centres i dels serveis corporatius a Tamarita, i m'he reunit durant moltes hores de vol amb diferents grups de persones extraordinàries, de diferents àmbits, responsabilitats i departaments, em quedo amb una idea que us volia compartir aquí: entre tots i totes tenim una potència de somni extraordinària i un coratge abassegador. Somiar amb una Blanquerna més transversal, més sinàptica, més àgil, més singular, més eficaç, més eficient i sostenible, orientada a resultats, que posa la persona i els valors en el centre i actua en conseqüència, amb gent compromesa, ambiciosa, atrevida… no és un “somni” d’una nit d’estiu. És ja una realitat que hem d’expandir, protegir, compartir i saber empoderar. Una Blanquerna de matisos més que de sentències, de colors més que de gamma de grisos, facilitadora de transformacions més que d’enumeració de dificultats, és un somni possible pel qual paga la pena lluitar i que ens honora a tots els que en formem part.

--

Dr. Jordi Riera

Director general