Marta Jordana és professora del grau en Logopèdia, té una llarga trajectòria en el tractament dels trastorns de la veu tant en adults com nens. Ha treballat setze anys a Consulta Veu i actualment és membre de la Unitat de Foniatria i Logopèdia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, on principalment es dedica als trastorns del llenguatge i la deglució en adults. Des de fa disset anys també és professora a la FPCEE Blanquerna-URL.
Explica que els inicis de la logopèdia a Espanya giraven molt entorn de l’audició i dels trastorns del llenguatge en infants. La formació en logopèdia anava relacionada amb la psicologia, la lingüística i la neuropsicologia. És per això que aquesta disciplina sempre ha estat molt present en l’entorn educatiu, tot i que en l’actualitat s’estan posant al dia respecte a la resta d’Europa, i el Nord i Sud d’Amèrica, on el prestigi i la presència del logopeda en l’àmbit clínic és més important.

Per què és important la veu?
La veu és una de les cartes de presentació més importants que hi ha perquè té poc o cap filtre. Quan parles amb algú pots triar què vols dir, però difícilment pots triar com vols que soni. No pots mentir mai sobre el teu estat d’ànim quan truques a algú. Pots dir -estic bé-, però l’altra persona pot reconèixer que no ho estàs gràcies a aquests elements que no estan associats al significat de les paraules sinó a com la teva veu ho transmet.

No en som conscients, oi?
En som molt poc conscients. Els que ens dediquem a rehabilitar els pacients amb trastorns de la veu, moltes vegades detectem més coses de les que el pacient ens està explicant. El pacient ens pot estar donant una explicació del que li passa, però nosaltres veiem i notem que el seu cos o la seva veu no està dient el mateix.

Què es pot arribar a detectar?
Podem arribar a detectar la por, la tristesa o la ràbia, entre d’altres. Les emocions generen uns patrons corporals i vocals determinats que donen per resultat una veu concreta. La veu que surt quan acumules ràbia i prems les dents durant tot el dia, sona diferent de la veu que tens quan estàs amb tensió a tot el cos per un estat d’alerta constant com la por.
La contenció de les emocions moltes vegades ens pot portar que algú et digui -no, és que no puc cridar-; però la veritat és que sí, que tots podem cridar a no ser que tinguem alguna lesió que ens ho impossibiliti. Hi ha gent que ha estat tant temps sense permetre’s (o no li han permès) dir el que pensava, que arriba a no poder projectar la veu.

I això no és bo.
No! S’ha de poder treure-ho tot, tant el que és bo com el que és dolent. Tot el que no ens permetem dir ens bloqueja. I els bloquejos sempre tindran males conseqüències des d’un punt de vista vocal.

Per què emmalalteix la veu? I per què és greu?
Emmalalteix per moltes causes. La veu pot tenir disfonies funcionals, que són per un mal ús vocal, i sovint poden anar associades a professions en què la veu és l’eina principal. En aquests casos hi ha molts factors que intervenen com l’abús bucal, els mals hàbits d’higiene vocal, o factors d’estrès, posturals o conductuals; n’hi ha molts i molt variats. I poden evolucionar a lesions orgàniques, tributàries de tractament logopèdic, farmacològic o quirúrgic. També hi ha disfonies la causa principal de les quals són lesions de base congènita. Aquestes lesions poden provocar patrons compensatoris disfuncionals; en aquests casos la logopèdia s’ocuparà de corregir aquestes males compensacions.
La gravetat dels trastorns de la veu sempre va lligada al handicap vocal que pugui representar. Una mateixa lesió de cordes vocals o una disfonia no afectarà de la mateixa manera dues persones diferents, sinó que dependrà, en gran mesura, de com aquesta alteri el dia a dia dels pacients. Els logopedes haurem de rectificar els mals hàbits o ensenyar estratègies compensatòries correctes, i això no sempre vol dir que la lesió remeti.

Una cosa és per què emmalalteix la veu, i l'altra és el problema que pot generar tenir problemes de veu.
En els casos de més gravetat pot arribar a generar una minusvalidesa. Hi ha moltes professions en què la veu és l’eina principal. No poder exercir amb normalitat la teva tasca professional pot crear molta frustració, estrès i poca comprensió de l’entorn, cosa que encara n’agreujarà la problemàtica.

Dèiem abans que la veu és la carta de presentació. Quan la veu, la teva carta de presentació, no és la que voldries, et pot arribar a condicionar psicològicament i emocionalment?
Ens anem construint la veu des dels primers balbotejos i conté tot el nostre bagatge experimental i emocional. Per això és la nostra carta de presentació.
Si ens passa alguna cosa que modifica el timbre de la nostra veu, fins al punt que no ens hi sentim identificats, ens generarà problemes. La feina dels logopedes serà recuperar la normalitat de la veu. Però també podem fer-ne una lectura inversa: si treballem una veu alterada per circumstàncies psicològiques concretes, podem ajudar al desbloqueig mental a partir del desbloqueig vocal.

Què pot provocar quedar-se sense veu? Què implica això per a una persona?
Crec que és una d’aquelles situacions que es fa difícil d’imaginar fins que no t’hi trobes. Els pacients que pateixen afonies totals -ja sigui per càncer o per paràlisi de les cordes vocals- t’expliquen sentiments de molta impotència. A l’inici, els interlocutors d’aquests pacients poden tenir paciència, però amb el pas del temps la impaciència guanya perquè la comunicació és immediata. Per exemple, en una trobada familiar o d’amics se’ls fa difícil fer-se sentir, i sense voler-ho deixen de participar. Això els desanima, no en són conscients però es van aïllant i deixen de comunicar-se. Una de les conseqüències de tot això és que el seu propi pensament també decreix.

El pensament també decreix?
Bé, sabem que llenguatge i pensament van junts. Queda el llenguatge intern, però es perden converses, discussions i reflexions en veu alta.

Per què quan ens sentim a nosaltres mateixos en una gravació pensem -Uf, quin horror, jo sóc aquesta-?
Perquè la veu és molt diferent de com ens la sentim nosaltres mateixos. És un fenomen purament acústic. El feedback de la nostra veu ens arriba per tres vies: l’aèria, l’òssia i la tendomuscular. Quan nosaltres parlem, percebem la veu a través de l’oïda externa i sempre des de la mateixa distància: la boca i l’orella no es mouen del seu lloc. Però també percebem la nostra pròpia veu per l’interior del cos i les sensacions vibràtils. Però qui ens escolta no rep aquesta última part. Així doncs, quan ens enregistrem i després ens escoltem, només en captem la part aèria, que és la manera com ens senten els altres. Aquesta veu no ens la identifiquem com a pròpia i per això no ens agrada… Tornem al tema de la veu com a carta de presentació.

Quins són els problemes més greus o freqüents que actualment tracteu els logopedes?
La logopèdia abraça un ventall enorme de trastorns. És difícil determinar quins són més greus que d’altres. Estem parlant de coses que no tenen res a veure entre elles: des de trastorns en el desenvolupament dels nens, passant per trastorns de la comunicació, del llenguatge oral i/o escrit, de l’audició, de l’afluència (la tartamudesa), fins a trastorns que tenen a veure amb l’articulació, la veu o la deglució. Les causes dels trastorns tributaris de tractament logopèdic són múltiples. En l’àmbit clínic rehabilitem pacients que han patit accidents cerebrals causats per ictus, traumes, càncers, etc.

Recentment s’ha incorporat en un equip de l’Hospital Clínic en el marc d’un programa de canvis de laringe per a la feminització de la veu. De què es tracta?
Ja fa anys que la Unitat d’Identitat de Gènere de l’Hospital Clínic ofereix un tractament multidisciplinari i integrat de transsexualitat. El col·lectiu de transsexuals femenins, és a dir, homes biològics, anatòmicament parlant, però que consideren que el seu gènere és femení, fins ara podien sotmetre’s a una cirurgia de reassignació sexual. Fa uns anys es va aprovar la cirurgia de feminització de la veu i és ara que, gràcies a la incorporació d’aquesta intervenció a la cartera de serveis de la sanitat pública, s’ha incorporat la figura del logopeda a la unitat. Aquesta cirurgia empetiteix la laringe i ajuda que el to de la veu sigui una mica més agut. Però la veu no s’identifica com a masculina o femenina només pel to agut o greu de la veu. De fet, hi ha dones que parlen molt greu i homes que parlen molt agut i no per això els confonem de gènere. El logopeda treballarà tots els altres elements com la ressonància, la melodia de la parla i, fins i tot, els gests corporals.

Vostè treballa en la preparació de la intervenció i en el postoperatori.
La rehabilitació preoperatòria va molt enfocada a intentar disminuir al màxim les tensions excessives que les pacients han anat generant amb els anys. El gest quirúrgic sempre serà millor si la laringe està relaxada i deixa veure més clarament les cordes vocals al cirurgià. La laringe és molt petita i manegar les eines quirúrgiques no és gens senzill si les estructures al voltant de les cordes ocupen l’espai de treball.
Pensa que aquestes pacients fa molt temps que volen que la seva veu sigui més femenina, per tant, han creat mecanismes que van en contra de la fisiologia de l’aparell: unes cordes vocals d’home difícilment poden emetre tons aguts. Les cordes vocals, per poder vibrar ràpidament i emetre sons aguts han de ser petites i primes. També serà necessari treballar els aspectes que he comentat abans, com la ressonància i la prosòdia, i acompanyar les pacients en tot el procés, resolent dubtes i donant confiança. En el tractament postoperatori caldrà treballar perquè la cicatrització de les lesions "provocades" sigui òptima i no generi disfonia. El protocol de rehabilitació serà semblant al de qualsevol altra cirurgia de cordes vocals, i progressivament s’aniran recuperant els exercicis de feminització de la veu.

També ha treballat amb cantants. Hi ha més consciència ara de la importància de posar-se en mans de professionals?
Històricament, els cantants clàssics s’han cuidat més la veu, però en l’actualitat això ja no passa. Els professionals de cant modern han pres consciència, ara ja sí que es formen, i quan pateixen problemes vocals acudeixen als professionals.

Diu que la professió de logopeda és vocacional i que pot arribar a ser avorrida si es fa sense passió. Com ho transmeten als estudiants?
Hem parlat d’un munt de patologies i dins de cada patologia, en funció de l’origen i l’edat, el comportament comunicatiu no és el mateix. El logopeda ha de conèixer la normalitat: com funciona el cervell, la laringe, l’orella, etc. i quan alguna cosa s’espatlla, entendre què ha passat i saber de quina manera ho podem compensar. Durant tot el procés terapèutic has d’estar deduint i revisant què està passant... Això és una passada i no ho trobaràs a cap manual! Si et dediques a aplicar el que diuen els manuals com si fossin receptes, t’has d’avorrir per força.
A la Facultat som un equip de professionals la majoria dels quals estem en actiu i en contacte amb els pacients, això ens fa més fàcil despertar i encendre la passió per la professió als nostres estudiants. També els ajudem a fer tota aquesta anàlisi i deduccions de les quals parlava abans de manera que puguin tenir criteri científic en la pràctica clínica i educativa.