Cercador

  • Estudis ( 0 )
  • Notícies ( 0 )
  • Professorat ( 0 )
  • Resta del Web ( 0 )

Com es va passar del paganisme al cristianisme? Alguns casos d’estudi

28 d’octubre de 2022

El professor de l’Àrea d’Humanitat i de Magisteri de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport Blanquerna-URL, Alain Blomart, Dr. en Antropologia i Història de les Religions per la Sorbona, publica aquest article, arran d’una estada en un centre de recerca a Atenes aquest estiu i de diferents estades a Roma els anys anteriors.

FPCEE-Partenon

A partir de l'anàlisi de la topografia de nombrosos temples i esglésies i el seu significat simbòlic, al Dr. Alain Blomart, li ha semblat interessant aprofitar aquest estudi per recordar com es va passar del paganisme al cristianisme, com s’ha fet la transició, com s’han triat les figures i sants cristians que es van superposar a les divinitats gregues i romanes. Ha fet una selecció de casos tant d’Atenes com de Roma. Comencem per la ciutat grega.

Del Partenó a la basílica de la Verge Maria

El temple de l’Acròpoli, que havia estat el centre de la ciutat i de les Panatenees durant tota l’Antiguitat, va quedar buit a partir del final del s. iv després dels edictes de l’emperador romà Teodosi, que van fer del cristianisme la religió única. El Partenó va ser transformat en catedral probablement al final del segle vi. La seva conversió en església va comportar diverses modificacions arquitectòniques (àbsida, nau, murs, portes i finestres noves, capelles... i més endavant, frescos). Al segle x tenim constància que el Partenó s’havia transformat en església dedicada a la Verge Maria.

La pregunta que he investigat és si la nova consagració de l’església a la Verge es deu a una simple casualitat o té un sentit concret. El que constatem és que la figura femenina de Maria succeeix a una altra figura femenina, la deessa Atena, patrona d’Atenes. A més, el pas d’Atena a Maria va ser facilitat per l’epítet de Partenos (que significa ‘verge’) que Atena rebia a l’Acròpoli durant l’època clàssica.

De santuari guaridor a basílica paleocristiana a sota de l’Acròpoli

Durant l’època clàssica, al sud de l’Acròpoli, hi havia un santuari dedicat a Asclepi —déu grec de la medicina—, un recinte que incloïa un temple i un pòrtic de 50 metres de llarg on dormien els malalts a l’espera d’una curació miraculosa.

A l’època cristiana, el pòrtic i el temple van ser integrats en una basílica paleocristiana. La font que hi havia al pòrtic va ser transformada en capella cristiana. No sabem a quina figura religiosa va ser dedicada la capella. En canvi, sabem que a l’edat mitjana la funció guaridora d’Asclepi la van assumir els sants anargirs Cosme i Damià, als quals està dedicada una petita església que va ser construïda al pendent nord de l’Acròpoli, no gaire lluny de l’Asclepeion, segurament com a record del déu guaridor.

D’Hefest a sant Jordi

Aquest temple, situat a l’oest de l’antiga àgora i dedicat al déu que encarnava la “indústria” atenesa, es va construir durant la segona meitat del segle v aC, en plena època de domini atenès sobre el món grec. Més de mil anys més tard, al segle vii dC, a l’època cristiana, aquest temple es va convertir en església ortodoxa dedicada a sant Jordi i va ser utilitzat com a lloc de sepultures fins a l’any 1834, quan es va convertir en museu.

Aquí la relació entre el déu grec i el sant cristià rau en el fet que totes dues són figures masculines i tenen un pes important en el panteó atenès i l’imaginari cristià, respectivament.

D’Artemisa a la Verge Maria

Un altre cas interessant és el del petit temple d’Artemisa Agrotera (“la caçadora”), construït al segle v aC, just a l’exterior de l’antiga Atenes, concretament al sud del que eren les muralles d’Atenes i el seu riu Ilissos, i de la zona actual del Jardí Nacional i el temple de Zeus Olímpic (Olympeion; vegeu mapa anterior). El temple, les ruïnes del qual encara es conserven, no va ser destruït, sinó transformat en basílica cristiana al segle v dC.

Al segle xvii, s’hi va afegir una cúpula i una església dedicada a la Verge Maria, concretament la Verge en les roques (Panagia stin Petra). Es va mantenir en peu fins a la seva destrucció l’any 1778 —quan els otomans van reutilitzar monuments antics per reforçar els murs de la ciutat.

Per contestar la pregunta de la relació entre Artemisa i la Verge Maria, podem dir que totes dues són figures religioses femenines. Així mateix, hi ha una certa continuïtat en la funció del temple, que era un santuari perifèric a l’època clàssica i conserva aquest paper de protegir els territoris exteriors de la ciutat a l’època medieval; efectivament, la Verge rep la denominació “en les roques”, que es refereix a una zona muntanyosa típica dels espais perifèrics.

Roma: de temples pagans a esglésies cristianes

Pel que fa a Roma, tampoc hi falten exemples de temples grecoromans transformats en esglésies. És el cas de les esglésies de San Basilio, San Lorenzo in Miranda, Santa Maria dei Martiri, Santa Maria di Secundicerio, San Nicola in Carcere, San Nicola dei Cesarini, San Sebastiano al Palatino, San Stefano delle Carrozze, Sant’Urbano alla Caffarella, i de l’oratori dels sants Pere i Pau (actualment Santa Francesca Romana), als quals podem afegir algunes esglésies (com la de San Clemente) construïdes sobre mithraea, és a dir, temples dedicats al culte del déu Mitra. Aquest culte era contemporani del cristianisme primitiu (entre els segles i i iv dC); molts autors cristians (Justí, Tertulià, Arnobi...) el consideraven com un culte rival, ja que Mitra presentava similituds amb Jesús (tots dos estaven associats al Sol o la Llum i els dos cultes celebraven un sacrifici i rituals semblants com l’oblació del pa, tenien connotacions astronòmiques...).

Hem d’assenyalar que la conversió dels temples romans en esglésies no es va fer a principis de l’època cristiana. En efecte, després de l’edicte de tolerància de l’emperador Constantí (de 313), hi va haver una onada de construcció d’esglésies als segles iv i v, però no de destrucció de temples pagans, ja que els emperadors van protegir els temples per llei (Codi Teodosià, 16, 10, 3). Va ser als segles vi i vii, després de la guerra gòtica (535-554), que es va començar a reduir la construcció d’esglésies cristianes per raons pràctiques; un nombre important d’edificis i temples pagans es va convertir en esglésies (per exemple, el fòrum de la Pau de Vespasià va ser transformat en església dedicada als sants Cosme i Damià, o la Cúria del Senat en l’església dedicada a Sant’Adriano l’any 630).

Als segles viii i ix, es van edificar moltes esglésies principalment sobre el pòdium de temples romans anteriors. Hi havia una clara reutilització de materials per raons pràctiques. Tal com va demostrar l’historiador Peter Brown, la idea que els cristians van portar a terme una destrucció sistemàtica dels temples pagans (que es remunta al segle xviii) s’ha de substituir per una visió de reconversió de temples per motius pràctics.

Tanmateix, aquesta reutilització no ho explica tot. La substitució d’una divinitat pagana per una figura o un sant cristià s’explica per associacions simbòliques. Per exemple, a finals del segle x, l’emperador Otó III va fer construir una església a l’illa Tiberina de Roma sobre els fonaments del temple del déu romà Esculapi.

L’illa Tiberina a Roma: del temple d’Esculapi a l’església de San Bartolomeo

Aquesta església, inicialment dedicada al bisbe i màrtir Adalbert de Praga —amic d’Otó III—, va ser renovada al segle xii; l’any 1180 s’hi van traslladar les relíquies de l’apòstol Bartomeu, i a partir d’aquest moment l’església va ser consagrada a aquest sant.

Igual que en els casos que hem vist abans, ens hem de preguntar per què aquesta figura cristiana va succeir a Esculapi. La resposta la dona el destí d’aquest sant, que es narra en els tres evangelis sinòptics (Mateu 10, 2-3; Marc 3, 16-19; Lluc 6, 13-16) i en els Fets dels Apòstols (1, 13). Segons aquests textos, Bartomeu hauria evangelitzat Aràbia, Pèrsia, potser l’oest de l’Índia i la Gran Armènia —amb la col·laboració de l’apòstol Tomàs. Hauria estat escorxat viu, crucificat i decapitat a Artaxata, la capital d’Armènia. El seu cadàver va ser transportat a l’illa de Lipari, al nord de Sicília, l’any 580, i després a Benevent (al sud d’Itàlia) l’any 809, abans de ser traslladat a l’illa Tiberina de Roma, on el sant encara és venerat avui dia.

El punt en comú entre el déu Esculapi i sant Bartomeu, que se celebra el 24 d’agost, no s’ha de trobar en les seves funcions, ja que eren molt diferents: Esculapi era el déu de la medicina —recordem que aquesta funció mèdica de l’illa Tiberina va perdurar en el temps, ja que avui dia s’hi troba l’Hospital Fatebenefratelli—, mentre que sant Bartomeu és el patró dels carnissers, adobadors i enquadernadors. La similitud que tenen és que estaven associats a territoris perifèrics i fins i tot a illes. Esculapi, com a heroi guaridor, estava en contacte amb la mort, de la mateixa manera que altres divinitats de l’illa: Veiovis (mena de Júpiter del món soterrani) i Bel·lona (la deessa de la guerra), que no podien tenir el seu temple al centre de la ciutat, ja que el món de la mort (per exemple, les tombes) estava associat als afores de la ciutat, a la perifèria. Quant a Bartomeu, ja hem vist que va portar a terme la seva evangelització a territoris perifèrics allunyats, concretament a països d’Orient, i que, després de la seva mort, el seu cos va ser traslladat a illes italianes.

Així doncs, si bé la conversió dels temples pagans en esglésies cristianes es va fer en part per raons materials, també es van tenir en compte les similituds simbòliques i antropològiques en relació amb el gènere, les funcions o les característiques de les figures religioses. A més, les similituds entre la divinitat pagana i la figura cristiana eren una manera eficaç de facilitar la continuació del culte (encara que passés a ser cristià) en un lloc anteriorment pagà.

Bibliografia utilitzada:

  • «Bartolomé el Apóstol» i «Barthélémy (apôtre)», a la Wikipedia.
  • BOND, Sarah, «Were Pagan temples all smashed or just converted into Christian ones», a Forbes.com, 2017.
  • BROWN, Peter, El mundo de la Antigüedad tardía, 1971.
  • MASTROCINQUE, Attilio, The Mysteries of Mithras: A Different Account, Tubinga, 2017.
  • «The temple of Artemis Agrotera», in Atlas Obscura.com.
  • Topostext.org (sobre la localització i les fonts de tots els monuments antics al Mediterrani).

Notícies relacionades

blanquerna logo rounded

Excel·lència és futur