Aquell estudi remarcava també que els conflictes tenien cada vegada més un component d’extensió internacional, amb fins a 92 països involucrats en conflictes fora de les seves pròpies fronteres. Només ha passat un any i mig i els darrers esdeveniments que tots coneixem —com l’empitjorament de la guerra d’Ucraïna, els conflictes persistents al Sudan, al Sahel o al Congo, la nova guerra oberta entre Afganistan i Pakistan o la recent i greu escalada bèl·lica entre Israel, els Estats Units i l’Iran, que involucra molts països de la regió i més enllà— no han fet més que confirmar i agreujar aquest indicador, i amb ell, els mals presagis.

El que més inquieta ja no és només el nombre de conflictes, sinó el canvi progressiu i profund del clima internacional: el llenguatge de la diplomàcia sembla retrocedir de manera preocupant mentre reapareix amb força el llenguatge de la dissuasió, de la llei del més fort i del rearmament. El món sembla acostumar-se massa ràpidament a viure en una tensió permanent i en una conflictivització sostinguda arreu.

En aquest context global pren una força especial una idea que apareix en la recent carta apostòlica del papa Lleó XIV (octubre de 2025), en què proclama la necessitat de “dissenyar nous mapes d’esperança”. Davant un món fragmentat i polaritzat, el text recorda que les comunitats educatives no estan cridades a retirar-se ni a protegir-se darrere murs culturals o ideològics, sinó a construir ponts i obrir nous camins de futur.

La carta recupera el Pacte Educatiu Global impulsat pel papa Francesc, que proposava una gran aliança educativa per educar en la fraternitat universal. Les seves set línies d’acció continuen sent avui un punt de referència: posar la persona al centre de l’educació; escoltar els infants i els joves; promoure la dignitat i la plena participació de les dones; reconèixer la família com a primera educadora; apostar per l’acollida i la inclusió; renovar l’economia i la política al servei de la persona; i cuidar la casa comuna.

Tanmateix, el papa Lleó XIV considera que el moment històric actual exigeix un nou impuls al Pacte i hi afegeix tres prioritats educatives especialment significatives per al nostre temps.

La primera és la vida interior. Els joves —diu el text— no només demanen competències, sinó profunditat. Necessiten espais de silenci, de discerniment i de diàleg amb la pròpia consciència. En una societat saturada d’estímuls i d’informació, l’educació ha de tornar a ajudar a construir interioritat, criteri i sentit.

La segona prioritat és la d’un humanisme digital. En un moment en què la tecnologia i la intel·ligència artificial transformen profundament la manera de viure, treballar i aprendre, l’educació està cridada a formar persones capaces d’utilitzar aquestes tecnologies amb saviesa, situant sempre la persona per damunt de l’algoritme i harmonitzant les diferents dimensions de la intel·ligència humana: la tècnica, l’emocional, la social, l’espiritual i també l’ecològica.

La tercera prioritat, directament relacionada amb el que comentàvem més amunt, és potser la més urgent en el context actual: educar en una pau “desarmada i desarmant”. Una pau que no és només l’absència de guerra, sinó una cultura activa de reconciliació, de llenguatges no violents i de construcció de ponts. Educar en la pau significa formar persones capaces de resistir la lògica de la confrontació permanent i d’aprendre a construir convivència en societats cada vegada més diverses i complexes.

Aquestes reflexions interpel·len directament el món educatiu i, molt especialment, les universitats. Perquè si els conflictes del món es decideixen sovint en l’àmbit de la política o de la geoestratègia, les cultures que els fan possibles —o que els poden evitar— també es formen en els espais educatius.

Per això el nostre projecte posa un èmfasi especial en l’educació integral i la centralitat de la persona, en la innovació pedagògica, en la recerca amb impacte social, en la construcció de comunitat universitària, en la projecció internacional del coneixement i en el compromís ferm amb la transformació social i la cultura de la pau, tal com ha quedat recollit també en el nostre nou Marc Estratègic Blanquerna 2026–2030.

Perquè, en definitiva, davant d’un món que sembla dibuixar cada vegada més mapes de conflicte, la tasca de les institucions educatives continua sent la de contribuir a dibuixar mapes d’esperança.

I potser aquesta és, avui més que mai, la responsabilitat més profunda de la universitat, i en ella, la del projecte educatiu de la Fundació Blanquerna.