Una figura inspiradora, propera i profundament humana, que amb la seva vida i la seva paraula ens ha ensenyat i orientat en molts àmbits, com el valor del compromís amb els més vulnerables i els migrants, la cura amorosa de la creació, la construcció de la pau i la defensa de la dignitat de cada persona.

I també ha tingut temps per deixar paraules escrites i dites, de gran magnitud, entorn de la missió universitària. No fa pas massa, en el marc de l’audiència del sant pare a la delegació de la Federació Internacional de les Universitats Catòliques (FIUC), el 19 de gener del 2024, espontàniament ens exhortava:

“Frente a una asamblea tan cualificada, formada por grandes cancilleres, rectores y otras autoridades académicas, quisiera agradecerles lo que ya están haciendo las universidades católicas. ¡Cuánto esfuerzo e innovación, cuánta inteligencia y estudio ponen en aquella que es la triple misión de la universidad: enseñar, investigar y retribuir a la comunidad! Sí, quiero agradecérselo de verdad. Pero, además, quisiera pedirles su ayuda… Ayúdennos a iluminar las más profundas aspiraciones humanas con las razones de la inteligencia y las razones de la esperanza, a dialogar sin miedo sobre los grandes planteamientos contemporáneos.”

I és ell mateix que ens proposa sostenir aquest diàleg sense por i la cerca d’aquesta llum centrada en l’esperança de futur, i no en la nostàlgia del passat. En efecte, a la seva extraordinària autobiografia, recentment publicada i intitulada Esperança, insisteix que:

“Hi ha una nostàlgia positiva que no té res a veure amb el lament i la resignació, sinó més aviat amb l’impuls creador, vital, i que està associada a l’esperança: és la nostàlgia del pelegrí, la nostàlgia de futur, la nostàlgia del que camina amb la mirada posada a l’horitzó, que s’enfronta a les dificultats i les supera, mantenint viu un llaç visceral amb les seves pròpies arrels, i ben lluny de la nostàlgia estàtica que s’alimenta de reconstruccions falses, i que, quan no és pura conservació del que existeix, exculpa i mitifica els aspectes ridículs o fins i tot inquietants.” ¹

I finalment vull recordar que, amb motiu del Jubileu del 2025, ell mateix ens va recordar amb la seva particular, dolça i aguda vehemència: “La vida és un viatge. I quan parem, ja no som pelegrins, sinó errants”.

I és justament amb aquest esperit pelegrí, compromès i esperançat, que volem continuar caminant junts des del projecte universitari de Blanquerna, seguint dialogant sense por amb els grans plantejaments contemporanis, fent-ho des de la nostàlgia positiva que crea futur i des de les arrels del nostre llarg pelegrinatge universitari que no s’atura, que assumeix riscos, esforç i meta, que acull i suma, i que surt si cal a les perifèries per servir la persona humana i transformar el món. Gràcies, papa Francesc.

-------------------

¹ Papa Francesc (2025). Esperança. L’autobiografia. Rosa dels Vents.