Schopenhauer, considerat un dels filòsofs més pessimistes de la tradició occidental, hi exposa la idea que la vida està marcada per un sofriment inherent, a causa de la incessant voluntat i el desig que mai no es satisfan plenament; o també sobre la diferència entre les circumstàncies que a la vida ens venen donades (l'atzar) i la manera com hi responem (la voluntat). I és en aquest context reflexiu on emergeix un dels aforismes més citats que se li atribueixen: “L’atzar reparteix les cartes, però nosaltres les juguem”.

És ben cert que tots haurem conegut al llarg de les nostres vides, literalment o metafòricament, persones amb cartes magnífiques que perden la partida perquè no les juguen bé, i persones que, en canvi, comencen amb una mà de cartes molt dolenta i acaben guanyant la partida perquè han pogut capgirar la mala sort inicial. I és donant voltes a aquesta reflexió que em va arribar a les mans el llibre conte d’Àlex Rovira i Fernando Trias de Bes La bona sort. Claus per a la prosperitat, amb quatre milions d’exemplars venuts i traduït a més de quaranta idiomes, on el seu missatge entorn de la capacitat de les persones –i de les institucions!– de llaurar el seu propi destí amb el suport de les seves comunitats de pertinença és més vigent i necessari que mai, en un context actual tan carregat d’incerteses, imprevisibilitats i projecció de distopies d’oest a est i de nord a sud.

I és llegint aquest conte llegenda inspirador que se’ns posa en evidència que són molts els que volen tenir “bona sort”, però pocs els que decideixen anar-la a buscar. I que en aquest anar-la a buscar cal crear noves circumstàncies des d’avui mateix, des de tu mateix –des de les institucions mateixes–, i ser pacient i confiar en el que estàs i estem sembrant. I si això és així és perquè finalment la “bona sort” no depèn de l’atzar, sinó de nosaltres mateixos, de la preparació i esforç que hem desplegat i de tot allò que hem rebut també dels que ens envolten i reconeixen. Res, doncs, acaba sent fruit només de la casualitat o de l’atzar.

En temps d’algorismes probabilístics i generatius que sembla que ens estalvien la feina de pensar i projectar futur, com mai, la resposta ha de ser el compromís personal i col·lectiu vers la creació de circumstàncies, propostes, contextos i gosadies raonables que ens projectin més enllà del present en el qual altres ens voldrien anorreats.

És el moment, doncs, de l’autocrítica serena a tots els nivells per poder obrir les portes a la cocreació de les noves oportunitats i sortir del forat negre dels que només les esperen procrastinant. És el moment de mirar, des d’aquí i en endavant, més junts, més alineats, més apassionats que mai –des del cor de la pinya–, allò que volem ser i oferir a les futures generacions de joves professionals per a la seva preparació, la “bona preparació” d’avui, per a la seva “bona sort” del demà. Una “bona sort” que penja més que mai del seu present i futur a Blanquerna i dels ecosistemes de suport i d’aprenentatge que els proposem per a la formació de la seva voluntat de ser. D’una voluntat i actitud ferma i apassionada vers la seva professió i, des d’ella, el servei als altres. Bo i testimoniant-los sempre, a la manera de dir de Nelson Mandela, que “tot sembla impossible fins que es fa”.