Ildefonso García-Serena, degà emèrit del Col·legi de Publicitaris, en la categoria de Publicitat; Ana Palencia, Dircom d'Unilever i professora de màster a Blanquerna-URL, en la categoria de Relacions Públiques, i Ramon Besa, cap d'esports en El País i professor de Blanquerna-URL, en la de Periodisme, van rebre el passat dijous 9 de desembre els premis “Mestres de la Comunicació” que organitzen la Fundació de la Comunicació (Fundeco), l'Associació Empresarial de la Publicitat i la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL, i que aquest any ha celebrat la sisena edició.

Els premis “Mestres de la Comunicació” són un reconeixement del món acadèmic i el món professional a les persones que han destacat en els sectors de la publicitat, les relacions públiques i el periodisme, no sols pels seus èxits professionals, sinó pel seu esforç divulgador en l’àmbit de la formació i el seu compromís en el desenvolupament i les institucions que representen els professionals de la comunicació. Aquesta combinació d'experiència, compromís i vocació educativa els fa mereixedors del títol de mestres de la comunicació.

Ildefonso García-Serena: “Encara segueixo enamorat d’aquest ofici, que és el millor del món”

Jordi de Miquel, membre de la junta de l'Associació Catalana de Publicitat, va glossar la figura del primer premiat, Ildefonso García-Serena. “Us haig de confessar que en aquesta glossa no seré gaire imparcial perquè tinc una profunda admiració per l’Ildefonso des de fa molts i molts anys" va dir. Sobre la tasca d’Ildefonso García-Serena com a president de la multinacional Grey Iberia, on van coincidir per primera vegada, Jordi de Miquel va explicar que "sumava a la seva capacitat de generar confiança una determinació que només pot tenir un maño com ell. Si creu en una idea, aposta per ella i la defensa fins al final. I això dona molta confiança als seus equips i el fa un gran líder." Sobre la seva tasca en el món de la publicitat va elogiar la seva creativitat: "Malgrat que no ha ostentat mai un càrrec de creatiu o de director creatiu en les diferents empreses on ha treballat, conec poques persones tan creatives com ell. És creatiu en la forma de dirigir, en la forma d'idear empreses apostant per les noves tendències abans que ningú. És creatiu en les idees i en com crear marques amb prou personalitat per a enamorar els consumidors. És creatiu en les estratègies i en la forma de dur-les a terme", va concloure.

En el moment de recollir el premi, Ildefonso García-Serena va voler reivindicar “l’alegria de ser publicitari” i va explicar per què “encara segueixo enamorat d’aquest ofici, que és el millor del món”. Va recordar la seva infància i com “aquells anuncis de medecines que veia a casa en una revista per a farmacèutics eren els que omplien el meu cap de paraules, d’adjectius, d’eslògans i de refranys. Suposo que els meus pares somiaven de fer-me enginyer de camins canals i ports, i em van regalar un Mecano immens, caríssim i magnífic que va anar a parar aviat a les escombraries, i aquí som”. Sobre l’ofici de publicitari va fer el símil amb la pintura: “Picasso deia que el moble més important del seu estudi era la paperera. La nostra professió és gran precisament per això, perquè es necessita una passió immensa i una paperera descomunal. Que s’oblidin de la publicitat els qui pensin que els anuncis han de ser graciosos o bonics; els anuncis han de vendre. Aquesta és la servitud i aquesta és la grandesa. La publicitat ha de convèncer sense dir mentides; en publicitat, el pitjor dels negocis és mentir. Ens demana un darrer esforç essencial, el més difícil, que es deixi petjada, ha de ser perdurable. El publicitari és com l’arquitecte, que sap que està posant rajoles, l’una al damunt de l’altra, que sap que està construint un edifici, la marca, i cada anunci és una rajola. La publicitat és un treball útil, que serveix a tothom, a tots la societat; un ofici que, si no existís, l’hauríem d’inventar.”

Ana Palencia: “Entenc les relacions públiques com una relació d’amor”

La directora general de Blanquerna-URL, Dra. Giorgia Miotto, va ser la responsable de la glossa de la premiada en Relacions Públiques, Ana Palencia. La Dra. Miotto va destacar que “quan encara la Responsabilitat Social Corporativa era sinònim d'acció social i filantropia per a la majoria de les empreses, un aspecte accessori i allunyat de l'estratègia, Ana ens va explicar que en màrqueting i en publicitat no tot s'hi val i que els qui treballem per promoure les nostres marques tenim una gran responsabilitat: la comunicació persuasiva ha de ser regida per l'ètica i el respecte per als consumidors.” També es va referir al fet de ser dona i directiva: “A més d'una excel·lent professora i professional, l'Ana també és un fantàstic exemple de dona directiva. En una de les seves classes a Blanquerna, amb la seva manera de ser, propera i sincera, l'Ana va explicar a un auditori ple d'estudiants quines havien estat les claus de l'èxit de la seva carrera professional: treballar de valent, sempre acceptar els reptes i atrevir-se a somiar en gran.” I va concloure: “Gràcies per ser una referent de l'Agenda 2030, per posar en pràctica cada dia la crida de Ban Ki Moon: fer que les empreses siguin un agent actiu per al canvi i per al desenvolupament sostenible.”

En el seu discurs, Ana Palencia va recordar que va fer la primera classe de relacions públiques fa vint anys en aquesta facultat, que “aleshores ja s’apostava per aquesta disciplina en aquesta casa”. Sobre la seva formació va explicar que ha estat una persona autodidacta: “He après juntament amb vosaltres, entenc les relacions públiques com una relació d’amor, crec que l’amor amb amor es paga.” Va defensar la importància de mantenir i cultivar les relacions d’una manera contínua per a donar a conèixer, desenvolupar i protegir la reputació d’una marca, “que tothom senti el que jo sento al defensar l’empresa per la qual treballo. Ho he fet de la millor manera, amb els valors que vaig explicar quan vaig entrar a treballar a Unilever: soc una persona responsable, respectuosa, humil, i poso molta passió en el que faig”.

Ramon Besa: “Soc dels qui encara creuen que el periodisme és trobar notícies, explicar allò que no es vol que se sàpiga”

I finalment, Patricia Plaja, portaveu del Govern i alumni de Blanquerna-URL, va fer la glossa de Ramon Besa, premiat en Periodisme. Plaja va recordar l’època en què va ser alumne del Ramon Besa: “Algunes afortunades vam tenir la sort de topar-nos-hi de cara quan ja sabíem què volíem ser quan fóssim grans, però no teníem gaire clar, o directament no teníem ni idea, de com s’hi arribava allà on volíem anar. I ell, que és el professor menys acadèmic de tots amb els qui m’he creuat, no sols ens va donar les eines per a arribar-hi preparades, formades, segures de nosaltres mateixes, sinó que ens va ensenyar a gaudir del camí, que en aquest cas era l’estada a la facultat. Si tens el Besa de professor, aviat aprens que periodisme no és sortir a la tele mudat i ballant bé. Periodisme és passar fred, preguntar molt i guanyar poc.” Sobre el seu mestratge, Patricia Plaja el va definir així: “En Ramon és la persona que prioritza l’aprenentatge a l’ensenyament, si entenem com a aprenentatge la passió per a fer-te viure l’ofici. Amb ell aprens a veure’l amb un bany de realitat, però sobretot a viure’l i, després, resulta que, sense adonar-te’n, t’ho ha ensenyat absolutament tot. Amb una generositat immesurable. Tots hauríem de tenir la sort, almenys un cop a la vida, de tenir un professor, un mestre, com en Ramon. Algunes, en això, hem estat afortunades. Coincidir amb ell en una etapa vital tan important com és la formació universitària et marca el perfil professional, poder seguir caminant a prop seu tants anys després et fa sentir una autèntica privilegiada però sobretot et fa feliç.”

En el seu torn de paraula el professor Ramon Besa va definir el que era per a ell un Mestre: “És un referent, algú que et marca de per vida, una persona que et parla amb decència i honestedat, que et transmet credibilitat a partir de la seva obra i manera de fer. No vol dir necessàriament que sigui el millor o el més reconegut en la seva feina, sinó el que t’ha influït i t’ha ajudat a trobar el teu camí. Hi ha un detall definitiu per a saber del seu ascendent i és quan tu t’adones que no vols ser com ell, perquè no pots ni s’escau, sinó que et sents a prop o condicionat per la seva manera de fer, content d’haver format part del seu equip o d’haver entès les seves instruccions quan has après d’ell.” Va parlar també sobre l’aprenentatge, “ una altra paraula que ha perdut impacte i sentit i que precisament va relacionada amb la de Mestre”, va dir. “Avui molta gent ja neix ensenyada. Aprendre era un excercici que exigia dedicació, altruisme i una certa dependència i fins i tot esclavitud, si s’entén per esclavitud els horaris d’algunes feines. Ja no hi ha aprenents, ara hi ha estudiants en pràctiques, o becaris, o graduats o llicenciats en màsters que fan del seu títol un document per a exigir més que no pas per a demanar. Ni l’una cosa ni l’altra, ni ser maltractat ni viure a la carta, hauríem d’arribar a un acord entre les parts. He après molt precisamente de la gent que no pensava com jo. Parlo, per exemple, d’Enric Banyeres: no vèiem de la mateixa manera el que passava al Barça, i precisament perquè em feia veure coses que jo no veia em va ajudar a millorar, a aprendre de l’ofici pel respecte reverencial que em generava. Indirectament va ser un Mestre per a mi. També ho va ser l’Emilio Pérez de Rozas. Tampoc jo no pensava igual que l’Emilio, però va ser el meu Mestre. I si vaig decidir ser periodista va ser per dos mestres ben diferents: el mestre del meu poble, i un capellà del seminari de Vic que em va ensenyar a llegir, a estimar la literatura, a escriure posant subjecte verb i predicat, a convertir-me en periodista. També m’he trobat en aquest camí la via acadèmica, amb els amics i professors que em van obrir la porta de Blanquerna. M’agradaria tenir un any o dos d’excedència per a poder anar a les classes dels molts professors d’aquesta casa”. I finalment va definir el que és, per a ell, el periodisme: “Ha canviat el model de consum de periodisme, de producció, i el de negoci. La informació val diners, sóc dels qui encara creuen que el periodisme és trobar notícies, explicar allò que no es vol que se sàpiga, estar el més a prop que puguis dels fets sense formar-ne part. I ara vivim l’època del directe, de parlar molt de l’estil però no del que es fa, o es pensa.”