“Igualtat d’oportunitats, responsabilitat compartida”

Igualtat d’oportunitats no vol dir donar exactament el mateix a tothom. Tampoc significa abaixar el nivell d’exigència perquè ningú es quedi enrere. Significa, més aviat, procurar que les diferents circumstàncies de partida no acabin determinant les possibilitats de futur de cada persona.

Amartya Sen, a Un hogar en el mundo. Memorias (2021), ens ofereix una mirada especialment suggeridora quan situa la justícia no només en els recursos de què disposem, sinó en les oportunitats reals que tenim per arribar a ser i fer allò que valorem. La seva teoria de les capacitats ens recorda que no n’hi ha prou amb obrir formalment una porta: cal preguntar-nos si la persona té realment les condicions per poder travessar-la.

Aquesta és també una bona manera d’entendre l’equitat educativa. L’OCDE ho formula de manera molt clara: equitat no significa que tots els estudiants hagin d’obtenir els mateixos resultats, ni rebaixar l’educació per homogeneïtzar-los; significa que tots tinguin l’oportunitat de desplegar el seu potencial, independentment de les circumstàncies d’origen.

A Blanquerna, aquesta convicció forma part de la nostra manera d’entendre l’educació universitària. La nostra metodologia situa la persona i el seu procés d’aprenentatge al centre; aposta per un aprenentatge personalitzat, relacional i connectat amb la realitat, i combina el treball en grups reduïts amb un acompanyament proper. Però posar l’estudiant al centre no significa protegir-lo de les dificultats ni substituir la seva responsabilitat. Significa acompanyar-lo perquè pugui créixer, adquirir autonomia i donar el millor de si mateix.

Aquesta manera de fer pren formes molt concretes. Les pren quan destinem prop de dos milions d’euros anuals a beques i ajuts de tipologies diverses amb l’objectiu que una dificultat econòmica no impedeixi iniciar o continuar uns estudis. Ho fem amb les beques socials, amb les beques d’excel·lència i, més recentment, amb noves formes de mecenatge que permeten que donants particulars contribueixin directament a obrir oportunitats. Sens dubte, volem seguir creixent en aquesta última i en totes les altres tipologies d’ajudes.

Les pren quan atenem la diversitat i posem els suports necessaris perquè determinades circumstàncies personals no es converteixin en una barrera per al desenvolupament acadèmic.

Les pren quan mantenim i reforcem el Servei d’Orientació Personal. El SOP no pretén substituir l’estudiant davant les dificultats, sinó ajudar-lo a comprendre-les, promoure la seva autonomia i gestionar millor els seus propis recursos.

Les pren també quan protegim la funció tutorial i el Pla d’acció tutorial. La proximitat, el seguiment i l’acompanyament no són elements secundaris del nostre model educatiu. Són una manera de detectar a temps les dificultats i ajudar l’estudiant a fer-se responsable del seu propi recorregut.

I les pren, també, en decisions que poden semblar més controvertides. Per exemple, quan vam defensar que un futur estudiant de Magisteri pogués iniciar el seu recorregut sense haver superat encara les PAP, la qual cosa no significava eliminar-les ni abaixar-ne l’exigència. Només vam proposar donar-li temps, formació i suport perquè pogués assolir el mateix nivell exigit una mica més endavant.

Això, doncs, és important: acompanyar no és rebaixar el llistó. És ajudar a arribar-hi. La recerca educativa ho expressa també d’una manera especialment interessant: l’equitat demana combinar expectatives elevades amb suport sistemàtic. Quan falta una de les dues coses, o bé correm el risc de convertir l’exigència en selecció classista, o bé de malentendre el suport com una rebaixa de l’ambició educativa.

Potser aquí hi ha una de les claus del nostre model educatiu. Una universitat no només transmet coneixements i certifica competències. També crea les condicions perquè persones diferents, amb trajectòries, capacitats i circumstàncies diferents, puguin desplegar el seu potencial. Aquesta és la clau.

I és per això que, quan parlem de beques, de diversitat, de tutoria, de SOP, de seminaris o d’acompanyament acadèmic, no hauríem de veure un conjunt dispers de serveis. Són dimensions d’un mateix model integral. Un model que confia en les persones sense paternalismes; que acompanya sense sobreprotegir; que reconeix les diferències sense convertir-les en etiquetes; que manté l’exigència, però procura que ningú quedi fora simplement perquè el seu punt de partida era més difícil.

Aquesta és, probablement, una de les responsabilitats més profundes de qualsevol institució educativa. I és també una responsabilitat compartida: de la universitat, de les famílies, de les institucions, de la societat civil i dels mateixos estudiants.

Perquè la igualtat d’oportunitats no consisteix només a obrir una porta. Consisteix a fer possible que, un cop oberta, cadascú pugui recórrer el seu propi camí.

Dr. Jordi Riera i Romaní

Director general Fundació Blanquerna