Després d’un any de pandèmia, les UCI encara estan plenes. “Nosaltres diem, amb un cert sentit de l’humor, que encara no hem sortit de la primera onada”, explica la professora Cristina Surís, infermera, professora de la Facultat de Ciències de la Salut i coordinadora del segon curs del grau en Infermeria. Combina la docència i la preparació de la seva tesi doctoral amb la seva feina com a infermera d’UCI a l’Hospital de Mataró. Un any i un mes després de la irrupció de la COVID-19 parlem de com ha viscut un fet tan excepcional com aquest, de la recerca en infermeria i de les noves generacions de professionals de la infermeria que s’han incorporat a la feina d’una manera molt poc habitual.

Com va decidir especialitzar-se en un àmbit que no és massa complaent, una UCI?
Ho vaig tenir molt clar des que vaig acabar la carrera i vaig fer el postgrau d’UCI. Això ho descobreixo en unes pràctiques a l’UCI de l’Hospital Clínic. Vaig decidir que jo volia ser com aquelles infermeres que m’estaven ensenyant: en sabien molt, eren autònomes, capaces de resoldre qualsevol situació d’una manera àgil i ràpida i, a més a més, amb l’acompanyament i la complexitat que tenia la situació amb la família. Perquè el pacient passa a estar totalment a les mans de la infermera, moltes vegades ni tan sols respiren per ells mateixos. Cuides el pacient i fas l’acompanyament a la família, que a mi m’agradava molt. Estàs en un àmbit on pot semblar que la comunicació amb el pacient no existeix, però tot i que el pacient pot no parlar, comunicar-se amb ell és vital. Amb la família i el malalt has de desenvolupar unes habilitats, una empatia, i una manera de fer que no pots desenvolupar en altres situacions.

Ha passat un any i escaig de l’esclat de la pandèmia. Com ho ha viscut?
Ho estem vivint, encara no s’ha acabat. Ha sigut i està sent molt dur. He viscut sentiments que no he experimentat mai en la meva vida professional, sentiments de por i ràbia. Jo mai havia tingut por de la meva feina, ni por a infectar-me. Nosaltres estem exposades a un risc que sabem i posem les barreres necessàries per evitar-ho, però en el cas de la COVID, on hi havia i continua havent-hi desconeixement, tenim molt present el risc de contagi, i això generava i genera por. A més, quan algú assumeix un risc individual, s’exposa a les conseqüències, però, en aquest cas, el meu possible contagi era també por de contagiar els de casa. Jo arribava a casa i no abraçava els meus fills. Primer em dutxava a l’hospital, una dinàmica que no feia mai. Llavors, quan arribava a casa, fins que no em canviava de roba i em tornava a rentar les mans i la cara, no abraçava els meus fills. Això ha sigut una de les coses pitjors. És veritat que, això, amb el temps, s’ha anat relaxant.

La manca d’informació inicial va ser terrible.
Totalment. La incertesa de no saber a què t’enfrontaves va ser molt dur. Aquí hi va haver diversos impactes: sortir de casa quan ningú podia sortir, veure els carrers buits, arribar a l’hospital en temps rècord, trobar-te algú amb mascareta, que al començament era molt sorprenent, i després entrar a l’hospital, entrar sola quan abans sempre hi havia gent. Ens posaven uniformes de color diferent perquè érem zona COVID…, tot era un impacte mental, visual i físic.

Abans deia que encara ho estan vivint...
La tensió vital es manté, hi és, encara. Avui estem començant a veure les conseqüències d’aquesta tensió en el personal. Nosaltres tenim una psicòloga que ens acompanya des del mes de maig i cada vegada les demandes de visita són més altes; també es produeixen baixes per esgotament. A la primera onada hi va haver incorporacions de persones que no havien estat mai a l’UCI, infermeres de quiròfan que mai havien treballat amb un malalt intubat. Això vol dir formar aquesta gent en una situació ja d’alta pressió. Sempre els hem agraït molt, a aquestes infermeres, la seva paciència, per a elles també ha sigut molt dur. Aquestes persones van caure en baixes, però ara s’està donant una altra situació: que gent més acostumada al malalt crític i a aquestes situacions més extremes, està esgotada. A vegades intentem posar-li una mica d’humor, a la situació; quan sentim parlar de la quarta onada, nosaltres diem que no hem sortit de la primera. A l’UCI no hem baixat mai, sempre hem tingut COVID.

Parlava de la por i de la ràbia. Ràbia per què?
He sentit ràbia pel fet que existeixi la mateixa malaltia però també ràbia a l’hora de tractar aquests malalts, perquè de manera imprevista et feien un gir inesperat en la seva patologia i no entenies res. A les UCI hem anat ajustant els tractaments a aquestes complicacions. Aquest aprenentatge sobre la marxa et genera molta ràbia.
I també una mica cap a la societat. Soc molt conscient que tinc una visió esbiaixada de la situació, perquè jo veig el pitjor de tot, però hi ha gent que no entén el que estem vivint i a mi això em genera molta ràbia.

No hem acabat d’entendre la gravetat de la situació. Només quan ens toca de prop.
Per desgràcia, ha de passar. Ho sento moltes vegades, “Ostres, ara que ho he viscut de prop”. No podem arribar a entendre que estar en una UCI és horrorós. No sé si és condició humana o què, però és veritat que, fins que no toca de prop o no es viu en primera persona, no s’entén.

Vostè treballa amb persones que no sempre se’n surten. Com es prepara per acceptar la mort d’un pacient?
Per desgràcia, diferencio dues preparacions o maneres de fer. Una és prèvia a la COVID: quan ets conscient que portes un malalt crític, en una situació límit de vida en la qual hi ha la possibilitat de la mort, això s’assumeix. Com a infermera, el cuides, l’observes hores o dies i ja saps o intueixes quina serà la reacció i el possible desenllaç. Amb la COVID, per la mateixa malaltia, aquesta situació canvia. Hem viscut molts casos de situacions inesperades, i això sí que costa molt més de portar.

Mentre treballava a l’hospital, feia classes en línia a la Facultat. En parlava amb els estudiants?
No he parlat explícitament amb els estudiants sobre la meva experiència amb la COVID. Segurament, com a barrera personal. Fins no fa gaire, si parlava de segons quines situacions, encara plorava. Encara hi ha algunes situacions que, quan les recordo, em cauen les llàgrimes i, com que tampoc vols transmetre angoixa, no en parlava.

Com va descobrir la seva vocació d’infermera?
A mi m’agradaven més les ciències que les llengües. Amb el meu interès i el suport dels meus pares i professors, vaig prendre aquesta decisió. Segurament per afinitat, perquè no tenia una raó molt concreta, però també està relacionat amb la meva vida personal: soc la gran de tres germans i sempre he tingut el sentiment de cuidar dels altres. La vocació la vaig sentir en el moment de començar, no prèviament. Des de primer de carrera vaig saber que això era per a mi i que tenia aquesta vocació. M’agradava molt la sensació de cuidar i ajudar, poder acompanyar la gent quan ho necessitaven, poder donar les eines i formar part de la seva recuperació. Tot això et fa sentir bé, que el que fas té un objectiu i que moltes vegades ho aconsegueixes.

Molts estudiants d’Infermeria de Blanquerna-URL es van incorporar a treballar durant la pandèmia sense haver acabat, en molts casos, la carrera. Com ho han viscut?
No he parlat individualment amb ells, però de la mateixa manera que per a mi ha sigut molt dur, suposo que per a ells també. Hi ha un altre aspecte important que caldrà tenir en compte: quan comences en el món assistencial has d’anar aprenent a gestionar les teves emocions i posar les teves barreres professionals. Moltes vegades t’emportes la feina a casa i, a mesura que vas treballant, vas aprenent a no fer-ho. Aquests estudiants no han pogut fer aquest exercici dins un entorn “normal”.

Un dels trets diferencials dels estudis Blanquerna és la incorporació de les humanitats al currículum, en el cas de Salut, la bioètica, l’antropologia. No sempre s’entén aquesta insistència en les humanitats ens carreres més científiques.
Doncs és molt important. Com a estudiant et pot semblar que aquesta assignatura no té sentit, però en el món assistencial t’adones que és vital. Quan fas les pràctiques vius en primera persona el que t’han ensenyat a classe, veus que no només has de posar una via sinó que has de saber tractar amb el pacient i la família, s’ha de tenir en compte tot. Cal tenir-ho molt present. En el món assistencial és molt important la bioètica perquè et trobes amb conflictes. Recordo el cas d’una pacient que necessitava una transfusió de sang, però la seva religió no li permetia fer-la. Et trobes que li estàs facilitant l’opció d’un tractament que ella rebutja. Què fas? Li dones un tractament que val molts diners i que no saps segur que funcionarà, quan amb una transfusió sanguínia es podria recuperar? Cal veure la importància d’aquestes assignatures perquè són vitals, necessites els coneixements i les eines que et donen al grau per poder desenvolupar-ho després.

En aquests moments està fent la tesi sobre un tema poc conegut.
Estic fent la tesi sobre l’ili paralític postquirúrgic. És un estudi de prevalença i descripció d’un nou mètode diagnòstic per a l’ili paralític postquirúrgic. És una complicació que apareix entre el 10% i el 27% de les persones que se sotmeten a una intervenció, sobretot de budells. Els intestins deixen de funcionar de manera normal, es paren, això és l’ili paralític. Quan això passa, tens dolor, ganes de vomitar, no pots menjar ni anar de ventre. Llavors necessites que t’alimentin per vena i que et buidin l’estómac, entre altres coses. Aquesta complicació té una part inicial que es considera fisiològica, una reacció normal del mateix cos. Però no està del tot estudiat en quin moment és normal i en quin moment passa a ser patològic. No hi ha una prova diagnòstica, com per exemple quan et trenques un braç i et fan una radiografia i et confirmen que t’has trencat un braç. Amb l’ili això no existeix, el diagnòstic es basa en l’experiència del professional i la simptomatologia del pacient, que no sempre és la mateixa.

Sembla més una tesi de medicina que d’infermeria.
És poc habitual que una infermera faci recerca i que es vulgui doctorar. Acadèmicament existeixen pocs doctorats en Infermeria. Jo estaré doctorada en Cirurgia i Ciències Morfològiques; hi he pogut accedir pel meu currículum i la meva formació. Quan vaig començar la tesi estava a la planta de cirurgia, on vaig ser durant vuit anys. Per això, la meva tesi és tan quirúrgica. El tema de la tesi pot semblar molt mèdic, però no ho és. La infermera és la que detecta els símptomes de l’ili paralític; en la tesi un dels objectius és determinar quins són, aquests símptomes, d’una manera objectiva. Un altre objectiu és trobar una prova diagnòstica que sigui predictiva per a l’aparició de la complicació postquirúrgica i, per tant, una prova per prevenir la complicació. A partir de quina sigui la situació del pacient, la infermera podrà planificar les cures al pacient per tal de proporcionar-li una bona recuperació.