La Jornada de Sant Tomàs d’Aquino d’enguany, amb gran assistència i participació, viscuda intensament per tots i totes, ha estat un d’aquests moments. Aturar màquines plegats, pensar-nos amb profunditat i projectar-nos amb ambició no és un gest ni un esdeveniment menor en el context universitari actual. Al contrari: és una declaració de salut i maduresa institucional. I també d’esperança, la que es conrea en comunitat i es concreta en l’acció.

El que s’ha viscut aquests dies —tant en la Jornada de dimecres passat, com en els espais més recollits de treball compartit posteriorment a Santa Elena— no és fruit de la improvisació. Tot el contrari. És el resultat d’un esforç sostingut, d’una implicació col·lectiva creixent i d’una voluntat clara de governar el canvi en lloc de limitar-nos a resistir-lo. Sabem que els reptes són grans: demogràfics, tecnològics, acadèmics, educatius, econòmics, competitius, socials, geopolítics..., en definitiva, multidimensionals i sistèmics. Però també sabem de quina visió i de quins valors som hereus i que, reinterpretats i posats al dia, continuen sent la nostra fortalesa.

I tenim molt clar també que Blanquerna —com a projecte universitari d’iniciativa social i sense afany de lucre, fonamentada històricament, i sòlida ens els valors de l’humanisme cristià— no competeix en preu ni en volums, sinó en sentit, en una manera d’entendre la formació superior que posa la persona en el centre i l’acompanya en la seva trajectòria acadèmica i vital.

Tenim un projecte universitari en el qual entenem la generació de coneixement com a servei, per millorar la vida de les persones, per transformar professions i institucions i aportar criteri, sentit i impacte social. Ben lluny, doncs, d’una mera acumulació de producció acadèmica autoreferenciada i tancada sobre si mateixa. No competim, per tant, pel volum, sinó per la significativitat de les nostres aportacions científiques. I en aquest punt, vull remarcar els resultats de l’últim rànquing QS World University, que ha situat la nostra Universitat Ramon Llull —i concretament Blanquerna— com l’única universitat espanyola situada entres les cent millors d’Europa en cites per article, un indicador clar d’interès social del que investiguem i publiquem.

I encara més: el mateix rànquing ens situa com la primera universitat de Catalunya i la segona d'Espanya en “ocupabilitat”, la qual cosa arrodoneix de manera extraordinària una de les finalitats últimes del compromís que adquirim amb el nostre alumnat, les seves famílies i la societat quan opten per Blanquerna en particular i la URL en el seu conjunt.

Globalment, doncs, no és una opció fàcil i a vegades sembla que naveguem contracorrent, però és una opció coherent, profundament arrelada en els nostres principis i que ve avalada, rànquing rere rànquing, pels resultats que obtenim, avaluats per institucions externes internacionals.

Sant Tomàs d’Aquino ens recorda a la seva obra Summa Theologiae que “amor sequitur cognitionem”, és a dir, ‘només estimem de debò allò que coneixem’. I potser per això, perquè coneixem bé aquest projecte —la seva història, les seves singularitats i la seva orientació—, ens en sentim deutors i hi som lleials. Lleials no per inèrcia, sinó per convicció. Perquè sabem què representa Blanquerna dins el model federal de la URL, i perquè creiem honestament que el futur d’aquest projecte val la pena que es continuï construint des d’aquí.

Blanquerna no avança, doncs, per l’acció d’uns pocs, sinó per la pinya que formem tots: equips directius, comissions transversals, professorat-investigadors, personal tècnic de gestió, administració i serveis, alumnat, alumni. És un lideratge distribuït, exigent, generós i humanista, en el qual cadascú, tingui o no càrrec, sap que és part activa del projecte i d’aquest colideratge multinivell, multicapa, de suport mutu, on no ens aturen les excuses de manual ni obviem en cap moment la cursa d’esforços successius que ens han portat fins aquí.

Ens esperen anys complexos, sí. Ho compartíem durant la proppassada Jornada de Sant Tomàs. Però també seran anys apassionants de ressignificacions, canvis de paradigma i girs culturals. I davant de tot això, si sabem continuar imaginant, decidint i actuant plegats; si no perdem la passió per “fer que les coses passin”; si mantenim viva aquesta convicció discreta però profunda de servei al projecte des de la nostra modesta però singular i rellevant aportació de cadascú, no només hi haurà futur, sinó que el crearem també per als altres, més enllà de nosaltres mateixos. Perquè no treballem només des del desig de qualitat i excel·lència interna sinó des del més genuí sentit últim d’oferir el millor servei a la societat, al sistema universitari i al bé comú.