Una comunicació directa, constant i professionalment impecable a les xarxes durant els atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost del 2017 van fer visible la seva feina, però ja feia temps que Patrícia Plaja, cap de Comunicació dels Mossos d’Esquadra, la feia amb passió i professionalitat. Aquella tasca durant cinc dies dramàtics i intensos li va valdre reconeixements i premis, com el de Blanquerna Comunicació. Era la primera vegada, en les vint-i-quatre edicions de les Jornades Blanquerna, que el guardó al millor comunicador de l’any es donava a una alumni. Actualment, continua treballant com a responsable de Comunicació dels Mossos d’Esquadra, feina que compagina amb la de professora a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL. Parla del periodisme amb la mateixa passió que quan va arribar a la Facultat.

Per què va voler estudiar periodisme?
Era vocacional, absolutament. Jo volia escriure, però no ficció, sinó sobre el que passava. Des dels catorze o quinze anys jo volia treballar en un diari per escriure’n els editorials.

Els editorials? Anava per a directora, ja...
(Riu) En aquell moment no sabia que les editorials les escrivien els directors. Jo volia veure el que havia passat i després intentar valorar-ne una mica el perquè. Recordo el primer seminari, amb el professor Héctor Borrat, amb qui vam aprendre un munt de coses; ens va explicar que, en un diari, les editorials són el que té més pes, a banda de les notícies. Llavors em vaig adonar que em quedaven molts i molts anys. Afortunadament, però, podia fer altres coses, com cròniques, sortir al carrer, ravalejar… No em vaig equivocar. Jo tenia molt clar que volia ser periodista per escriure i explicar el que passava, i crec que, si hagués de triar quin seria el meu futur vint-i-cinc vegades, tornaria a triar vint-i-cinc vegades periodisme.

Què creu que ha de tenir la gent que vol ser periodista?
T’ha d’agradar explicar coses en el format i el canal que sigui, però has de tenir curiositat per explicar el que està passant i per què està passant, i després voler-ho compartir. Hi ha la idea que els comunicadors som persones molt extrovertides i que ens agrada parlar amb tothom, però això no és veritat. Jo soc una persona molt reservada a qui li agrada passar moltíssimes hores sola, llegint i escrivint, però sí que m’agrada que les meves reflexions arribin, i això és important per a un periodista.

I després d’una experiència en el periodisme va passar a la comunicació corporativa, a treballar amb els Mossos.
Sí. Jo mai hauria imaginat que em dedicaria a la comunicació corporativa. A mi, si em pregunten de què treballo, dic que de periodista, el fet és on treballo. Però una cosa que no em canso de defensar és que es pot fer periodisme, i molt bo, des de les institucions i les empreses. És a dir, centrant-me en les institucions, que és el que jo treballo més, els responsables de comunicació han de ser periodistes perquè el que fem és un periodisme al servei de la ciutadania.

Fa molts anys, dedicar-se a la comunicació corporativa era una mena de traïció al periodisme.
Els gabinets de comunicació no són per fer propaganda ni per explicar l’agenda de no sé quin directiu. Són per explicar fets interessants a les notícies. Jo vaig tenir l’oportunitat de fer moltes pràctiques, a la Facultat: vaig fer pràctiques a TV3, a El Periódico i a El Punt Avui. I quan es van acabar les pràctiques d’El Punt, se m’hi van quedar. Després d’un temps vaig passar a la Cadena SER, a Ràdio Barcelona, concretament. Feia informació policial i judicial. Des que vaig sortir de la Facultat, després de veure que almenys de moment no faria editorials (riu), tenia clar que volia fer de periodista cultural. Però a El Punt ja em vaig especialitzar en policial i judicial, a la SER vaig continuar i després ja vaig passar a Mossos d’Esquadra, on vaig seguir amb el mateix tema.

Aquesta idea sobre els periodistes que es dediquen a la comunicació corporativa ha canviat.
Sí. Ha canviat absolutament. Hi va haver un moment, que ja hem superat, en què els periodistes que ho feien per vocació i se n’anaven a treballar a una empresa, institució o un departament de premsa, ho feien acomplexats. Ara fa uns dotze anys que vaig passar de Ràdio Barcelona a Mossos, i ho vaig fer amb una excedència de dos anys. Vaig marxar assegurant que tornaria, ho deia cada vegada, com justificant-me a mi mateixa que no me n’anava a l’altre costat del periodisme. I ara ja ha passat, això. Podem dir orgullosos i amb el cap alt que els que treballem, encara que no sigui en un mitjà, continuem sent periodistes.

Com va viure el canvi de feina?
Hi vaig entrar el 2008 o el 2009, fa molts anys. Clar, les funcions que jo he fet dins del cos de Mossos no sempre han estat les mateixes. Jo no hi vaig arribar com a cap de Comunicació, sinó com a responsable de la comunicació d’una regió concreta, l’àrea metropolitana sud. Les meves competències eren l’Hospitalet, l’Aeroport del Prat… Jo venia de la ràdio, de la SER, on el primer que et diuen és que has de cobrir tot el que passa, però que el més important és que treguis temes propis. Havies d’entrar en tots els butlletins horaris i això fa que treballis a contrarellotge tot el dia. Vaig pensar que era molt jove i que potser m’havia equivocat. Afortunadament, dins el cos de Mossos em van dir que tenien una posició que s’adequava més al meu perfil. Em van demanar que passés un mes més en aquesta posició inicial, però que passaria a assumir la responsabilitat de la comunicació de la divisió d’investigació criminal. En l’argot, sense que es pugui mal interpretar, és tot allò més “pel·liculero”. El que s’investiga són les grans organitzacions criminals, el tràfic de drogues, els segrestos, els assassinats, les extorsions… I, clar, quan vaig fer el canvi, el salt qualitatiu va ser molt gran i d’aquí ja vaig passar a ser la responsable de Comunicació de tot el servei.

I arriba el 2017. Un fatídic 17 d’agost...
Sí. Hi ha una cosa important: l’any 2017 no vam fer res tan diferent del que ja feia temps que fèiem en l’àmbit de la comunicació del dia a dia. Què passa? Que el que passa el 2017 és excepcional per la repercussió que té a Catalunya i a l’Estat espanyol, i també a escala internacional. Per tant, la feina que realitzem s’amplifica i tothom s’adona de com treballa l’àrea de Comunicació.

Moltes persones que seguien el compte dels Mossos van comprovar que era una font molt determinant per saber què estava passant.
Teníem la credibilitat de ser la font oficial i, pels “tempos”, els tipus d’informació que es donava i la manera com ho fèiem, tenia tots els elements. El que buscàvem era comunicar que estava passant una cosa molt greu, però que nosaltres, que som l’autoritat competent, ho estàvem treballant, i que tota aquella informació que podíem facilitar per comprendre el que estava passant l’aniríem facilitant. Tenim una societat madura que sap que feia temps que estàvem en un nivell d’alerta 4 sobre 5, i els que llegim més premsa o mirem els informatius sabíem que, des de feia dos anys, els països del nostre voltant (París, Brussel·les) també estaven sent víctimes d’atemptats. Jo no tenia informació privilegiada, i el cos, evidentment, no sabia quan hi hauria un atemptat, però tots, com a ciutadans, sabíem que hi havia moltes possibilitats que això passés i per això estàvem entrenats per donar aquesta informació i perquè la gent la pogués interpretar i digerir com tocava. En el compte oficial ho vam anar explicant des del minut 0, és a dir, 10 minuts després de l’atemptat fins que va acabar l’operatiu.

Això era el 17 d’agost. Vostè on era?
Jo estava de vacances i em van avisar just en el moment en què passava. Per casualitat, tenia el telèfon a les mans en aquell moment, perquè estava fent una fotografia. Es va fer molt bé, però sempre hi ha un factor de sort en la comunicació de crisi. La paraula sort, parlant d’atemptats, no és la més encertada, però vull dir que hi ha un element que no depèn de tu. Si, en lloc de trucar-me en el moment en què estava fent la fotografia, m’haguessin trucat deu minuts abans i jo hagués estat a la piscina, en les meves vacances d’estiu, i no hagués mirat el mòbil fins a les sis de la tarda, tot hauria anat amb una hora de retard, i això vol dir que no haurien estat els Mossos els que haguessin avisat del que passava, sinó els mitjans de la resta de l’Estat, que haurien donat una informació no contrastada, ni verificada. Passa el mateix en la gestió de l’emergència: hi ha ambulàncies que triguen tres minuts o tretze, depèn del trànsit o d’altres factors. Aquestes coses passen i no depenen només del conductor de l’ambulància. En aquest cas, es van alinear tots els astres, és veritat. Tot això a vegades passa en negatiu, però també hi ha cops que passa en positiu. Hi ha coses que a vegades no depenen de tu.

Era conscient de la importància del que van fer? Després van rebre molts elogis i premis.
No n’era conscient, en aquell moment, perquè no tenia precedents. Si ara tornés a passar, que esperem que no, la pressió seria molt més gran que la que tenia en aquell moment. Van ser cinc dies sense parar, en què tots aquests elogis no m’arribaven. Quan passa una cosa així, estàs tan concentrat en la feina que no tens temps de res més. A posteriori sí, evidentment. El que sí que he après és que els elogis agraden molt i que les crítiques fan mal, sobretot a les xarxes; ens hauríem de fer els sords, però tots som persones. He rebut molts elogis, però a vegades la gent no és conscient ni del que felicita ni del que critica, perquè jo continuo a Mossos i no hi ha dia o setmana en la qual no hi hagi un comentari a alguna publicació nostra que digui: “Com es nota que no hi ha la responsable de comunicació del 17A”. I soc la mateixa persona. Aleshores és que potser no ho vam fer tan bé, en aquell moment, i que ara no ho fem tan malament.

Quan pren consciència de la importància del treball que van fer?
Prenc consciència de la magnitud del que vam gestionar, sobretot a aquestes èpoques de l’any, des de l’inici del curs escolar 2017-2018. Aquest any hi ha hagut deu estudiants que han fet el treball de grau individual sobre la comunicació policial a Catalunya. I això és aquest any, però m’ho vaig trobar l’any passat i l’anterior… Com a mínim, cada any hi ha una desena d’estudiants que fan el treball sobre això. I aquí és quan t’adones que no és un comentari a Twitter, sinó que són estudiants que van acompanyats d’un professor, i això et fa sentir molt orgullosa, perquè t’adones que serveix per a alguna cosa més important.

Parlant de la comunicació de crisi. Què és el que ha fallat en la comunicació sobre la pandèmia? Què no s’ha fet bé?
Aquí cal tenir en compte una cosa molt important. En el tema dels atemptats hi ha factors que ajuden, com tenir el telèfon a la mà, però n’hi ha un altre que són els “tempos”. Un atemptat té un plantejament, un nus i un desenllaç claríssim. I en cinc dies, excepte el dolor de les víctimes i el judici, que ve a posteriori, policialment i narrativament s’acaba. Tu estàs explicant un problema i el desenllaç, això t’ajuda molt. La pandèmia, però, té un tret molt important i un condicionant que ho fa molt difícil: la durada d’aquesta comunicació. Fa un any i mig que fem la mateixa comunicació de crisi! A més, la durada és completament incerta i no pots ni aproximar-la en el temps. La comunicació de crisi té aquesta característica, que és incerta, però el que estem vivint ja no és una crisi a escala catalana o espanyola, és una catàstrofe mundial. Per això, el concepte de comunicació de crisi gairebé queda curt. Això és el que ho fa tan difícil: que sigui tan llarg, i també que hi hagi tants agents gestionant-ho, perquè, si hi ha una institució mare i dos o tres satèl·lits al costat, ens asseiem i ho coordinem, però hi ha tanta gent implicada que no hem sigut capaços de fer una comunicació única perquè el ciutadà rebi un sol impacte relacionat amb el que està vivint. Això és el que ho ha fet més difícil.

Quines conseqüències té aquest desconcert i aquest cansament?
El més preocupant és que la ciutadania no sigui capaç d’identificar clarament quina és la font de referència de tota la informació respecte a la COVID-19. És molt fàcil fer una crítica, però jo crec que Fernando Simón ha sigut un molt bon portaveu, ha fet una molt bona comunicació de crisi i quan ha començat a rebre pals ha estat per derivades polítiques. La gent que l’ha criticat ho ha fet perquè no s’ha parat a analitzar quin tipus de comunicació ha fet, sinó amb qui se l’associa des del punt de vista polític. Ell, el que ha fet ha estat parlar molt clar, que això és bàsic. A més, és un científic: cada vegada que ha considerat que hi havia una informació que no era correcta, l’ha matisat al moment, però sobre el que no ha pogut avançar ha dit “jo això no ho sé”, o “jo crec que…”, però això és una opinió i, per tant, no és una afirmació científica. Ara, si traiem de context les seves frases, és evident. Podem enfonsar-lo si això és el que es busca. Tenim Fernando Simón, el doctor Argimon…

El doctor Argimon va aportar una certa tranquil·litat com a portaveu.
És un gran portaveu, i més en aquesta matèria, però també en podríem dir deu més que han sortit a parlar de la COVID-19. Per a qui ho hem de parar tot per escoltar-lo? Això és molt necessari en la comunicació de crisi. Qui ens ha de donar la informació de servei i qui de context? Hi ha tantes compareixences de tants estaments diferents que a un sector de la gent li és més fàcil llegir el que surt al Facebook i creure que té la mateixa importància i credibilitat que els portaveus oficials…

Vostè imparteix una assignatura a Blanquerna de comunicació, identitat i cultura corporativa. Com viu la docència universitària?
M’agrada moltíssim, no n’havia fet mai abans i m’agrada molt perquè suposa tractar molts temes diferents que no tracto durant el meu dia a dia laboral de policia. Les classes són de comunicació corporativa, però les adaptes absolutament al que passa a la realitat. Cada dia parlem de la notícia del dia i a partir d’aquí comencem la classe. Normalment hi estem d’acord, però hi ha dies que no, que uns consideren que la notícia del dia és una i els altres, una altra. Es produeix un debat interessant. La notícia del dia la relacionem amb la comunicació corporativa. Per exemple, com creiem que s’ha informat de la reunió entre Junts i Esquerra? Ho sabem perquè hi ha un comunicat conjunt de les dues formacions. Analitzem la feina dels caps de premsa i tot el que se’n deriva.

Pensa que el periodisme té futur?
Sí, i no ho dic des d’un vessant romàntic. No és tant un desig com una realitat. Jo crec que sí. Evidentment, no és el periodisme que vas estudiar tu ni el que vaig estudiar jo. O potser sí que és el que vam estudiar, però no és el que vam conèixer quan vam sortir de la Facultat. Però és clar, que té futur, encara que d’una manera diferent. Té sortides laborals que ni existien i segur que ara hi ha una sèrie de llocs de feina que existiran d’aquí a cinc anys i que potser encara no s’han creat. Des dels podcasts fins al contingut multimèdia, i tot el que es necessita per a xarxes socials, o periodistes especialitzats en comunicació corporativa digital. Tant és, el periodisme no morirà. És aquesta història que hem sentit tantes vegades de la desaparició dels diaris en paper. Estan mutant, sí, estan canviant, també, que d’aquí a deu anys no hi haurà els que hi ha ara, sí. Però no desapareixeran, i el periodista, tampoc.

Els temps canvien i els professionals s’hi han d’adaptar.
Jo sempre faig un símil molt dràstic: als que estudiaven Comunicació Audiovisual els explicaven com els costaria ser directors de cinema i dirigir pel·lícules, les dificultats que passava el sector, etc. Més dificultats que les que hi ha ara amb la COVID-19, amb les sales tancades, impossible. Però des de fa sis anys se’ls ha obert una finestra que no existia: les plataformes digitals. S’està creant contingut audiovisual a un ritme sense precedents. I la majoria dels meus companys estan treballant com mai, perquè cada setmana es fan sèries a Amazon, a Netflix… En periodisme passa el mateix extrapolat a l’àmbit digital. Abans acabaves i podies entrar de responsable de comunicació d’una gran empresa o als cinc diaris que coneixíem; ara, no. Quants mitjans digitals tenim? Ja no diaris, sinó podcasts, Twitch, xarxes socials, creació de continguts per a empreses… moltíssimes.

Fotografia: Genís Carrillo