Andrei Grachev és analista polític, editorialista de Novaia Gazeta, investigador i professor visitant de relacions internacionals a Kyoto, París i Oxford, i autor de nombrosos llibres sobre l’evolució de l’espai postsoviètic. En el seu bagatge com a actor polític destaca el fet d’haver estat conseller i portaveu de Mikhaïl Gorbatxov els últims anys de l’URSS. Llavors va compartir el seu coneixement amb els estudiants del Grau de Relacions Internacionals a Blanquerna-URL. Pere Franch, periodista i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL, va mantenir aquesta conversa entrevista amb Andrei Grachev, que analitza els darrers esdeveniments que han marcat l’agenda política mundial.

Pere Franch: L’annexió de Crimea per part de Rússia no és una violació flagrant de la legalitat internacional?

Andrei Grachev: És cert que el traspàs de Crimea a Ucraïna el 1954 el va ratificar l’Acta Final d’Hèlsinki i a partir de llavors es va establir que els canvis de fronteres a Europa s’havien de donar només amb un acord polític o en aplicació de l’expressió de la voluntat de la població. Però aquí estem davant el vell conflicte entre els dos principis de la legalitat internacional: la integritat territorial dels estats i el dret d’autodeterminació dels pobles, i Rússia diu que actua d’acord amb el que lliurement ha expressat la població de Crimea, cosa que reflecteix una realitat històrica i cultural. A més a més, si Crimea es va poder mantenir com a part d’Ucraïna des del 1954 va ser, primer, perquè amb Rússia formaven part d’un únic estat soviètic i després, ja sense l’URSS, perquè hi havia una relació propera entre Kíev i Moscou. Però ara la presa del poder polític a Kíev per part d’una fracció de la societat ucraïnesa hostil a Rússia ha trencat aquest equilibri, com evidencia la seva decisió, molt provocativa, de suspendre l’ús del rus, la llengua materna de la població de Crimea. Per tant, les clàusules formals de la legalitat internacional estan en qüestió i per això Moscou reclama que, ja que el canvi polític a Kíev s’ha fet de manera il· legal, com a resultat de la pressió del carrer i no d’un procés electoral legal, el mateix es pot aplicar a Crimea, on l’expressió de la majoria de la població també s’ha de tenir en compte. És un problema més polític que jurídic i per mi l’única solució seria construir una mena d’estructura integral entre Rússia i Ucraïna amb una frontera simbòlica entre tots dos.

P. F.: Però els Estats Units i la UE difícilment acceptarien una solució com aquesta...

A. G.: L’actual crisi és fruit d’un seguit de desafortunats errors polítics. Primer de tot, una actitud molt irresponsable de la UE, que no ha entès prou bé la situació, com no va entendre tampoc l’antiga Iugoslàvia. Ucraïna és un país amb diferents realitats, culturals, històriques, lingüístiques i religioses, i es podria mantenir com un estat integral sempre que es conservés l’equilibri entre les diferents parts; sense oblidar que econòmicament depèn molt de Rússia, pel subministrament d’energia, pel mercat, i no parlem ja de les relacions humanes, familiars i culturals. Per tant, el cas s’hauria d’haver gestionat de manera col·lectiva, entre Europa i Rússia, tenint cura dels interessos de totes dues parts i sense forçar Ucraïna a fer una elecció impossible entre Rússia o Europa, una elecció que empeny el país a la divisió.

P. F.: Però ara sembla que ja no hi ha marxa enrere i que si els ucraïnesos volen ser europeus, el preu a pagar serà cedir la part oriental del país a Rússia. Qui farà o podria fer concessions per arribar a una solució com la que vostè proposa?

A. G.: S’hauria de buscar un compromís. Al costat europeu comencen ara a sentir-se veus que diuen que Rússia hauria de participar en la recerca d’una solució. Jo seria partidari de tornar al punt de partida i que la UE convidés Rússia, juntament amb les autoritats ucraïneses degudament legitimades per unes eleccions, a buscar una solució, perquè ningú no té interès que les coses acabin com a l’antiga Iugoslàvia.

P. F.: Però fins i tot en aquesta hipotètica situació Crimea sembla que ja està perduda per Ucraïna. En quines circumstàncies Moscou podria tornar enrere i acceptar aquesta nova Ucraïna amb un poder pactat per Rússia i la UE?

A. G.: No, no hi ha cap possibilitat de tornar enrere pel que fa a Crimea. Però no hem de mirar el passat, sinó el futur. I hauríem d’intentar reconstruir alguna mena de relació de confiança i anar cap a una reintegració entre Ucraïna i Rússia –que seria natural per a tots dos estats– i, de fet, per què no una mena de reassociació entre Ucraïna, Rússia i la UE que faria menys dramàtica aquesta separació de Crimea d’Ucraïna?

“Rússia intenta recuperar l’estatus de potència inevitable. Després de l’esfondrament de l’URSS, Occident es va portar com si Rússia també hagués desaparegut del món”

P. F.: Aquesta solució significaria per a la UE reconèixer a Rússia una influència que no tenia a l’escena mundial i que ha demostrat a Ucraïna i a Síria. Està recuperant Rússia un cert estatus de superpotència?

A. G.: Superpotència no és la paraula adequada. Jo diria que Rússia intenta recuperar l’estatus de potència inevitable. Després de l’esfondrament de l’URSS, Occident es va portar com si Rússia també hagués desaparegut del món. I va pensar que podia actuar unilateralment, ignorant els interessos i les reaccions del costat rus. Això va ser possible durant la transició russa, a causa de la crisi interna del país, però ara Rússia ha sortit de la crisi, torna a ser present a l’escena mundial i exigeix el seu dret a dir-hi la seva. S’està convertint en un estat amb capacitat, com dirien en francès, de nuisance (molèstia), que pot bloquejar projectes unilaterals d’Occident.

P. F.: En quins casos Rússia s’ha sentit marginada a l’escena mundial?

A. G.: El cas de Iugoslàvia va ser molt dolorós per a Rússia, no només perquè se sentia molt a prop dels serbis, sinó perquè va ser la veritable manifestació de no respectar els seus interessos a Europa; o a Líbia, on Occident va actuar unilateralment, superant el mandat de l’ONU, atorgat amb l’acord de Rússia, per cert. A Síria, en canvi, Rússia hi ha tingut un paper molt positiu, ja que ha evitat una altra intervenció militar unilateral occidental: Moscou s’ha convertit en una de les parts en la recerca d’una solució. És important implicar-hi Rússia en comptes de deixar-la fora. El fet que tots junts, de manera col·lectiva, hem aconseguit l’acord per destruir l’arsenal químic de Síria és molt valuós, cosa que confirma que Occident i Rússia poden arribar a compromisos, i quan no trobem aquest llenguatge comú estem davant un conflicte de conseqüències impredictibles.

P. F.: Però, en el cas de Síria, no dóna Rússia suport al règim d’Al-Assad en defensa dels seus interessos militars i estratègics, sense que sembli que li importin gaire els més de 100.000 morts de la guerra civil?

A. G.: No ho crec. En primer lloc, el cas de Síria és molt més complicat que el de Líbia, on només hi havia el règim dictatorial enfrontat a la resta de la societat; a Síria, en canvi, hi ha un conflicte intern que enfronta diverses comunitats: sunnites, xiïtes, cristians, kurds. Per tant, en el cas sirià cal buscar un equilibri intern. Substituir AlAssad per una oposició representada alhora per moderats i extremistes no és la solució. A més, cal no oblidar els interessos de l’Aràbia Saudita, per un costat, i de l’Iran, per l’altre. O sigui, no hi ha solucions simples; només donar armes o ajudar l’oposició no aturarà el conflicte. Que els acords de Ginebra I i II, amb participació de Rússia, apleguessin les diferents fraccions de la societat siriana, va ser un pas en la direcció positiva. D’altra banda, no crec que els russos defensin la seva posició estratègica a Síria: la base de Tartus és purament simbòlica; i Al-Assad en molts casos era més aviat el client d’Occident, després dels russos, des del punt de vista polític i de la venda d’armes... En conclusió, l’interès polític bàsic de Rússia és confirmar el seu estatus de país que s’ha de tenir en compte, que no pot ser ignorat, i que és una entitat inevitable, ineludible.

“L’URSS va ser qui va assegurar la victòria damunt els nazis; per a molta gent que recorda aquella guerra és difícil veure el seu país reduït no sols a potència regional sinó humiliat”

P. F.: Un sondeig del centre Levada diu que el 83 per cent dels russos de més de 55 anys senten nostàlgia de l’època soviètica. Aquesta necessitat de ser una potència “ineludible” és una mostra que a Rússia hi ha nostàlgia d’aquella època?

A. G.: Les generacions més grans tenen les seves raons, però no senten nostàlgia del règim estalinista totalitari, sinó d’altres coses. Primer, de l’orgull i la dignitat nacionals: l’URSS va ser qui va assegurar la victòria damunt els nazis; per a molta gent que recorda aquella guerra és difícil veure el seu país reduït no sols a potència regional sinó humiliat. N’hi ha que també pensen que no va ser just no reconèixer el mèrit que durant la perestroika, amb Gorbatxov, els russos trobessin la seva pròpia via per alliberar-se d’un règim totalitari; no ho van fer els japonesos ni els alemanys. Aquest país que buscava un futur democràtic i retrobar-se amb el món de fora, començant per Europa, va trobar injust que fos marginat i que no fos convidat a formar part de la família europea, foragitat de la casa comuna europea proposada per Gorbatxov. Aquesta frustració és ben present en la societat russa actual i ha provocat un sentiment de revenja, una posició contra els que intenten reduir, minimitzar, l’estatus de Rússia.

“Hi ha un acudit que diu que tota la propaganda soviètica sobre les virtuts del comunisme era falsa, però que tot el que deia contra el capitalisme va resultar ser veritat”

P. F.: Liderar aquesta Rússia que fa front als qui la volen minimitzar és el motiu pel qual Putin té tant de suport popular malgrat la persecució de la premsa, les ONG, els opositors, els gais i tothom que pugui fer-li ombra?

A. G.: No només ha passat a Rússia, hi ha molts casos en què l’exaltació o la reconstrucció nacional serveix per compensar els problemes interns. Cal tenir present també que els anys del postcomunisme a Rússia van ser molt difícils. La societat soviètica va quedar molt decebuda del model occidental. Hi ha un acudit que diu que tota la propaganda soviètica sobre les virtuts del comunisme era falsa, però que tot el que deia contra el capitalisme va resultar ser veritat. Aquesta decepció provoca que es busqui un règim paternalista. A més, el mandat de Putin coincideix amb una època de prosperitat econòmica, amb un creixement del 6 o 7 per cent, i la gent té la sensació que l’estabilitat política i econòmica torna. Per això sembla disposada a oblidar-se, de moment, de les llibertats polítiques. I, efectivament, Putin en treu profit per establir un règim que destrueix tota alternativa. Però això també canvia: la seva reelecció per a un tercer mandat va provocar una cosa que no era present a la societat russa durant els últims anys. Va ser una revolució de dignitat de la nova classe mitjana; Rússia comença a reconstruir la seva cultura democràtica, gràcies a l’aparició de la classe mitjana.

P. F.: Actualment a Rússia hi ha una alternativa a Putin?

A. G.: Ara mateix, i especialment després de la crisi d’Ucraïna, realment no. Putin capitalitza aquest ressorgiment nacionalista; l’explota i el provoca. Però no és mèrit seu, s’ha aprofitat de la maldestra gestió d’Occident a la crisi d’Ucraïna. Ha tingut bons reflexos i tindrà per temps el suport popular, si es donen dues condicions: primer, si la reincorporació al país de parts de la població russa d’Ucraïna es fa sense vessament de sang i, segon, si la situació econòmica de Rússia no pateix per l’ampliació del territori rus ni per les sancions d’Occident.

P. F.: Com valora l’actitud del president dels Estats Units respecte a Rússia? Creu que s’ha fet un reset, com va dir?

A. G.: Obama és el reflex del rebuig de la societat americana a les polítiques de George Bush. Deu la seva elecció en part al fracàs de la política unilateral, neocon, de Bush; Putin, en canvi, representa l’evolució oposada; al començament, estava obert a cooperar amb els EUA, fins i tot amb Bush després de l’11-S, i amb Europa, però de seguida va descobrir que les seves propostes de cooperar no s’acceptaven, sinó al contrari: se sentia amenaçat per l’ampliació de l’OTAN, per la instal·lació de bases de míssils a Europa de l’Est i per les revolucions de colors de Geòrgia o Ucraïna. Putin, doncs, que al principi veia Occident i els EUA com a potencials socis, va passar a veure’ls com una amenaça. Segons Putin, Occident actua d’acord amb els seus criteris quan es tracta de protegir els seus interessos i recorre a la legalitat internacional i al Consell de Seguretat de l’ONU quan li interessa; per això Putin creu que l’única manera de fer-se respectar és, si bé no fer-se témer –ara no està en condicions de fer-ho, com a la Guerra Freda–, sí bloquejar el pas als EUA.

P. F.: Acollir Edward Snowden és una manera de fer-se respectar pels EUA? Per què Putin el protegeix?

A. G.: Snowden va veure que en el món actual, dominat sobretot pels americans, hi havia pocs llocs on trobar asil segur. L’únic país que va assumir el preu de deteriorar la seva relació amb els americans va ser Rússia. A més, durant anys, Occident i els mitjans occidentals van presentar Rússia com a estat totalitari, on no es respectaven els drets humans ni les llibertats civils... i Putin no va poder resistir la temptació d’aprofitar el cas Snowden per fer adonar que no és pas un cas aïllat; la Patriot Act també representa una minva de les llibertats individuals a Occident. Putin no va voler deixar passar aquesta oportunitat d’igualar uns i altres.

P. F.: Aquest 2014 es compleixen 25 anys de la caiguda del mur. Quin balanç fa del món de la postguerra freda?

A. G.: Venint de Rússia, he de dir que m’entristeix descobrir que la imatge d’Occident com a exemple, com a horitzó, com a objectiu a imitar, està canviant en la societat russa. I per això intenta construir un món autosuficient, cosa que beneficia els interessos de l’elit política, que capitalitza aquesta frustració per mantenir-se al poder. Però és una trista constatació, perquè significa que Occident ha fracassat com a encarnació de la història universal, com a exemple que podia ser de desenvolupament de la humanitat. Això evidencia que perd molt del seu soft power, que era al capdavall el seu principal capital, molt més eficient que el hard power, que conserva però que pot ser contraproduent en aquest nou món.

Fotografia: Robert Ramos