També ha publicat diversos articles científics a revistes com Language and Literature, American Behavioral Scientist, Journal of Media and Religion, El profesional de la información, Estudios sobre el mensaje periodístico, Investigación bibliotecológica, ZER-Revista de Estudios de Comunicación, adComunica i Trípodos. Com a periodista, ha treballat a ràdio i premsa escrita fent cobertura de la informació internacional per a mitjans com Cadena 13, COM Ràdio, la revista El Temps i els diaris El Observador i Avui -del qual també va ser corresponsal a Nova York.

Quina novetat aporta aquest llibre?
Al primer assaig em vaig limitar a comparar com els presidents nord-americans havien explicat Vietnam i la guerra contra el terror, i ara ho he ampliat i he explicat com els presidents han parlat de la guerra, des de després de la Segona Guerra Mundial fins a la fi del mandat d'Obama. Parlo de Truman i la guerra de Corea, de Johnson i Nixon i la guerra del Vietnam, de Reagan i de la guerra de les galàxies i de la seva intervenció al Líban i Grenada. Parlo de George Bush pare i la guerra del Golf de l'any 1991, de Clinton, de George Bush fill i, finalment, d'Obama -aquests dos últims protagonistes de la guerra contra el terror. Parlo de presidents sota el mandat dels quals el país ha estat en guerra. I, per exemple, en el cas del Vietnam, estudio només Johnson i Nixon, no tracto ni Kennedy ni Eisenhower. Perquè si bé Eisenhower i Kennedy van enviar personal militar per assessorar les forces del Vietnam del Sud, no hi van enviar tropes a combatre, cosa que sí que va fer Lyndon B. Johnson.

Com justifiquen la guerra, en el seu discurs, els presidents nord-americans? Quines eines fan servir?
De cara al contingut i a l'argumentació, hi ha algunes característiques que hi són permanentment, com la defensa de la llibertat, el fet de lluitar "perquè els nostres fills visquin en un món millor que el nostre" o el subtil argument, sempre és present, de "Déu està al costat dels EUA". I això arrela en el mite del destí manifest: "Els immigrants que hem deixat enrere Anglaterra i arribem a un continent gran i nou, en agraïment a aquest regal que ens ha fet Déu, ens hem de convertir en el far de les nacions lliures i democràtiques." Aquests arguments apareixen molt sovint. Així com "l'enemic és qui provoca la guerra", "nosaltres no hem estat, ha estat l'enemic que amb la seva actitud ens ha provocat", "l'enemic és brutal, bàrbar, incivilitzat", "nosaltres som els representants del món modern, avançat, del món culte, educat, del progrés, en definitiva" o "lluitem en defensa de la llibertat i del progrés de la cultura i de la civilització contra la barbàrie: l'enemic és bàrbar, brutal, molt violent, molt agressiu". Aquests arguments apareixen permanentment al llarg de tota la història i també en els discursos que he analitzat, que són els que van des de Truman fins a Obama. I, pel que fa a la manera d'explicar-ho, sí que canvia.

Com?
A mesura que la televisió pren molt més protagonisme en la manera com s'informa la població, el tipus de discurs es torna més visual, més performatiu. No es tracta tant de donar justificacions o arguments, siguin veritables o falsos, sinó que, sobretot, es representa una acció. La importància de la imatge visual de cara a l'electorat comença amb Kennedy. Recordareu el famós debat amb Nixon, en el qual Nixon va aparèixer suat, sense afaitar, mal pentinat i, en canvi, Kennedy estava impecable, amb una imatge molt més jove. S'ha documentat que els qui van escoltar el debat van pensar que l'havia guanyat Nixon, però els qui el van veure per televisió, van dir que havia guanyat Kennedy.

Un altre exemple d'això és que arribi a ser president un actor, i que el carisma sigui un dels valors més rellevants a l'hora d'ocupar aquest càrrec.
Sí. Reagan va dir que haver fet d'actor l'havia ajudat molt a fer la feina que tenia a la Casa Blanca. I és interessant perquè en aquest aspecte de la representació davant el públic no hi ha diferència entre republicans i demòcrates. Obama era un mestre en aquests tipus de discursos més visuals, més escenificats. Als discursos de l'estat de la unió, els presidents poden convidar gent a la tribuna del Congrés, quan parlen davant la sessió plenària de la Cambra i el Senat tots junts. I des de Reagan es va estendre una pràctica que és portar un convidat i presentar-lo a l'audiència com l'encarnació d'allò que es vol defensar, sigui l'heroisme, l'abnegació o el patriotisme... I Obama, en això, és un mestre. Parlo d'un discurs que va fer el 2014, en què va convidar un militar de l'Afganistan que havia quedat molt malferit i s'estava recuperant; Obama va elogiar el sacrifici dels soldats que hi van anar a lluitar representant aquest sacrifici a través d'aquell militar. És la tècnica de l'storytelling, recórrer a una història personal d'algun individu concret i real, amb nom i cognoms, per enviar un missatge. En aquest cas, amb la presència d'un soldat que ha estat malferit com a eina per elogiar el patriotisme, l'abnegació, el servei a la pàtria...

I amb això es crea l'esquer perquè hi hagi un munt de gent que s'hi senti identificada.
Això es pot fer amb paraules, adreçant-te al públic exaltant el patriotisme, o es pot fer a més a més amb la representació visual: un home, un militar ferit de guerra, que, quan Obama el presenta i demana un aplaudiment per a ell, s'aixeca amb molta dificultat, porta el braç embenat, té la cara desfigurada per les cicatrius i saluda vacil·lant amb la mà esquerra, com pot, els assistents...

El nostre electorat es pot convèncer de la mateixa manera que l'americà?
Des del punt de vista dels arguments, sí. És a dir, l'argument "nosaltres anem a la guerra perquè creiem que hem de defensar la llibertat" sí que es podria aplicar. I, de fet, quan l'any 2003 l'Aznar justificava que Espanya participés a la guerra del Golf una mica ja deia això: "Hem de posar fi a l'amenaça terrorista allà perquè no tinguem els atemptats aquí". Aquest argument és el mateix que feia servir Bush. En aquest cas, l'atemptat va venir després, no abans. Però una mica l'argument sí que podria ser traslladable aquí, en el sentit de dir: "Tenim una amenaça a l'exterior que pot provocar conseqüències aquí; per lluitar contra aquests terroristes que venen aquí a atemptar hem de lluitar contra els règims que els donen suport allà." Però bé, ja vam veure el 2003 que tot era fals; Iraq no donava suport a Al-Qaeda. L'important, però, era l'argumentació. Pel que fa al mètode, en canvi, aquí no hi estem tant acostumats, no ens deixem enlluernar tant per un orador que faci un discurs ben tramat i lligat ni pel fet que hi hagi aquesta representació amb paraules tan emotives, tan èpiques. Aquí no funcionaria. Quan un polític fa un discurs amb molta èpica, aquí ens el mirem amb una mica més de distància. I ara se m'acut Pablo Casado, dient que la hispanitat és el millor que ha passat a la humanitat. Crec que és una altra cultura. Als Estats Units es valora i s'agraeix sentir un orador que parla bé, amb bones paraules, amb molta èpica i fent emocionar el públic.

Aquests presidents, com fan servir els periodistes per filtrar aquests missatges?
Els bons periodistes simplement agafen un discurs d'un president i en destaquen el que ells creuen que és més destacable. Per tant, jo aquí trenco una llança a favor del bon periodisme nord-americà. Que hi ha periodistes que contribueixen a la campanya propagandística... n'hi poden haver. Però jo crec que els EUA és un lloc on hi ha alguns mitjans que són independents i que miren més per la població que no pas pels interessos del líder.

Hi ha molta gent que només s'informa a través de les xarxes socials. Aquí el missatge és directe, no passa pels periodistes ni per intermediaris.
Aquest és un terreny molt més perillós. En aquest camp els presidents i les seves xarxes tenen molta més capacitat d'influir.

A més, Trump les fa servir molt.
Sí. S'ha estudiat i publicat que si Trump va guanyar el 2016, va ser en bona part gràcies a Facebook i a Twitter. Perquè Facebook no va filtrar o no va controlar informacions objectivament falses que van tenir moltíssima difusió. I un dels exemples més clars és que es va escampar una informació, segons la qual el papa Francesc donava suport a Trump, que va tenir prop d'un milió de compromisos a Facebook, entre gent que ho va compartir, gent que va clicar m'agrada i gent que va reaccionar d'alguna manera. La notícia desmentint-ho va arribar a molta menys gent, per tant n'hi va haver molts que s'ho van creure i, en molts casos, segurament no en van tornar a saber mai més res. Els responsables de la comunicació tenim molta feina a fer en aquest terreny perquè és molt preocupant. Per a mi, els mainstream media americans tenen prou credibilitat, o, en tot cas, cal saber llegir-los i saber quin sector representen. A Facebook es pot escampar que "Hillary Clinton ha venut armes a ISIS", i això es difon i arriba a milions de persones. És una cosa que costa molt de controlar. I no saps si la persona que ho llegeix s'ho creu o no.

Això s'està treballant al grau en Periodisme? S'aprèn a gestionar i contrastar aquesta informació en aquest nou panorama?
Els que ensenyem periodisme hem de continuar insistint que s'han de contrastar les informacions. Fa anys que ho diem, des que s'estudia el periodisme, i aquests últims anys s'insisteix més en això, però en la pràctica diària els professionals no sempre ho fan, i ho veiem cada dia. També hem d'insistir en el respecte a les persones. Molta prudència. Ser molt conscients de quines conseqüències té publicar alguna cosa i de què es busca publicant-ho. Jo penso que és important contrastar molt i tenir prudència, respecte, i ser conscients de les conseqüències que té difondre cada cosa.

Sempre ha calgut verificar les coses, però ara encara més. A molts diaris hi ha departaments de fact checking.
Aquí això es podria considerar una nova figura del periodisme. Quan jo estudiava i vaig començar a treballar als mitjans, hi havia els editors, que es dedicaven a revisar fonts dels textos. Jo vaig estar-me a Nova York del 1988 al 1990, i tenia un company que va trobar una feina d'això. Treballava per a una revista i la seva feina era comprovar les dades dels articles que arribaven. Investigava i ho comprovava. Trucava i demostrava que realment era així. Això existia ja fa trenta anys.

Com creu que ha de ser un periodista actualment? Què ha de tenir en compte?
Seré poc original: ha de tenir molta curiositat, moltes ganes de treballar, molt rigor, que no es conformi mai. Que no estigui mai content, inconformitat al 100%, i que sempre pensi que pot fer-ho una mica millor. Que s'informi molt, que llegeixi molt, que tingui fam cultural, que vulgui llegir, anar al cinema, escoltar la ràdio, veure la televisió, anar al teatre... Jo exigeixo que la gent tingui una actitud de rigor, que es posi el llistó molt alt, que tingui rigor personal. Ho resumiria amb aquesta frase: ha de sentir inconformitat amb el seu producte i sempre ha de pensar que es pot fer millor. Respecte i consciència que allò que es publica té molts efectes però sense tenir por de dir la veritat ni de desemmascarar la manipulació.

Quina creu que ha de ser l'actitud d'un periodista internacional en aquest nou panorama dels mitjans globals?
Ser molt obert, ser molt conscient que vivim en un món globalitzat, i això s'aconsegueix viatjant i treballant per tot el món. Un periodista de temes internacionals ha de saber llengües. Però quan tractes un tema t'hi has d'acostar intentant desprendre't de les teves ulleres, que ho veuen tot des del punt de vista de la teva cultura; tot això pot ajudar a ser un bon periodista o professional de les relacions internacionals.

Vostè és professor del grau en Periodisme i del grau en Relacions Internacionals i director del Màster en Periodisme Internacional. Com veu els alumnes que tot just decideixen dedicar-s'hi?
Jo soc optimista i vull enviar un missatge positiu. Veig gent preparada i gent entusiasta, que és la millor qualitat d'un periodista. En la meva experiència, tant al màster com en general a al quart curs del grau, amb els estudiants que estan a punt d'acabar i fan el seminari de Periodisme Internacional, veig gent amb ganes de conèixer el món, d'anar in situ a veure els conflictes dels quals parlem a classe... Al màster hi ha gent que va a fer les pràctiques a fora, als diferents llocs que oferim, i gent que viatja per fer els treballs de final de màster. Això ha passat cada any. Aquest any hi ha un alumne que ha anat al nord d'Uganda per informar dels camps de refugiats que fugen de Sudan del Sud. També aquest any, per al treball de final de màster unes noies van viatjar al Marroc, van fer un treball sobre el paper de la dona a la Revolta del Rif i el van publicar a la revista 5W. Penso que això és el que parla més bé d'aquests estudiants, que tinguin aquest entusiasme i aquestes ganes de donar tot el que puguin de si.