"D’en Paco, sobretot, vaig poder aprendre a desenvolupar una idea de gust artístic". En aquest projecte va conèixer Tono Folguera, que ara és el seu soci a Lastor Media SL i amb qui comparteix l’assignatura a la facultat. "En Tono té un olfacte brutal per la tria de temes, domina el panorama audiovisual, coneix el funcionament de les ajudes i se sap envoltar de gent que té molt de talent". Junts han produït llargmetratges de ficció i documental com 10.000 km, Petitet, El rei borni, Tierra firme, Priorat, Julia ist o Els dies que vindran, que han obtingut nombrosos premis en diferents festivals i reconeixement de crítica i públic. Sobre la seva tasca com a professor diu: "Sempre m’ha interessat molt treballar amb gent més jove que jo. M’agrada perquè els alumnes s’equivoquen amb una alegria que jo ja he perdut i segurament no fan mai el camí més curt per anar d’A a B, però per aquest camí descobreixen coses molt interessants".

La del productor és una figura molt desconeguda encara fora del món audiovisual. Com definiria aquest perfil professional?
La producció són moltes coses. D’una banda, tenim la producció de camp, que consisteix a ordenar i gestionar sobre el terreny tots els mitjans disponibles perquè un rodatge funcioni correctament. Després tenim la direcció de producció, que té molt més a veure amb l’organització d’equips, l’elaboració de pressupostos, la contractació, el control de despeses i la bona gestió dels diners perquè la producció pugui funcionar. I després tenim la producció executiva, que és una mica allò a què ens dediquem nosaltres. Des d’un punt de vista filosòfic, jo et diria que el que fem els productors o el que fan les productores és ser els primers espectadors d’una pel·lícula que no existeix. És una feina que projecta en el futur i que té a veure amb la gestió dels egos, la creativitat, el finançament i el control sobre una obra.

El productor executiu és el perfil més complet...
Totes les tasques són necessàries però és veritat que en la producció executiva és on comença tot. El que ens ocupa a nosaltres és estar presents en un procés que dura, en el cas de la ficció cinematogràfica, entre uns tres i cinc anys de mitjana. Hi som al principi, que és quan apareix la idea que ens porta un director, guionista, institució, TV o plataforma, o que nosaltres mateixos com a productors decidim impulsar, i sigui quin sigui l’origen d’aquesta proposta, la desenvolupem des que és només una petita i minúscula partícula fins a l’últim dia -normalment al cap de cinc anys d’haver estrenat la pel·lícula-, quan tanquem l’últim pressupost, passem l’última auditoria i aprovem els comptes per deixar la pel·lícula morta per sempre. És a dir, estem parlant d’un procés de tres a cinc anys pel que fa a les ficcions televisives i d’un a cent anys en el cas dels documentals, perquè ja se sap que els documentals no s’acaben, sinó que més aviat s’abandonen, són sempre inacabables...

El productor executiu hi és del principi al final.
Des que no hi ha ningú fins que no queda ningú. Nosaltres hi som, en tot aquest procés. Llavors, a què ens dediquem? Doncs a buscar projectes, a rebre’n, o a rebre talent que porta projectes i a desenvolupar-los creativament. És a dir, no només llegim guions i opinem, sinó que també donem les eines perquè les persones que estan treballant amb aquest material creatiu puguin desenvolupar la seva feina de la millor manera possible. I, per sobre de tot, treballem per fer econòmicament sostenible aquest desenvolupament creatiu. És a dir, finançar-lo i gestionar-lo correctament, a més de donar-li una sortida comercial que n’asseguri la vida.

El sistema de producció a Europa és diferent del dels Estats Units. En què es diferencia?
El mercat dominant als Estats Units està governat principalment i fins ara, tenint en compte que ens trobem en una època de canvis, per grans estudis que són immenses maquinàries creadores de contingut, i aquests estudis ho allotgen tot: talent, directors, productors, estudis, postproducció... Tot es fa dins d’una mateixa casa. Normalment busquen finançament per vies privades -inversors privats-, tot i que això genera una falsa impressió d’emprenedoria i liberalisme, perquè en realitat el sistema dels Estats Units té unes desgravacions fiscals tan grans que indirectament la xarxa pública inverteix deu, dotze o quinze vegades més del que s’inverteix a Europa (només a Califòrnia s’inverteixen 280 milions), cosa que la gent tendeix a no saber. La gent pensa: "Als Estats Units hi ha emprenedoria, i aquí no perquè sou uns subvencionats...". I no és veritat. El que passa és que nosaltres moltes vegades rebem subvencions directes i ells reben subvencions indirectes. El sistema europeu és molt diferent. Les productores busquen diferents potes de finançament que a grans trets són tres: les ajudes públiques, que normalment poden arribar a ser el 50 % de la subvenció d’una pel·lícula, tot i que la mitjana ronda el 30 %; després, hi ha una part que es coneix com a inversió del productor, que es completa amb prevendes a televisions i/o a plataformes, patrocinis, etc., és a dir, tot allò que no és ajut públic; i la tercera pota que utilitzem és la coproducció internacional.

Quina vocació o quin perfil professional han de tenir els estudiants que volen fer producció?
El que jo vaig pensar quan vaig fer comunicació audiovisual -que crec que és el que també pensen ara la majoria dels estudiants- és que veuen moltes coses però no les veuen amb profunditat. Aquesta és, alhora, la part bona i la part dolenta dels estudis de Comunicació Audiovisual. Trauràs el cap al món de la ràdio, al món del periodisme, al món de la crítica cinematogràfica, al de la història del cinema, una mica en la direcció, posada en escena, direcció d’actors, producció, muntatge, però també te n’aniràs a interactius, tecnologia, música... Després d’aquests quatre anys que passaràs aquí, hauràs adquirit prou coneixements per saber quin és el camp en què vols seguir aprofundint. No penso que una persona que estudiï Comunicació Audiovisual surti amb coneixements suficientment específics en cap àmbit per dir "em vull dedicar a això", o sí, si tens una part molt personal o vocacional. Però en el cas que ens ocupa, crec que el que fa la universitat és obrir un ventall d’ofertes perquè tu vegis el que significa la paraula audiovisual i la paraula comunicació per, a partir d’aquí, emprendre el teu camí.

Com hi va arribar, vostè, a la producció executiva?
Vaig estudiar Comunicació Audiovisual. Després vaig fer un màster en Documental de Creació i més endavant vaig estudiar teoria, anàlisi i documentació cinematogràfica, a més d’adquirir experiències en el mercat laboral (publicitat, gestió de cicles culturals per a fundacions, producció d’esdeveniments, enquestes al carrer, restauració...). Per tant, he tocat pals acadèmics, pals que tenen a veure amb una feina "estàndard" i pals que m’apropen a la creació. En un moment determinat em vaig adonar que a mi m’agradava molt el procés creatiu, però també que mai tindria la capacitat de focalitzar tots els meus esforços en un sol projecte durant cinc anys de la meva vida. Necessito estímuls diferents constantment i vaig descobrir que la producció executiva em donava l’oportunitat de participar de tots els processos creatius. És a dir, puc estar llegint guions i millorant-los, triant històries, participant de processos de càsting i, al mateix temps, puc estar donant suport a una directora o a un director un cop és al set, sempre respectant la distància que vulgui tenir. Seré a la postproducció opinant sobre els muntatges, sobre el grafisme... I també em dedicaré a finançar i gestionar pressupostos elevats. Per tant, hauré de tenir alguna noció sobre ajudes públiques, economia i comptabilitat i hauré de conèixer tots els jugadors de la indústria i les seves visions de futur. Hauré de controlar les plataformes que ara mateix semblen el nou mannà i trobar el millor aparador per al meu producte. Per tant, hauré de conèixer el món de l’exhibició, la distribució, les vendes internacionals... Són molts pals els que puc tocar en la mateixa història i els puc estar tocant en deu projectes alhora. Per a mi, el que és interessant és poder veure tantes coses diferents, conèixer gent tan talentosa i veure com el que un dia pensem s’acaba convertint en una realitat que impacta en la gent.

A la Facultat encara hi ha pocs estudiants que es vulguin dedicar a la producció...
Nosaltres fa dos cursos que fem classes a Blanquerna. És cert que hi ha una assignatura de producció prèvia a la nostra -que diria que ofereix un panorama general del món de la producció, que és inacabable- i que nosaltres ens centrem en els processos -tant creatius com econòmics- del món del desenvolupament de projectes. També és cert que el primer any no hi havia tanta gent que volia fer producció. Aquest curs va venir en Raimon Masllorens, el productor de Brutal Media, que ha aixecat programes i sèries com El foraster, Òpera en texans o Les de l’hoquei, a parlar-nos de formats televisius. En Tono i jo procurem convidar professionals que ampliïn el coneixement de l’alumnat en camps en què potser nosaltres no estem especialitzats. Abans de començar les seves xerrades, ell té per costum fer aixecar la mà, primer, als assistents que volen ser directors; després, als que volen ser guionistes, i finalment, als que es volen dedicar a la producció. Normalment, la direcció és el camp amb més interessats; després venen els guionistes i, per últim, els productors. La sorpresa d’aquest any, però, va ser que van aixecar la mà més productors que no pas directors. Jo crec que fins ara hi ha hagut falta de vocació perquè per tal que hi hagi vocació hi ha d’haver referents, i si bé és cert que en el món de la direcció n’hi ha més, la figura del productor resta amagada i així resulta difícil emmirallar-se.

És important visualitzar els referents.
Si no hi ha referents i no hi ha coneixement, no hi ha continuïtat i, per tant, no hi ha creixement.

Venim d’una crisi dura que també va afectar les produccions audiovisuals. Però el món avui és audiovisual. Les possibilitats de feina no són només en el món del cinema o dels documentals, sinó també en el món de l’empresa. Ho veu així?
Mai hi ha hagut tant de consum audiovisual com ara. Mai. I creix exponencialment cada dia, des d’allò que anomenem noves tecnologies fins a les plataformes. L’entrada de jugadors com Netflix, Amazon, Movistar+, HBO, Rakuten, etc. ha fet que els espectadors tinguin accés a una quantitat de material audiovisual increïble. La paradoxa és que en un moment en el qual s’està consumint moltíssim, més que mai, la monetització d’aquest consum és complicada. Els joves van poc al cinema, o gens. Consumeixen sovint sense pagar. Els públics estan canviant i les maneres de consumir, també. La sala de cinema ha deixat de ser la primera finestra de consum, i aquest fet provoca canvis als quals ens hem d’adaptar. La legislació i la indústria no sempre estan o han estat a l’altura de la rapidesa d’aquests canvis i, a banda, hem creat un precedent molt perillós que és el de dir que l’audiovisual és com l’aigua, que emana naturalment de les aixetes de les nostres llars. Això és un concepte molt erroni perquè en realitat l’aigua (o més aviat tota la infraestructura que permet que l’aigua ens arribi a casa) també es paga. D’una banda, els hàbits dels consumidors canvien molt ràpid i nosaltres ens hi hem de saber adaptar. I de l’altra, i a casa nostra, com a sector hauríem d’estar lluitant una batalla cultural per fer-nos entendre millor. No pot ser que deixem morir, per exemple, el documental per falta de pressupostos públics, i no pot ser que el cinema no s’entengui com un bé cultural que ens dona rèdits internacionals. Els nostres governants han d’entendre que l’audiovisual és una arma carregada de futur, en defensa de la nostra cultura, la nostra llengua i els nostres referents culturals (això que a França o als Estats Units tenen tan clar), i el públic ha d’entendre que donar suport a l’audiovisual significa poder-nos explicar millor com a societat, no només entretenir-nos (que també). Si no legislem amb cintura i mà esquerra (sense caure en precipitacions que ens duguin al pan para hoy y hambre para mañana, és evident), no arribem a consensos i no som capaços de superar certes mentides (i també certs tics), es crearà un forat, una bretxa, un decalatge tan gran que no sabrem solucionar.