El pas pel Saló de l’Ensenyament i, pocs dies després, l’èxit de les Jornades de Portes Obertes han estat dues escenes consecutives d’un mateix relat.

Al Saló, Blanquerna va saber construir molt més que un estand. Va saber crear un espai. I, en certa manera, també va saber mostrar els colors d’un estil: la combinació d’un corall intens i d’un rosa suau configurava una aposta cromàtica atrevida, però al servei d’un espai serè, net i acollidor. Un espai que atreia, sí, però que sobretot convidava a entrar, a seure, a conversar. Visible i atractiu, però sense estridències, amb una identitat visual capaç de transmetre proximitat i calma. També l’arquitectura mateixa de l’estand hi ajudava: un entorn ampli, net i ordenat, amb taules i cadires disposades per afavorir un diàleg còmode i natural, i amb una gran pantalla de suport perfectament integrada en l’escena, sense imposar-se.

S’expressava, amb tot plegat, una manera d’acollir. Fins i tot el petit detall final de la unitat mòbil de núvols de sucre de color rosa, compartits amb els visitants, va acabar d’arrodonir aquesta sensació d’espai amable, dolç, ben pensat i memorable. No com un recurs accessori, sinó com un gest coherent amb un estand que no volia interrompre ni impressionar gratuïtament, sinó predisposar a una conversa de qualitat.

Però el més important no ha estat només l’encert formal ni tampoc uns resultats positius, amb una millora del 3 % respecte de l’edició anterior. El més rellevant és el que tot això expressa. Durant aquells dies es va fer visible una manera de treballar conjuntament que diu molt de nosaltres. Alumnes de 3r i 4t dels diferents graus van orientar i resoldre molts dubtes amb una entrega admirable. Quan la consulta demanava una atenció més especialitzada, professorat, equips de gestió i professionals del PTGAS hi intervenien amb naturalitat, a partir de la derivació feta pels orientadors. També la presència de la Fundació Pere Tarrés dins el mateix estand va reforçar la imatge d’una proposta compartida i d’un projecte més ampli, cohesionat i ben articulat. I així, gairebé sense fissures, l’estand es convertia en una petita escena de Blanquerna tal com volem que sigui: rigorosa, accessible, coordinada i acollidora.

Mereix un reconeixement especial l’aportació de l’equip de comunicació, disseny i admissions i IT de la Fundació Blanquerna, que durant mesos ha preparat aquest Saló amb intensitat, criteri i una clara visió de conjunt. Res del que s’hi va veure era improvisat. Darrere la fluïdesa, l’estètica i la coherència de l’espai hi havia moltes hores de pensament, planificació, disseny, coordinació i seguiment.

I és precisament aquí on les Jornades de Portes Obertes de dimecres passat adquireixen tot el seu sentit. No van ser un episodi a part, sinó la prolongació natural d’una feina ben feta. Allò que al Saló es va sembrar en forma d’interès, confiança i curiositat, a les Jornades de Portes Obertes es va poder desplegar amb més temps, més profunditat i més personalització. El Saló va ser la invitació; les Jornades de Portes Obertes, la confirmació. La bona participació va demostrar que, quan una proposta connecta de debò, el recorregut continua, l’interès es manté, la confiança mútua creix.

En tot aquest procés s’ha fet especialment visible un sentit de pertinença profund, serè i molt transversal. Una Blanquerna que parla amb més naturalitat un llenguatge comú entre centres, equips i persones; una Blanquerna que es presenta unida, que sap explicar millor allò que ofereix i que transmet confiança.

També la metodologia NEXUS ha crescut en aquest procés. La nostra proposta metodològica va arrelant i significant-se en el discurs. No només com un missatge, sinó com una manera d’ordenar i fer intel·ligible la nostra proposta formativa: connectada, exigent i orientada al món real. I això té molt a veure amb una convicció de fons que cada vegada hem de saber expressar millor: a Blanquerna no importa només què estudies, ni tan sols únicament com hi entres; importa, sobretot, com en surts. Amb quina preparació, amb quina maduresa, amb quina capacitat de lectura del món, amb quina qualitat humana i professional.

Com a director general, crec que aquí hi ha una de les claus del nostre futur. Les institucions no es fan fortes només per l’estructura, per l’oferta que presenten o pels resultats que obtenen. Es fan fortes quan aconsegueixen construir una comunitat que es reconeix, que es coordina, que comparteix un mateix llenguatge i que sap projectar cap enfora una promesa creïble i de valor diferencial.

Fer pinya no és una imatge ornamental. És una manera de dir, de forma senzilla, que una institució madura és aquella que sap unir talent, estil i propòsit. I aquest mes de març, entre el Saló i les Jornades de Portes Obertes, Blanquerna ha projectat amb nitidesa no només allò que és, sinó també allò que està en condicions d’arribar a ser.