El seu somriure i la seva actitud sovint em recorden les reflexions sobre la tolerància que Claudio Magris va plasmar en un text tan bonic com inspirador, titulat «La fira de la tolerància», que llegim a les nostres classes de Filosofia Política a Blanquerna. En aquest text, Magris afirma que per ser tolerants hauríem de ser capaços d’allò que ell anomena laïcitat: la capacitat per distingir allò que es fonamenta en la raó d’allò que es fonamenta en la fe. Aquesta capacitat ens permetrà reconèixer que molts dels nostres hàbits i costums no tenen més fonament que la història i la tradició i que, per tant, són el resultat d’una combinació d’accidents i casualitats. En altres paraules: l’alteritat de l’altre i del món és constitutiva del si mateix.

Acostumem-nos, doncs, a riure de nosaltres mateixos i de la forma sovint exagerada i irracional amb què defensem el valor del nostre món com si d’un absolut es tractés, i deixem d’ofendre’ns quan els altres el qüestionen, critiquen o, fins i tot, ridiculitzen. Però ser tolerant també implica ser ferm en l’oposició a allò intolerable. Les ofenses als drets fonamentals de les persones han de ser denunciades i combatudes. Això també ho va recordar el Papa Francesc, que una vegada i una altra va destacar la importància de no discriminar l’altre i de defensar i ajudar els més vulnerables, marginats i estigmatitzats: «Jesús no tanca mai la porta, sinó que sempre t’invita a entrar”.