En vint anys, explica el Dr. Torralba, ha canviat el context però no els fonaments. "Hem alleugerit molt l'ideari, hem anat molt més a l'os, hem simplificat. I ens hem servit d'altres textos", explica.

Què ha canviat des de Blanquerna. L'herència d'un estil?
Des de 1996 s'han produït grans canvis en el món i també en l'àmbit de l'educació. Vivim en un moment de gran ebullició d'idees sobre quina ha de ser l'educació del futur i com hem d'integrar en ella la revolució digital. La reelaboració de l'ideari ha estat una ocasió per reflexionar sobre els ideals que es proposa la Fundació Blanquerna a l'hora d'educar i sobre el mode de portar-los a bon port. Hem arribat a la conclusió que les bases són sòlides i que ens permeten afrontar els desafiaments de futur amb solidesa, però, a la vegada, el moment històric ens demana ductilitat i flexibilitat per adaptar-los a cada circunstància personal. El context ha canviat però els fonaments i l'estil no només no han de canviar, sinó que els hem d'enfortir.

Recordem els fonaments.
Primer, l'educació personalitzada i professionalitzadora, d'atenció a la persona per desenvolupar les seves potències i capacitats, empoderar-la, desenvolupar el talent potencial que hi ha a l'aula... En definitiva, estar molt atent a les capacitats i als talents dels nostres estudiants per desenvolupar-los al màxim. I això continua sent tan necessari com fa vint anys, perquè continua sent el nostre estil. Tenim els estudiants a l'aula, al seminari, en mig grups i a les tutories personalitzades, i això permet detectar el talent, potenciar-lo, acollir-lo, seguir-lo i fer-ne una atenció personalitzada. Aquest fet no només no es perd en vint anys, sinó que augmenta de to i té vigència avui. L'altre gran eix és la catalanitat. En vint anys hem tingut més globalització, més moviment d'estudiants, més erasmus i més internacionalització de les organitzacions, especialment de la Facultat de Comunicació, que ha viscut un gran procés d'internacionalització amb els seus estudiants, professors, i amb el nou grau en Relacions Internacionals, que ha donat aquest to que Blanquerna no tenia fins ara. En aquest context de més globalització i més internacionalització, també ens plantejàvem com hem d'entendre l'arrelament a la catalanitat i si això pot ser una rèmora al creixement de futur o un catalitzador. I creiem que és precisament això, un potenciador.

Com s'ha d'entendre aquesta catalanitat?
En primer lloc, seguim apostant perquè la llengua vehicular sigui el català, però sense excloure que pugui coexistir amb altres llengües o, per exemple, que hi hagi professors que fan seminaris i que no coneixen aquesta llengua perquè vénen de lluny. Però precisament per aquest context de globalització hem de ser especialment curosos a l'hora de defensar, mantenir i estimar aquesta llengua, com fan altres institucions a Holanda o a Dinamarca amb llengües com el flamenc o el danès. D'altra banda, entenem la catalanitat com una projecció d'allò nostre i propi al conjunt del món. És a dir, que la globalització no serveixi per empetitir-nos sinó per donar-nos a conèixer en el conjunt del món, i això és el que fem quan establim convenis amb països d'arreu del món. A Blanquerna tenim un model que el mercat absorbeix, que col·loca les persones, i que és reconegut i, fins i tot, subratllat com a positiu per les empreses. Hem d'exportar-lo, hem de donar-lo a conèixer, i hi hem de sumar persones que vulguin integrar-s'hi (organitzacions, estudiants, professors...). Establim aliances. També entenem la catalanitat com a coneixement, vinculació i relació amb les altres institucions del conjunt del país. Generar clusters, vinculacions amb d'altres organitzacions per generar sinèrgies i convergències que tinguin un efecte multiplicador. Per tant, no viure com una esfera tancada i aïllada del mapa universitari català, del mapa de la petita i mitjana empresa o de l'economia social, sinó amb interacció. Finalment, entenem catalanitat com la voluntat de generar professionals ben qualificats perquè aportin talent a l'hora d'integrar-se en les institucions del país. Per tant, això també és un servei al conjunt de Catalunya, perquè generem persones que el dia de demà seran a un institut, a un hospital, a una ONG o a una empresa, de manera que són persones que ens fan créixer.

Un tercer fonament, les arrels cristianes.
Hi ha un arrelament cristià, som una Fundació Diocesana, i això segueix sent un puntal. Entesa com l'enteníem aleshores: Concili Vaticà II, aggiornamento, posada al dia... Un arrelament entès com una entitat permeable i amb voluntat de diàleg amb l'entorn, per tant, no excloem el diàleg amb cap interlocutor. Entès també com una presència normalitzada de matèries de caràcter ètic i antropològic durant el grau, assignatures com Ètica, Antropologia o Cristianisme i Cultura estan normalitzades. I, finalment, aquesta arrel s'ha anat traduint en una especial sensibilitat pels grups més vulnerables, tant del nostre entorn -Ciutat Vella n'és un exemple-, com dels estudiants que es troben en dificultats per raons de vulnerabilitat econòmica. Precisament la identitat cristiana exigeix una cura especial, de manera que en cap cas es descarten aquestes persones sinó que s'ofereixen ajuts i beques perquè no quedin fora del circuit. Això, tot i que sempre es pot millorar, segueix sent una marca de la casa.

I finalment, la identitat lul·liana.
Aquest és l'altre gran fonament. L'hem volgut subratllar en aquest nou formulat. Subratllem que aquesta identitat no és tan sols un nom que va morir el 1316 i que tots recordem. Al contrari, és inspiradora d'una pràctica educativa en tres sentits: primer, la interrelació de sabers, és a dir, que tot i l'especialització hi hagi dos anys en què els estudiants adquireixin sabers que entenem que formaran el seu background i la seva forma mental. L'especialització ve sobretot a tercer i quart i, especialment, a postgrau i màster, però a primer i segon obtenen una base d'humanitats, llenguatge, comunicació... Una relació de sabers molt diversa que, a priori, no tenen gaire a veure amb el perfil professional. Molts estudiants no entenen això fins i que acaben el grau però, si fem bé aquestes matèries, els persuadim. En segon lloc, aquesta identitat lul·liana també ens porta al diàleg entre cultures i religions diverses. En els darrers vint anys s'han multiplicat al món les cultures i les religions i, a més, en contextos molt propers: les tenim al carrer, a la comunitat de veïns, a les plantes d'hospital, a les escoles, a les ONG... Per tant, hem de preparar les persones per entendre, respectar i comprendre les opcions dels altres, és a dir, per viure en societats plurals. Ramon Llull va subratllar molt el tema del diàleg i del diàleg interreligiós per, sobretot, veure els punts d'intersecció. Aquest és un tema importantíssim per a mi i molt propi nostre. I això és Llull. I, finalment, tenim present Llull en el terreny pedagògic, i Blanquerna en particular. Llull entén que la pedagogia és adaptació, i això ho veiem quan explica l'educació de Blanquerna. Llull subratlla aquesta capacitat d'adaptar-se a l'educand. I jo crec que d'això en tenim molt. Sempre hi haurà professors de tots colors, però crec que tenim la capacitat de reconèixer com ve l'educand, com parla, quins límits té i quines potències, i d'adaptar el discurs a ell en comptes de crear un discurs paral·lel que no connecti. L'adaptabilitat és bàsica: hem d'anar a buscar l'estudiant allà on és i, després, exigir-l'hi. Per tant, la tesi és la següent: hem descrit un context i allò que hi ha canviat, hem aprofundit en les nostres arrels i ens hem adonat que aquestes arrels segueixen sent valuoses per fer créixer l'arbre.

És difícil que canviessin gaire perquè els nostres valors són sòlids. Ha estat un bon exercici?
Molt. A més, hem alleugerit molt l'ideari, hem anat molt més a l'os, hem simplificat. I ens hem servit d'altres textos. Per exemple, en l'apartat d'identitat cristiana ens hem servit molt de textos del Papa Francesc, per la seva capacitat comunicativa, de vinculació amb grups desfavorables, de sortir fora sense por ni complex i per la seva voluntat reformadora, renovadora i en línia del Concili Vaticà II. És a dir, en aquest ideari no hem fet més del mateix, sinó que hi ha un aprofundiment en aquells valors que fa vint anys vam descriure però tenint un context molt diferent, perquè han passat grans coses des d'aleshores.

Per què és important que la gent se'l llegeixi?
Per saber on és. Per saber quins són els intangibles d'aquesta casa, per comprendre la identitat, la cultura organitzativa. Tenim les parets, les aules, els ordinadors i les biblioteques, però això no ens singularitzarà, això és molt semblant a d'altres universitats. Per tant, és important que el coneguin perquè és molt important singularitzar-se. I singularitzar-se vol dir fer un tipus de producte que sigui molt fidel i alineat amb aquests valors. D'altra banda, també per un estat intel·lectual: nosaltres ens projectem així a la societat i és molt possible que ens demanin que hi hagi una correspondència entre allò que projectem i allò que som. En poso un exemple: si diem que tenim una arrel en la catalanitat però ho impartim tot en castellà, aleshores seríem una universitat europea posada a la Via Augusta, però res més que això, seríem completament opacs al que passa a la societat catalana. Però això no ho poden dir de nosaltres: estem en organitzacions, en comitès, en òrgans, i tenim reconeixements catalans, començant per la Creu de Sant Jordi, que ens han atorgat institucions públiques per reconèixer el servei al país. Ara, hem de pensar què vol dir a cada moment aquesta traducció, i això és un treball creatiu, imaginatiu, que obliga a pensar com es tradueix. Per exemple, pel que fa al tema social, hem de pensar com podem fer per tenir cada cop més persones d'estrats socials diversos. És una pregunta que ja ens fem però que ens haurem de fer cada cop més perquè la crisi ha portat a persones amb molt baix poder adquisitiu però en canvi amb excel·lència, talent o sensibilitat. Hem de seguir fent possible que l'ideari no entri en contradicció amb les nostres pràctiques perquè aleshores ens desacreditem públicament i generem desconfiança.