Les darreres dades sobre l’increment de les consultes per problemes emocionals i mentals que ha comportat la pandèmia han alertat sobre la necessitat de destinar-hi més recursos. La professora Ana Maria Gil, amb una llarga trajectòria com a terapeuta familiar i amb més de quaranta anys com a professional a diversos centres d’addiccions de l’Ajuntament de Barcelona, explica en aquesta entrevista la seva experiència personal i professional en aquest any i mig de pandèmia, des dels mesos inicials del confinament fins a l’activació de la frustració cada vegada que hi havia una nova onada i implicava noves restriccions. Ana Maria Gil és professora del grau en Psicologia de Blanquerna i forma part de l’equip que coordina el màster universitari en Psicologia General Sanitària.

Assistim a un augment significatiu d’afectacions psicològiques. Vivim realment un moment tan greu en aquest aspecte?
Segons dades del CIS, el 46 % de la població espanyola ha manifestat un increment del malestar psicològic durant el confinament, i un 44 % assenyala una disminució de l’optimisme i la confiança. Des de l’inici de la pandèmia fins a l’actualitat, un 6,4 % de la població ha anat a un professional de la salut mental per algun tipus de símptoma (un 43,7 %, per ansietat, i un 35,5 %, per depressió, són els percentatges més elevats). Més de la meitat d’aquestes persones són dones, i aquesta dada és interessant. No vull estendre’m gaire en dades, però són objectives. Des d’un punt de vista subjectiu i pels comentaris que fem amb els col·legues psicòlegs i metges, tots coincidim que ens han desbordat les trucades, les peticions d’ajuda. S’ha disparat la demanda d’atenció psicològica. Una amiga, metge d’atenció primària, em deia que els adolescents de 16 anys no anaven al CAP —estem parlant de joves amb bona salut—, i ara hi arriben amb problemes psicològics, ansietat, trastorns de la conducta alimentària, autolesions, ideació suïcida...

Imagino que ha afectat més les dones per les càrregues familiars, oi?
Per a algunes dones aquesta situació ha estat especialment difícil, sobretot per a les que sostenen famílies monomarentals o les que han hagut de conviure amb climes d’estrès i tensió familiar, en espais petits amb fills menors, adolescents inquiets o convivint més temps amb conflictes de parella, que en alguns casos es podien transformar en episodis d’agressió i violència.

Hem de distingir el confinament estricte de la situació posterior, de successives obertures i tornades a les restriccions?
La convivència més continuada ha estat el gran problema. En alguns casos, el que hi havia a les cases eren autèntiques olles de pressió, amb un alt nivell de tensió en la convivència. El confinament va generar un malestar emocional. Tot el que implica tensió i estrès en les relacions familiars augmenta la probabilitat de conflictes, de discussions, de situacions de les quals les relacions (de parella, de pares i fills...) en surten malmeses.

I quan s’acaba el confinament, què passa?
Es produeix el que en diem la reactivació de sentiments de frustració, que té lloc quan tornes a viure una cosa que t’ha generat malestar, incomoditat... En alguns casos en què l’experiència va ser traumàtica podríem parlar de retraumatització. Cada vegada que venia una nova onada, quan tornàvem enrere, significava tornar a viure una cosa que no volíem. I això ha estat perjudicial, no ens permetia avançar. Crec que ara tornem a recuperar la il·lusió, l’esperança.

Hem après alguna cosa de tota aquesta situació?
Aquesta pregunta me l’he fet moltes vegades aquests darrers mesos. Jo he crescut educada en una cultura de l’esforç, de la paciència, de la constància. Però les generacions més joves han crescut en la cultura de la immediatesa, dels resultats ràpids, l’aquí i l’ara, una cultura més hedonista, menys centrada en l’esforç. Quan va arribar la pandèmia, jo vaig pensar: “tant de bo els joves entenguin que es pot viure la vida a un altre ritme”. Els joves i nosaltres, que també anàvem molt accelerats. A vegades una crisi et fa parar i t’obliga a pensar i a replantejar coses. Com a societat hauríem d’haver après a regular el temps d’una altra manera. Però no tinc la sensació que ho hàgim fet. Fixa’t en la bogeria, de nou, del trànsit a Barcelona.

Els joves han estat els més afectats?
La gent jove ho ha viscut en una etapa del seu cicle vital que és molt diferent de la resta. Entre els 40 i els 42 anys no hi ha tanta diferència que entre els 14 i els 16. Són dos anys de vida en els dos casos, però la sensació que tenen els adolescents i els joves és que els han robat la possibilitat de sentir-se com ells volien, lliures, divertir-se... El discurs social és aquest: ets jove, aprofita-ho, són els millors anys de la teva vida. I aquest discurs el tenen molt interioritzat. Ara, quan parlem dels botellots, penso que responen a aquesta necessitat de recuperar espais de satisfacció que no han tingut, que senten que la pandèmia els ha robat. I ho relaciono amb el consum de substàncies. Crec que els mitjans de comunicació s’han acarnissat amb els joves, sembla que tots siguin dolents, agressius, insensats, i no és cert. Hi ha molts joves que han estat molt prudents, que han tingut cura del seu entorn familiar, que han fet prevenció del contagi. Quan un va a una festa i beu, es desinhibeix, i l’autocontrol disminueix. Però això ho fem els grans, també. La societat s’ha polaritzat molt amb el tema dels joves.

Consumeix més drogues ara que anys enrere, la gent jove?
Jo crec que no. Actualment consumeixen d’una manera més intensa i de manera episòdica, però no és una cosa d’ara, amb la pandèmia, sinó que ve de costums o pautes culturals anteriors. Això sí que ha canviat pel que fa als patrons de comportament en relació amb generacions anteriors. Abans, sorties, prenies unes cerveses, etc., i era una situació social, no anaves a emborratxar-te.

Durant el confinament van augmentar les addiccions, en general?
Es va parlar molt de l’augment del consum d’alcohol durant el confinament, però als centres de tractament d’addiccions vam trobar el contrari: van ser molts, els pacients que es van mantenir abstinents, i en canvi, en tornar a sortir, coincidint amb les celebracions socials com la festa de Sant Joan, es van produir algunes recaigudes. Molts joves consumidors habituals de cànnabis van aprofitar aquesta circumstància per reduir-ne o abandonar-ne el consum. Pel que fa al consum de cocaïna, no hi ha un increment significatiu de demandes de tractament per addicció respecte a abans de la pandèmia.

Joves, adults i gent gran hem viscut aquesta pandèmia de manera diferent?
Segur. Mira, alguns metges de la Vall d’Hebron m’explicaven que les autolesions han augmentat un 14 % entre la gent jove, però això no ho podem desvincular de l’àmbit general o familiar. No podem entendre un comportament si no entenem l’entorn on es produeix ni l’emmarquem en les relacions que donen sentit a aquest comportament. Jo em pregunto: què està passant a les cases on es produeixen aquests casos? Els pares s’han quedat sense feina? S’ha produït algun tipus de violència? En el cas de la gent de 30 o 40 anys, crec que hi ha desil·lusió, incertesa. Abans caminàvem amb una projecció de futur que més o menys tenia sentit, però ara s’ha exagerat amb actituds com “estudiar, per a què?”. La pandèmia ha exacerbat això, aquesta sensació de desesperança, i ha potenciat el que era insà, però també el que era sa. Ha enfortit parelles que ja eren sòlides, ha fet més fortes famílies amb fills que han après a ser resilients, etc. La gent gran, a més de l’increment de la soledat, ha patit una degeneració cognitiva en disminuir la possibilitat de fer exercici, vida social i estimulació cognitiva. A les residències hi tenien més estímul social, malgrat la situació difícil que van viure.

Amb les morts, els dols també han estat complexos.
Els processos de dol han estat molt complicats, no s’ha pogut ritualitzar, han quedat encallats. He atès més d’una persona per aquest tema. Costa molt processar que no s’ha pogut estar al costat de la persona que estimes en el moment de morir. I cal fer un acte de comiat, encara que sigui a posteriori, mitjançant un escrit o un acte a un lloc que era important per a la persona que ha mort. És totalment necessari fer aquests rituals, tant a títol individual com des del punt de vista de societat: hem de poder tancar aquesta etapa humanament. Parlem de nombres totals de morts, d’estadístiques, i acabem deshumanitzant totes les persones que han mort, que en són moltes, i cadascuna tenia una vida, un entorn, una família. El dolor, però, és una emoció que no necessàriament s’ha de convertir en un símptoma de trastorn psicològic. Òbviament, cal augmentar els recursos per a la salut mental, sobretot els preventius. Cal que a l’atenció primària hi hagi la figura del psicòleg, i ja hem començat, de moment amb quaranta places a Catalunya. És molt important que una persona, com ara el noi de 16 anys que té ansietat, pugui parlar amb una psicòloga que l’escolti, que l’ajudi a posar paraules al que li passa, que li ofereixi recursos per gestionar l’ansietat, i aquest noi ho anirà superant sense més problema. Si no és així, acabarà medicat i entrarem a la roda de la cronicitat, que pot acabar amb l’addicció als tranquil·litzants.

Cap a on pot evolucionar aquesta situació?
El malestar emocional baixarà, però el fet de buscar ajuda psicològica s’està normalitzant i això és molt bo. Els esportistes en parlen, els cantants en parlen, etc. Es va debilitant l’estigma de la malaltia mental perquè d’alguna manera ho hem viscut més massivament.

Vostè per què va voler ser psicòloga?
Jo tenia clar des dels 14 anys que volia ser psicòloga. I ara que soc terapeuta familiar sempre pregunto el mateix als meus alumnes: “Per què vols ser terapeuta familiar?”. I sempre el que hi ha al darrere és que hem viscut una situació difícil a la nostra família que necessitem explicar-nos. Alfredo Canevaro, un terapeuta familiar, diu que som terapeutes frustrats en les nostres pròpies famílies, i que el que volíem era arreglar els problemes de les nostres famílies.

Això es diu molt, però no sé si respon al tòpic quan es parla dels psicòlegs.
Efectivament, és un tòpic, perquè no sempre és així. Quan ho pregunto als meus alumnes, el 50 % parla de problemàtiques familiars com alguna cosa que els porta a interessar-se pel treball amb famílies. En el meu cas vaig estudiar Psicologia perquè m’agradava molt escoltar les meves amigues, una cosa que molts estudiants meus també expliquen. M’agrada entendre què els passa als altres, emocionar-me amb ells. Això et fa sentir que pots arribar a ajudar altres persones. El meu valor altruista és molt present en la tria d’aquests estudis.

Aquest altruisme és necessari per exercir?
Crec que cal dosificar aquest altruisme. Cal ser una persona interessada en el que li passa a l’ésser humà, però tampoc podem, com ens passa molt al principi de la pràctica professional, implicar-nos-hi tant que ens arrossegui com a persones o no sapiguem mesurar la distància. Per això, a la formació treballo amb els futurs professionals la seva pròpia història familiar, perquè aprenguin a marcar el límit entre el que té a veure amb el que m’ha passat a mi i el que li passa a la família que tinc al davant. També cal aprendre que podem tenir un dia dolent, trist, pel que sigui, però hem d’atendre els pacients amb la nostra millor cara. Som igual que els actors, que surten a treballar en una obra còmica i acaben de perdre un familiar. És necessari trobar l’equilibri i saber trobar la distància per poder ajudar aquestes persones.

Sent passió per la seva professió, però també per la docència...
Estic tan agraïda a Blanquerna! És una de les millors coses que m’han passat els darrers anys de la meva vida, i ho dic de cor, no per quedar bé en aquesta entrevista. Hi vaig entrar el 2008 per fer una substitució del Dr. Xavier Carbonell, ell m’ho va demanar. Ens coneixíem perquè tots dos fa molts anys que treballem en l’àmbit de les addiccions, als serveis públics de l’Ajuntament de Barcelona, i sabia que també tenia experiència docent en el màster en Teràpia Familiar. Per a mi fer docència és una experiència meravellosa, i des d’aquell any m’han anat incorporant en altres matèries. Participo molt en seminaris de pràctiques i em sembla un treball magnífic. El fet que professionals en actiu, que cada dia veiem casos a les nostres consultes, puguem formar els futurs professionals és molt important. Els estudiants ho agraeixen molt. Parlem de casos reals, de situacions reals. Això hi dona un gran valor afegit.

Durant el confinament va fer atenció psicològica telefònica o en línia. Com va ser aquesta experiència?
Va ser molt intens. Amb moments de crisi, també. Recordo un cas especialment dur en què des de casa vaig atendre una persona amb una situació molt dura i, en acabar, em vaig sentir atrapada a casa, com si m’hagués envaït el meu espai personal. Quan ets a la consulta pots separar molt millor aquestes dues esferes, la personal i la professional. També em vaig oferir com a voluntària dels serveis que el Col·legi de Psicòlegs va posar a disposició dels sanitaris, que vivien la situació traumàtica a primera línia. Com es pot ajudar? Escoltant, proposant exercicis i activitats de relaxació, pactant maneres de gestionar el que passa. Els sanitaris van viure una situació duríssima perquè no podien posar límits a l’atenció. Tot plegat, però, també ha estat una oportunitat per descobrir l’atenció en línia com una possibilitat que abans els psicoterapeutes no teníem en compte. Ha estat una oportunitat de creixement professional.