Existeix, però, un llegat invisible, valuós, íntim. Aquell llegat que ha quedat en cadascun de nosaltres; tant en creients com en no creients. Potser a algunes persones els ha quedat només una imatge (una imatge que ja és missatge) del Papa Francesc, i a d’altres ens ha quedat una veu; una veu que ens ha tocat el cor. I ens ha tocat perquè la vida del papa Francesc ha estat una veu de proximitat.

El papa Francesc ha estat un gran comunicador capaç d’explicar allò essencial de forma senzilla; des de l’autenticitat i la coherència. Una virtut de savis. La seva veu era propera; propera a la nostra humanitat, a les realitats quotidianes, a les complexitats i contradiccions de l’existència humana. Per això ha estat pròxima, per això ens ha tocat. I reconec en aquella veu l’afabilitat i la calidesa de l’Evangeli; d’un Déu-Amor que compren què significa ser humà des de l’amor i la compassió.

Amor i humor. Una veu filantròpica, que partia de l’amor a Jesús i al seu missatge; una veu que surt a l’encontre de l’altre, que l’acull, que no jutja... Una veu que ha ressonat a les fronteres, en entorns no-catòlics, en entorns hostils i ha aconseguit acostar-nos els uns amb els altres. En el meu entorn de persones allunyades de l’Església amb ell s’han apropat. Alguns diuen que ha estat un papat de fer ponts perquè crec que ha anat a les fronteres per esborrar-les.

I també una veu d’humor; un humor que relativitzava sanament les friccions i conflictes, generant perspectiva, alliberant tensions, embellint els rostres amb el somriure... El bon humor és també una forma de saviesa que elimina les arrugues de l’esperit, que alegra i ens desamarga. Viure l’Evangeli provoca alegria, joia de viure.

I aquesta veu, durant aquests anys, ha alimentat un cert optimisme i esperança. Ha estat llum per a mi i per a molts. Ha fet tan pròxima l’Església al món i la seva humanitat, l’ha fet tan real i consonant al missatge de l’Evangeli que m’ha donat força en la vocació.