I ahir mateix vàrem rebre també la confirmació definitiva favorable del Consejo de Universidades de l’Estat, basada en l’informe de l’AQU. És una fita llargament esperada, fruit de molts anys de treball constant, d’esforç col·lectiu i de visió compartida. Una fita que no només ens omple d’orgull, sinó que ens recorda que, fins i tot en temps d’incertesa, és possible fer realitat allò que imaginem quan treballem units i amb sentit de missió. Aquest nou grau no és tan sols l’inici d’una titulació; és una expressió viva d’esperança.

Perquè l’esperança, quan és autèntica, no és mai passiva ni ingènua. No consisteix a esperar que les coses passin o canviïn per si soles, sinó a mantenir-se en moviment, a confiar i a actuar. Com deia Paulo Freire, “l’esperança no és esperar; és lluitar per transformar la realitat”. I això és exactament el que fem com a comunitat universitària: perseverar, imaginar i construir.

Recentment reflexionava amb els amics de l’Àmbit Maria Corral sobre com l’esperança es pot entendre a través de tres camins que es necessiten mútuament: el llenguatge, la comunitat i l’acció. En primer lloc, el llenguatge. Només els humans podem tenir esperança, perquè només nosaltres podem parlar, narrar, imaginar, construir relats. El llenguatge ens permet donar nom al futur i, per tant, fer-lo possible. Per això, l’esperança també s’aprèn i s’ensenya: es nodreix del diàleg, de la paraula compartida i de l’emoció que aquesta desvetlla; també de la passió de l’àgora, que admet el debat, la discussió o la controvèrsia, sempre des de la base, en to i forma, del respecte mutu.

El segon camí és la comunitat. L’esperança no es construeix en solitari. Paul Ricoeur ens recorda que “és en reconèixer l’altre com a un mateix que es funda la possibilitat de viure junts”. Quan ens reconeixem mútuament, quan ens sabem part d’un projecte comú, l’esperança arrela. A Blanquerna, aquesta comunitat pren moltes formes: els equips docents que comparteixen projectes, el personal de serveis, que recolza multidimensionalment l’acció educativa i de gestió, els estudiants que hi posen vida i energia, els alumni que continuen vinculats a la nostra institució, i les institucions que col·laboren amb nosaltres. L’esperança col·lectiva és la que converteix aquesta suma d’esforços en una força transformadora. I la que fins i tot ens transcendeix quan s’hi afegeix una dimensió més interior: la que brolla del cor de la fe, del convenciment que, fins i tot en la fragilitat, hi ha una llum que ens precedeix i ens acompanya.

I finalment, l’acció. Sense acció, l’esperança s’esvaeix. Per això, la nostra és una esperança que construeix, que planifica, que inverteix i que innova. El nou grau en Medicina n’és una prova clara: un projecte que combina visió i ànima amb l’objectiu de formar professionals excel·lents, compromesos amb la salut, amb les persones i amb el servei a la societat. Amb aquesta nova titulació, Blanquerna completa el seu gran àmbit de salut i consolida la seva vocació de servei integral a la persona, des de l’educació fins a la cura, des de la recerca fins a la transformació social.

Però més enllà del projecte en si, el que realment ens defineix és l’esperit amb què el fem possible. El papa Francesc, en el marc de la Jornada Mundial de la Joventut 2024, convidava els joves a “caminar com a pelegrins d’esperança” tot explicant que “l’esperança no és una emoció tranquil·la, sinó una força que venç el cansament, la crisi i l’ansietat, i ens empeny a seguir endavant”. Aquesta crida és també la nostra: seguir caminant junts, amb la confiança que cada pas té sentit.

L’esperança, doncs, es construeix amb paraules, es nodreix en comunitat i es projecta en l’acció. A Blanquerna, aquesta esperança feta llenguatge, comunitat i acció és el nostre millor motor. Ens permet mirar endavant amb serenor i amb confiança. Ens ajuda a fer del nostre treball diari una forma de servei i, de la nostra institució, una casa d’horitzons oberts, de fe en la persona i de compromís amb el bé comú.

Fotografia: Manu Mitru - El Periódico