És el testimoni de la Maria Requena, una infermera de Cartagena que el dia 17 d'agost del 2017 era de vacances a Barcelona i buscava un record del Barça a les Rambles. Va sentir crits en veure la furgoneta atropellant la gent, es va refugiar en un quiosc i va agafar el fill d'una família ferida en l'atemptat. Forma part dels testimonis del llibre Les infermeres en l'atemptat del 17A, en el qual ha participat la Dra. Carme Vila, professora de la Facultat de Salut que forma part del grup FEBE, un col·lectiu de professores universitàries, infermeres, que es dediquen a recollir la feina infermera per a la història. El llibre combina els testimonis de molts professionals de la infermeria que van viure en primera persona l'atenció sanitària aquell dia a Barcelona i Cambrils amb relats més professionals de la tasca de la infermeria en les emergències extrahospitalàries. La Dra. Carme Vila ha desenvolupat bona part de la seva vida professional a urgències hospitalàries, i també es dedica a la cooperació internacional acompanyant els estudiants de la Facultat de Salut.

Al llibre hi ha relats esfereïdors. Un dels molts aspectes que m'han cridat l'atenció és el fet que s'hi diu que «en un cas d'emergència és més important l'organització que la salut». Té sentit i és lògic, però m'ha impactat el fet que el primer infermer que va arribar a les Rambles hagués de fer el triatge, organitzar els ferits en tres zones que es van pintar de vermell, de groc i de verd en funció de la gravetat. Resulta estrany que vegis persones a terra i en aquell moment sigui més important que organitzis, no pas que no que les atenguis.
És molt important organitzar-se, perquè sinó poden morir persones que es podrien salvar. Cal tenir molt clar quina és l'organització, on s'han de col·locar les persones que es poden atendre, les més greus i les menys greus. Moltes vegades, les persones lleus et poden ajudar a tractar les més greus abans que arribi tot el personal. Cal fer un triatge ràpid, veure si respiren o no, si són vius o morts i, en cas de dubte, deixar-ho per després, i això és una de les coses més dures que s'han de fer quan treballes en emergències extrahospitalàries, al carrer.

Ha de ser duríssim.
En aquest cas era un atemptat, però el primer avís va ser que hi havia hagut un atropellament massiu a Les Rambles. Quan ja eren allà, els van dir que sospitaven que es tractava d'un atemptat. Aquí el que va ser més greu va ser això, que es trobaven enmig d'un atemptat, i la incertesa del primer moment és terrible. Quan ja havien començat a fer el triatge i atendre els ferits, els van dir que hi podia haver un franctirador. Són moments en què has de tenir el cap molt clar. Després es van trobar que hi havia molts ferits al voltant de la camioneta i encara no sabien si a dins hi havia explosius. Ja estaven atenent els ferits greus i la policia els va dir que els havien de deixar perquè podien morir ells també. La reacció d'aquesta gent va ser dir «no, no, jo, aquesta persona, no la deixo». Hi va haver Mossos d'Esquadra i agents dels serveis de seguretat que van posar-se al davant i van fer com una mena de paret per protegir els sanitaris i els ferits.

Hi ha el testimoni d'una infermera de Cartagena que estava de vacances i es va trobar enmig de l'atemptat. I en un moment donat va abraçar un nen que tenia el pare ferit i es va dir a si mateixa: «No tinc por de morir». Això passa?
En aquell moment, la prioritat del personal d'infermeria és ajudar i atendre la persona que tens al davant, passi el que passi.

Això s'aprèn a les facultats? Com s'aconsegueix aquest esperit de servei?
La gent que es vol dedicar a l'atenció extrahospitalària, s'hi dedica perquè li agrada i ho vol. L'extrahospitalària vol dir que han de treballar al carrer, en qualsevol circumstància, i al carrer hi poden passar moltes coses. N'hi ha que s'especialitzen en situacions més complicades. Hi ha equips del SEM que estan especialitzats en atemptats i manifestacions i que, a més a més, treballen amb una armilla antibales sota de l'uniforme; s'anomenen Serveis Especials-Orca. EL 17A, no hi havia ni armilles antibales, ni cascs, ni res de tot això, perquè d'entrada era un atropellament massiu.

Sense protecció, sense saber què passava. El Daniel Martínez, infermer i responsable de la primera unitat SEM que va arribar a les Rambles, ho explica molt bé: la importància del triatge i la sensació estranya que és primer això que atendre els ferits.
El que fa la primera unitat és marcar i fer el primer triatge, sí. N'hi ha que porten lones i les estenen a terra i n'hi ha que pinten, que és el que va fer el Dani. Ell va ser el primer que va arribar i en aquell moment va ser el responsable d'aquella zona. A partir d'allà, tots els comandaments es dirigien a ell perquè els expliqués com estava la situació, els ferits. El Dani es va formar amb nosaltres, va fer els dos postgraus aquí, el d'Urgències Hospitalàries i el d'Extrahospitalària. És un exalumne nostre que després s'ha format en altres països en conflicte, ha treballat per a ONG. És en aquests llocs on han d'anar a aprendre, a viure situacions d'aquestes.

La seva experiència, en aquest cas, devia ser vital...
De fet, la medicina d'extrahospitalària, o la medicina d'emergències en aquest àmbit, s'ha desenvolupat molt ràpidament des de l'11 de setembre del 2001. Va ser aleshores quan es va començar a parlar de gestionar el caos.

Clar, és que això és gestionar el caos.
I s'ha anat evolucionant a partir d'aquesta base. Primer va ser a Nova York el 2001, després va ser a Madrid el 2004, el 2005 va ser a Londres i cada vegada n'hi ha hagut més i n'hi ha més a tot arreu. De tot se n'aprèn; perquè després es fan debrífings per mirar en què s'ha fallat i què s'ha fet bé, i s'analitza tot. S'esmicola tot el que s'ha fet, cosa per cosa, per saber si ha anat bé o no.

Podem dir que això va funcionar bé?
Sí, va funcionar molt bé. No es van perdre ferits. Van saber en tot moment on s'havien enviat cadascun d'ells. El cap del SEM tenia controlat on havia enviat cada persona, cada malalt, cada ferit... Això és vital per després fer l'agrupament familiar. I més en una situació en què hi havia tanta gent de tants països diferents.

Un dels testimonis del llibre, Ismael Peña, infermer i coordinador dels professionals d'Infermeria d'urgències de l'Hospital Lleuger de Cambrils, explica que, per sort, feia poc que havien revisat el protocol i havien fet simulacres, i que tot i el caos inicial les coses es van fer bé perquè tothom sabia el que havia de fer. No sempre ens prenem seriosament els simulacres.
No, és cert. I un simulacre pots salvar vides. El 17A el personal sanitari va fer una feina impecable. A més a més, els simulacres es fan molt sovint perquè és l'entrenament que té el personal d'emergències. No has d'esperar que hi hagi una desgràcia per comprovar-ho. De fet, el mes de juny del 2017 vaig anar a un simulacre dels bombers amb els nostres estudiants, que van fer de víctimes. Vam simular dos tipus d'atemptats possibles. Un era en una fàbrica de productes químics i l'altre era un grup de gent atrapada en un autobús on havien posat una bomba. Quan fèiem el debrífing ens van explicar: «Sabem que hi ha un risc molt alt, important i greu a Barcelona. No sabem res més. Sabem que en qualsevol moment pot haver-hi un atemptat. Per tant, hem d'estar preparats.» I això va ser dos mesos abans dels atemptats a Barcelona i Cambrils. Quan la gent sap què ha de fer, es poden evitar morts i ferits.

Vostè ha dedicat bona part de la vida professional a la infermeria d'urgències, més de trenta anys. Per què volia treballar a urgències?
És una cosa que em va atraure molt. Volia ser infermera de planta i, de fet, ho vaig ser. Crec que abans d'arribar a ser infermer d'urgències t'has de fer infermer de veritat. Per ser infermer, infermer.

Què vol dir «de veritat»?
Tu et fas infermer quan aprens a tractar les persones malaltes, quan comences a estimar-les i a saber com els has de parlar i com les has de tractar. Per tant, el primer és fer-se infermer, primer has de consolidar la professió. Un cop la tens consolidada, pots explorar altres ambients i altres llocs. Jo sempre he estat als serveis d'urgències hospitalàries, per tant, en situacions controlades. Perquè si ets a dins d'un edifici, ja sigui un CAP, un hospital o un altre lloc, ets en un lloc controlat. Ara, sortir al carrer...

Això no ho ha fet mai? Estem parlant de les urgències extrahospitalàries.
No. Treballar-hi, no. Ho conec perquè hi he anat per aprendre, per veure com es fa. Al carrer no saps què et trobaràs. Pots trobar qualsevol cosa, sigui del tipus que sigui l'emergència per la qual et truquen. Però moltes vegades la teva vida està en perill. Hi ha companys de Madrid que t'expliquen que de vegades els truquen des d'uns barris als quals ells no van si no els acompanya una patrulla de la policia, perquè si hi van sols pot ser que d'allà no en surtin.

S'ha de tenir molta vocació.
Has de tenir molta vocació, has de saber molt bé com sortir-te'n i has d'estar molt ben preparat. Moltes vegades, aquestes persones se'n van a fora a fer pràctiques, en països on es viuen situacions dures. O s'adrecen a una ONG quan hi ha hagut alguna desgràcia en algun lloc, i així es van enfortint.

La gent s'acaba acostumant a això? A veure morir gent?
En una de les presentacions que hem fet del llibre, el Carles Yépez, cap de sanitaris del cos de bombers de Barcelona, deia que «el problema el tinc a casa, perquè la meva dona sempre em diu "als nens els passen coses i tu sempre et penses que no passa res. I de vegades sí que passa"». Arribes a veure tantes desgràcies que penses que allò que tenen els teus no té gens d'importància. I això tampoc no és cert. Jo crec que et vas posant una cuirassa al damunt per protegir-te psicològicament.

Com es protegeixen davant d'això? Perquè a urgències vostè també deu haver vist de tot.
Sí, he vist coses molt grosses, però has d'estar preparat. Primer has de tenir el cap ben moblat, saber fins a on pots arribar i com pots reaccionar perquè l'agressió no sigui pitjor. Perquè d'agressions de tipus verbal en reps sempre. Jo no me les prenc com a agressions quan són verbals. Però de físiques hi ha companys que també n'han rebut. Jo he tingut la sort de no haver-ne viscut mai cap. Les he sabut aturar. Perquè arriba aquell familiar i vol que l'atenguin...

Com es poden evitar?
Has d'estar molt a l'aguait del llenguatge no verbal, que et diu quan estan a punt d'agredir-te físicament. Si tens aquesta visió, la pots esquivar. Si no, pots rebre i et poden fer mal. Et pot entrar un malalt psiquiàtric en ple brot que ve pel propi compte i et pot agredir en el despatx de triatge, i tu hi ets tot sol... Has de tenir molta experiència, has de saber molt bé com sortir-te'n i has d'estar molt ben preparat.

Són els infermers, i no els metges, els que fan el triatge?
El triatge actualment el fan els infermers a tots els hospitals de Catalunya. Abans el feien els metges, però des del 2000, quan es va establir el sistema espanyol de triatge, ens van formar a tots, el fem infermers experts dels serveis d'urgències.

S'ha plantejat mai deixar urgències?
No, mai. A urgències tens l'avantatge que veus totes les especialitats que existeixen de la medecina. I quan penses que estàs cansat, a quina planta vas? Per posar un exemple, a cardiologia només veuràs malalts de cardiologia. Estem acostumats a veure moltes coses, molta diversitat i multiculturalitat, sobretot a l'Hospital del Mar, que és on he treballat els darrers anys, perquè som l'hospital de referència dels immigrants il·legals. Quan arriben aquí se'ls diu que el seu hospital és el del Mar, perquè és el de l'Ajuntament. L'única cosa que se'ls demana és tenir un lloc on estiguin empadronats. Encara que sigui un caixer automàtic. Però ells han de tenir un domicili. Hi ha diversitat cultural, per tant, hi ha costums totalment diferents que has de conèixer. Va molt bé ser antropòleg, que és el meu cas. I el que no saps, cal preguntar-ho.

Per què aquest llibre?
Els infermers que ens dediquem a la recerca històrica, a escriure la història de la infermeria, ens trobem amb moltes dificultats per trobar informació de primera mà. Tradicionalment no ho hem fet nosaltres, no som nosaltres qui ha escrit sobre la nostra feina: sempre trobem dades a través d'altra gent que ha escrit el que hem fet. Quan va tenir lloc l'atemptat estàvem muntant un altre llibre, que sortirà aviat. I vam pensar: aquí ha passat una cosa molt seriosa, molt important, al col·lectiu infermer ens estan homenatjant i agraint tot el que hem fet. I ens vam dir: si d'aquí a uns anys hi ha alguna persona infermera que sigui historiadora com nosaltres i vol saber què va passar, on ho trobarà? A través de la premsa? Dons fem-ho ara que és recent. Aquesta va ser la idea.

Ja n'han fet diverses presentacions, i la gent s'ha emocionat llegint el llibre...
Sí, i a la primera presentació hi havia familiars de les víctimes. Va ser molt emotiva. Hi havia molts voluntaris que havien estat atenent ferits a les Rambles, i hi havia familiars de ferits i familiars de persones que havien mort allà. També hi havia el president de l'associació de víctimes de l'atemptat de l'Hipercor. Ens va dir que fins aquell moment ell no sabia què feia, el personal d'infermeria, en un atemptat terrorista. I ens ho va agrair moltíssim.

Ja fa uns quants anys que acompanya estudiants de Blanquerna que participen com a voluntaris en projectes de cooperació a l'Àfrica i l'Índia...
Vaig començar el 2012 amb estudiants nostres en un orfenat a Nampula, a Moçambic. Va anar molt bé. Ens estàvem al mig de la selva, no era un lloc tancat, i hi fèiem tasques domèstiques. Ens aixecàvem a les quatre de la matinada per banyar els petitets i quan els teníem banyats els donàvem l'esmorzar. Jo tenia un grup de cinc adolescents a les quals havia d'ensenyar a llegir bé i a aprendre les taules de multiplicar perquè, si no, les monges deien que les traurien de l'escola. Després les monges em van demanar que ensenyés a cosir a les nenes. Em vaig fer un tip de cosir i de remuntar vestits. Després em van oferir anar a Calcuta, a l'Índia. L'Índia és una experiència totalment diferent de l'Àfrica.

En quin sentit?
És una societat diferent, els costums són diferents. Allà no ets a la selva, sinó enmig d'una ciutat, amb tot el que això comporta. Nosaltres anàvem als centres de la mare Teresa de Calcuta a donar un cop de mà. Hi havia moltes dones mutilades, o amb seqüeles d'haver tingut un ictus, o que s'havien trencat el fèmur i havien quedat amb la cama coixa i no podien caminar... Hi havia dones amb la cara cremada per àcid perquè el marit les havia cremat. Jo no havia vist mai les coses que vaig veure allà. El primer any, em va impactar molt veure com arribaven els cotxes que portaven els malalts. I un dia vaig preguntar d'on els portaven. Em van dir que hi havia una ONG holandesa que recollia la gent gran dels abocadors d'escombraries, perquè quan la gent gran ja no pot ajudar a casa, els fills els porten als abocadors, els llencen a les deixalles, literalment. Els avis es queden als abocadors menjant brossa amb els corbs; està ple de corbs, a Calcuta no hi ha ocells, hi ha corbs. Recordo una senyora que va arribar amb un forat al cap ple de cucs. La infermera la va netejar, li va treure els cucs, la va tractar i al cap de tres o quatre dies la ferida ja havia cicatritzat. Aquest estiu me l'he trobat en un centre on tenen els moribunds. Havia empitjorat i la van canviar de lloc. Estava esperant el moment de morir-se.

Vostè està preparada per això, té experiència. Però, i els estudiants?
Els nostres estudiants de salut ho poden portar més bé, perquè aquí fan moltes pràctiques, però els estudiants de les altres facultats moltes vegades se'ns desmunten.

És bo per a ells?
És molt bo, perquè fan un canvi. Maduren. Cada any m'he trobat amb algun estudiant que va al centre però que a mig matí veus que marxa, plorant, perquè no pot més. Llavors és quan jo el segueixo, l'agafo, l'abraço, plora, i li dic que es deixi anar. Els professors hem d'estar molt pendents dels estudiants en aquests casos. És un programa molt bo perquè humanitza. Jo hi he anat tres anys i sempre torno enriquida... Et fan tocar de peus a terra. Te'n vas als slums, que són els barris més pobres de Calcuta, on viuen els anomenats «intocables», les persones que només mengen un plat d'arròs bullit al dia i viuen de la brossa, i veus que sempre tenen un somriure a la cara. Els nens et riuen, et canten, et ballen. Les mares també. Tothom. Tots. Es conformen amb el que tenen. És una experiència brutal, que t'enriqueix perquè et fa més bona persona, i als estudiants molt sovint els fa plantejar-se, qüestionar-se i reflexionar sobre la seva forma de vida.