Llavors, el periodista va oferir-nos una entrevista en profunditat sobre la seva vida professional; els seus inicis; les seves primeres penes i glòries; com va començar a publicar regularment al The New Yorker, i com es planteja, en l’actualitat, la seva professió.

«Jo volia ser escriptor i, quan tenia uns vint anys, escrivia novel·les, però no les publicava, així que no em guanyava la vida. Tenia moltes petites feines per a sobreviure, fins que vaig decidir-me a escriure periodisme llarg, no-ficció», explica Finnegan.

«Hi ha una gran diferència entre escriure des de la primera persona i fer ‘periodisme pur’, escrit en tercera persona. I aquesta forma més llarga i narrativa permet que el lector s’ubiqui, s’identifiqui amb un personatge, que pot ser que estigui confós quan la realitat és confusa o ho tingui tot molt clar quan interpreta bé els fets.

Al final, fer periodisme ‘directe’ acaba sent massa sec, impersonal; no és suficient», diu Finnegan, autor de cinc llibres periodístics.