"Quan deixem de reconèixer-nos"

El filòsof francès Paul Ricoeur, en una de les seves darreres grans obres, Parcours de la reconnaissance (2004), publicada només un any abans de morir, ens va llegar una reflexió especialment pertinent per comprendre el nostre temps: reconèixer l'altre no exigeix que siguem iguals, sinó que siguem capaços de construir reciprocitat des de les nostres diferències.

Però què passa quan una societat comença a perdre aquesta capacitat?

Les darreres setmanes hem assistit a una escena tan inquietant com paradoxal. Després dels episodis de vandalisme juvenil registrats a Barcelona, en un context de mobilitzacions i aldarulls en diverses ciutats de Catalunya, de l'estat espanyol i d'Europa, noves convocatòries anònimes a les xarxes socials han estat suficients per desplegar dispositius policials extraordinaris, blindar aparadors i alterar la vida quotidiana de moltes ciutats. I, tanmateix, algunes d'aquestes convocatòries han tingut una resposta molt inferior a l'alarma generada, probablement també per l'efecte de les actuacions policials preventives.

Allò que més ens hauria d'inquietar no és només la violència dels fets, sinó també la participació de nois i noies extraordinàriament joves, alguns de només dotze anys, atrets per convocatòries digitals que els inciten al vandalisme i al saqueig. Adolescents que enregistren les seves accions, les exhibeixen a les xarxes i poden trobar en la transgressió, l'atreviment i la notorietat una forma de reconeixement davant dels altres. Què està passant amb els nostres processos de socialització quan la violència pot esdevenir un instrument per aconseguir visibilitat, pertinença i prestigi entre iguals?

Durant dècades, la família, l'escola, l'esport i les entitats de lleure han estat, i continuen sent, espais fonamentals de socialització i pertinença.

Avui, una part d'aquests processos es desenvolupa en entorns digitals que construeixen identitats, amplifiquen emocions i premien la visibilitat immediata. Les consignes de xarxes anònimes com Blocus obren preguntes sobre els mecanismes d'imitació internacional, les possibles instrumentalitzacions i les noves formes de mobilització.

Al fons hi ha qüestions més profundes: la desconfiança en les oportunitats que ofereixen l'educació i el treball, les dificultats d'accés a l'habitatge, les desigualtats, la solitud i la salut mental dels joves. Cap d'aquestes circumstàncies justifica la violència, però ignorar-les ens impediria comprendre què està canviant. Tampoc no podem confondre el malestar d'una generació amb les conductes violentes d'alguns dels seus membres.

Aquí és on Ricoeur ens torna a interpel·lar. El reconeixement no és simplement una demanda de visibilitat, sinó una relació de reciprocitat. Una societat que confon ser vist amb ser reconegut corre el risc de substituir els vincles per les aparences i la confiança per la por.

Per a Blanquerna, aquesta reflexió comporta una doble responsabilitat. L'educativa: formar persones competents, però també capaces d'escoltar, comprendre, discrepar i comprometre's amb els altres. I la científica i social: investigar aquests fenòmens amb una mirada que integri l'educació, la psicologia, l'esport, la comunicació, la salut, les relacions internacionals i les ciències socials.

En aquest sentit, he proposat als nostres deganats explorar una recerca transversal sobre les transformacions de la socialització, la pertinença, el malestar i el benestar juvenil. Una recerca que, amb l'esperit de NEXUS, connecti disciplines, investigadors, grups i centres de Blanquerna per comprendre un fenomen que va molt més enllà del vandalisme.

Ricoeur recordava que, en francès, reconnaissance també vol dir gratitud. I és amb aquest doble sentit que vull compartir també i aquí una darrera notícia extraordinària.

Divendres passat vam conèixer els resultats provisionals de la convocatòria SGR de l'AGAUR: dels onze grups presentats per Blanquerna, sis han obtingut reconeixement i finançament, quatre han estat reconeguts sense finançament i resta pendent de validació la situació del darrer grup. En conjunt, i a l'espera de la resolució definitiva, 240.000 euros de finançament estructura . Un resultat magnífic que reconeix la nostra capacitat de generar coneixement al servei de la societat. Felicito de tot cor tots els nostres grups de recerca i els investigadors i investigadores que els fan possibles.

Aquest reconeixement, i la gratitud que ens desperta, ens obliguen moralment i ens esperonen a posar tota aquesta capacitat científica a treballar conjuntament per comprendre millor els grans reptes socials que tenim al davant. El malestar juvenil que ens ha ocupat en aquesta reflexió editorial n'és un exemple especialment urgent. No podem pretendre transformar allò que encara no hem après a comprendre. I és aquí on la recerca interdisciplinària pot esdevenir una expressió tangible del nostre compromís amb la societat.

Potser aquesta és una de les grans tasques que hem d'assumir com a universitat, com a Blanquerna: no limitar-nos a formar les noves generacions perquè trobin el seu lloc en la societat, sinó contribuir, des de l'educació i la recerca, i des de la proximitat, a transformar les condicions que els permetin imaginar un futur digne i sentir-se protagonistes de la seva construcció.

Perquè cap jove no hagi de buscar en la destrucció el reconeixement que no troba en la convivència.