Sobre aquesta caracterització, Joan va construir els personatges que l'han fet famós: el David Güell de Plats Bruts (1999), el Pere Brunet de Porca Misèria (2004), fins a arribar a l'exacerbació de l'autoparòdia amb El Crac (2014).

"Tinc molt respecte a la universitat, jo, que vaig ser un pèssim universitari", va dir tot seriós davant els estudiants. Va fracassar estudiant Humanitats, va fracassar moltes vegades, fins que va trobar un punt d'arrencada a l'Institut del Teatre.

"No sóc un monologuista brillant... em sento més a prop de Brad Pitt que del Billy Cristal", explicà. "Jo em dedico més a la ficció. Algú ha vist Fènix 11·23?". Davant el silenci, Joan va insistir: "De debò, ho vull saber, ja per un tema estadístic". Finalment, dues mans es van alçar i va trobar l'empenta per a continuar. "L'humor és l'últim recurs que ens queda davant el fracàs professional".

Tres hores d'alta participació van garantir l'èxit de la "màster-loser-class", com la va catalogar Joan en començar el discurs.

L'any 2000 va crear la seva pròpia productora Arriska Films "amb la intenció d'apostar per una producció audiovisual amb marca pròpia". Des d'allà ha desenvolupat un seguit de projectes que l'han convertit en referent del sector, fins al punt d’esdevenir una de les icones de la lletra de Jenifer d'Els Catarres: "Sóc un mite de merda!".

Egos a banda, Joel Joan va mantenir una conversa sincera amb els estudiants sobre la construcció de personatges, les dificultats de fer propostes trencadores enmig d'una indústria conservadora i la necessitat de ser exigents amb nosaltres mateixos i amb les audiències: "Produir, dirigir, escriure, és part del mateix... explicar coses. Fer riure és una cosa molt seriosa."