El final de curs com a inici

El final de curs sempre té una barreja estranya d’esgotament i de plenitud. Arribem a aquestes setmanes amb la sensació d’haver-ho donat gairebé tot: classes, pràctiques, reunions, avaluacions, actes, projectes, converses difícils, decisions compartides, celebracions, imprevistos i moltes hores invisibles de feina. El curs pesa. Però també pesa, en el millor sentit de la paraula, tot allò que hem estat capaços de fer créixer junts.

Per això, aquest no és un temps només de balanç. És també un temps de cura. Cura dels estudiants que arriben al final d’una etapa d’aprenentatge. Cura dels equips docents que encara hauran d’acompanyar, valorar i avaluar. Cura del PTGAS i dels serveis que sostenen, sovint amb una discreció admirable, l’engranatge que fa possible la vida universitària.

I en aquest tram final, hem donat també sortida al projecte Blanquerna-Extended. I això no és menor. No és només una nova proposta formativa, ni una etiqueta més dins el nostre mapa institucional. És una manera de dir que Blanquerna vol “estendre” la seva missió allà on avui apareixen noves necessitats personals, professionals i socials. El coneixement ja no es concentra només en una etapa de la vida ni en un únic format acadèmic. Aprendre és, cada vegada més, una manera d’estar en el món.

Blanquerna-Extended neix d’aquesta intuïció: continuar acompanyant persones i organitzacions més enllà dels itineraris habituals, amb la nostra experiència, el nostre estil i la nostra manera d’entendre l’educació. No per córrer més, sinó per arribar millor. No per fer més coses, sinó per respondre amb més sentit. I per liderar-ho, com us comunicava ahir, comptarem a partir del mes de setembre amb un gran professional d’històrica vinculació amb Blanquerna i referent de lideratge educatiu al nostre país: el Dr. Enric Masllorens Escubós. Ens honora i agraïm a l’Enric la seva disponibilitat i entusiasme per entomar aquest repte els propers anys de llançament d’Extended.

Però aquest maig mira endavant també cap a un juny especialment significatiu per a Barcelona. Els dies 9 i 10 de juny, el papa Lleó XIV visitarà la ciutat en el marc del seu viatge apostòlic a Espanya. L’agenda prevista és d’una gran força simbòlica: la pregària a la Catedral, la vetlla a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, la visita a Brians 1, a l’Abadia de Montserrat, la trobada amb realitats de caritat i assistència diocesanes, i finalment la celebració de l’Eucaristia a la basílica de la Sagrada Família, amb la inauguració de la torre de Jesucrist. Barcelona serà, per unes hores, un lloc on es creuen espiritualitat, fragilitat, cultura, justícia i bellesa.

Aquesta visita i horitzó queda encara més il·luminat per la seva primera encíclica Magnifica Humanitas, dedicada a la custòdia de la persona humana en el temps de la intel·ligència artificial. El Sant Pare hi formula una advertència que ens toca de ple com a universitat: en l’era de la IA, tenim “el deure urgent de romandre profundament humans”. I afegeix una afirmació que valdria la pena no oblidar: hi ha una humanitat “que cap màquina podrà substituir mai en el seu esplendor”.

Aquesta és, segurament, una de les grans qüestions educatives del nostre temps. No es tracta només d’incorporar eines digitals, ni de parlar d’innovació amb paraules noves. Es tracta de formar persones amb criteri. Persones capaces de distingir informació i saviesa, velocitat i profunditat, connexió i vincle, eficiència i justícia. La mateixa encíclica adverteix del risc d’un sistema educatiu “sense amor per la veritat”, on el flux incessant d’informació substitueixi la recerca, la reflexió i el discerniment.

Aquí Blanquerna hi té una responsabilitat molt clara. L’educació superior universitària no tracta només de preparar per funcionar en el món que ve. És ajudar a fer-lo més habitable. És formar professionals competents, però també persones lliures, sensibles, responsables i capaces de posar el coneixement al servei del bé comú.

Per això aquest final de curs no és només una arribada. És un llindar. Tanquem el període lectiu, però encara ens queda molt curs per cuidar. Tanquem una etapa, però obrim camins nous. I ho fem amb cansament acumulat, sí, però també amb gratitud i amb joia serena. Perquè, a Blanquerna, el final de curs no abaixa mai la mirada: ens convida a estendre la missió, a eixamplar l’esperança i a continuar educant aquella humanitat que cap màquina no podrà substituir.