Va estudiar química i bioquímica a la UAB, va fer la tesi en el camp de la teràpia gènica a la Facultat de Veterinària amb la Dra. Fàtima Bosch i després va marxar al Canadà per seguir la recerca en aquest àmbit. Set anys després va tornar a Barcelona per continuar el treball de recerca a l'Hospital Clínic. Actualment treballa a una consultoria que ajuda els investigadors a dissenyar correctament estudis preclínics i clínics perquè puguin arribar òptimament a la comercialització i ho compagina des de l'any passat amb les classes al grau en Farmàcia de la Facultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL. Imparteix les assignatures de Toxicologia i Metodologia de la Recerca i coordina les relacions internacionals del grau de Farmàcia.

Química, bioquímica, teràpia gènica... Disposa d'una àmplia experiència en la recerca en un nou tractament per a la diabetis i ho explica amb passió. La seva dedicació a aquest àmbit va ser vocacional?
La part de biomedicina és vocacional. Des de petit feia experiments, m'agradava la medicina, la farmàcia, els medicaments, sense que a casa hi hagués ningú que es dediqués a això. Els meus pares són pedagogs. Mentre estudiava la carrera al meu germà li van diagnosticar diabetis i aleshores vaig buscar tota la informació sobre el tema, els tractaments, els fàrmacs...

I s'hi va dedicar de ple.
Vaig buscar informació de grups que estudiaven això i vaig trobar el de la Dra. Fàtima Bosch a Veterinària de la UAB. Vaig demanar fer el doctorat allà quan ni tan sols sabia exactament què implicava fer el doctorat. La injustícia d'una malaltia com la diabetis em va empènyer cap aquí. Vaig treballar un estiu fent pràctiques, encara no havia acabat la carrera, i després ja vaig fer la tesi. Volia treballar en una teràpia per curar la diabetis tipus 1 i em vaig iniciar en la teràpia gènica.

En què consisteix?
Agafes un virus i li treus el material genètic, aleshores col·loques al seu lloc el material genètic terapèutic d'interès, com per exemple, el gen de la insulina. Al final, acabes amb un virus que, quan t'infecta, en lloc de posar-te malalt, et produeix insulina. Aquest virus l'injectàvem a ratolins diabètics i es curaven. La segona part d'aquest estudi era fer-ho amb animals més grans i ho vaig començar amb gossos, aquesta va ser la part més dura de la tesi.

Per què?
No és el mateix un ratolí que un gos. El gos és molt proper, i el cures de la diabetis, però també sents més el seu patiment. L'única recompensa és que si això funciona pots arribar a ajudar pacients amb diabetis, i aleshores el preu psicològic que has pagat ha valgut la pena.

És obligatori fer-ho així?
En general, qualsevol fàrmac que es vulgui aprovar requereix una sèrie d'experiments obligatoris, entre els quals, alguns amb animals.

Encara cal fer experimentació amb animals. Planteja dilemes ètics...
Ara, per sort, tenim els comitès ètics. Et guien i t'assessoren a l'hora de prendre decisions d'aquest tipus que no sempre són fàcils. Ara està tot molt regulat a tots els nivells, qualsevol experiment amb ratolins o amb altres animals requereix l'aprovació d'un comitè ètic, has d'explicar cada pas que faràs amb ells, amb quin fil els cosiràs, quant de temps de recuperació necessitarà, etc. Si treballes amb animals, has de justificar molt per què necessites fer-ho d'aquesta determinada manera. Per altra banda, la tecnologia i els avenços en aquest sentit permeten estalviar molts experiments amb animals també.

La segona part de l'estudi en el qual va participar va arribar a bon port?
La segona fase en gossos encara està en investigació. De fet, ja s'han publicat diversos articles. La fase preclínica de desenvolupament d'un fàrmac dura molts anys i, sobretot, costa molts diners. En aquest sentit, en general, un laboratori d'entorn universitari no pot assumir tot el cost associat en aquestes fases de desenvolupament.

Fan falta les empreses, la indústria farmacèutica. Vostè que ha viscut aquest procés, que sap el que costa, com se sent quan s'ataca la indústria farmacèutica?
És un tema complex. El desenvolupament d'un medicament és molt costós, des de la investigació prèvia fins a la seva autorització. Totes les etapes que s'han d'anar passant fins a arribar al pacient necessiten demostrar l'eficàcia i la seguretat del fàrmac. Quan li dones un ibuprofè al teu fill, aquell fàrmac ha hagut de passar moltíssims controls, que fan que tot sigui caríssim, però el resultat és que el teu fill es prengui un fàrmac segur i no li passi res. En aquest sentit jo estic amb la indústria, ja que ajuden a tirar la investigació endavant i creen un avenç tecnològic important. D'altra banda, aquestes empreses també poden tenir una part social important per finançar beques a estudiants per fer tesis i recerca, per exemple. Ara, la part negativa és que aquestes empreses aposten pel seu negoci i acaben demanant preus que potser no representen el valor real del medicament sent a vegades no cost-efectius. Però és evident que qualsevol persona que tingui un negoci farà el mateix. El que critico, o el que no m'agrada, és que a vegades es malbarata molts diners i que potser no caldria i es podria aprofitar en altres àmbits.

I si els diners per a la recerca de nous fàrmacs fos tot públic?
Seria esbiaixat. El govern decidiria què cal investigar, i això seria com una dictadura intel·lectual.

Passa a tot arreu el mateix? Estem millor o pitjor?
A la majoria dels països passa el mateix, i potser en alguns la situació és pitjor. La ciència en general té finançament públic i privat. I amb això t'assegures uns estàndards de diners públics que aniran on vulgui el govern i un de privat que aniran on vulguin les empreses. El nostre problema és que hi ha pocs diners per a la recerca en general. El científic es nodreix dels diners que es van aportar en legislatures anteriors i encara notem la crisi. Moltes beques que abans eren per a acabats de doctorar ara les demanen els sèniors. Com que hi ha poques opcions es crea un coll d'embut i la competitivitat es fa molt gran.

Hem avançat en el tractament de la diabetis?
Sí, hem avançat, però no al nivell que a mi m'agradaria. Pel que fa a teràpies avançades, hem avançat a un nivell preclínic i a l'inici del clínic. En el que sí que s'ha avançat pel que fa al tractament del pacient és en la tecnologia. Crec que el futur immediat dels diabètics potser no serà que tinguin un pàncrees nou sinó que un miniordinador els controlarà els nivells d'insulina en una bomba intel·ligent i podran portar una vida normal. Crec que la tecnologia tindrà un paper important en la investigació bàsica clàssica.

A la facultat imparteix Metodologia de la Recerca al grau en Farmàcia. És una bona base perquè després els estudiants decideixin el seu futur professional...
No només per quan acabin. Tots els estudiants de Farmàcia han de fer un treball de final de grau (TFG). I això implica un coneixement, una metodologia científica. Es pot fer el TFG sense fer metodologia de la recerca, però si tens els coneixements, en pots treure molt més profit, pots aprofundir molt més perquè tens ja la metodologia, saps com fer-ho, saps les estructures, saps com escriure-ho. I per molt que després no facin cap tesi doctoral, aquest coneixement l'has de tenir. Jo crec que és una part implícita per a qualsevol farmacèutic i un valor afegit que aporta el grau de Blanquerna. Conèixer la metodologia de la recerca és fonamental per als futurs farmacèutics.

Com veu el futur del professional de Farmàcia?
La professió s'està reconvertint. Promet ser molt interessant perquè ja des de fa uns anys s'està treballant amb el que es coneix com a medicina individualitzada. Aquesta ens permetrà saber quins productes li poden anar millor o pitjor a un pacient concret des del principi. Els nostres estudiants estan molt ben preparats. Tenen una visió molt més holística del pacient, i són conscients del grau de responsabilitat que tenen a les seves mans.