Home/
Notícies/
«Better Call Vince», una masterclass a Blanquerna

«Better Call Vince», una masterclass a Blanquerna

28 de setembre de 2018

El públic va passar d’aplaudir entusiasmat a guardar un silenci escrupolós. La directora del Grau en Comunicació Audiovisual, Judith Colell, va presentar el protagonista de la jornada, que acabava de situar-se davant un auditori ple de gom a gom: Vince Gilligan, de visita a Barcelona dins el marc del Serielizados Fest.

Era el seu primer acte públic, davant la presència d’escriptors, guionistes, periodistes, professors i alumnes de Blanquerna. En diàleg amb el director de cinema Nacho Vigalondo, Gilligan va fer un repàs de la seva trajectòria com a escriptor i showrunner, des dels seus inicis a X-Files fins a les dues obres que l’han elevat a la categoria de mestre: Breaking Bad i Better Call Saul.

Malgrat haver escrit també cinema, Gilligan va deixar clara la seva preferència per treballar en el mitjà televisiu: “És una feina més col·laborativa. És necessari que cada persona de l’equip aporti el seu ingredient per a acabar produint un producte de l’envergadura d’una sèrie. Tot i ser un mitjà igualment col·lectiu, al cinema encara predomina la teoria dels autors. A la televisió, en canvi, no li queda una altra sortida que repartir l’autoria al llarg del procés creatiu entre els diversos agents que hi participen". En parlar de Breaking Bad, Gilligan explicà que “l’únic acte solitari va ser l’escriptura del pilot. A partir d’aquí, tothom es va fer seu el projecte.”

Un show sobre canvis

Si es fa una ullada al personatge de Walter White, a l’inici i al final de la sèrie hi ha una cosa que queda clara: no són el mateix. El canvi és el motor a Breaking Bad i ho és també a Better Call Saul. La diferència entre escriure una ficció episòdica -com ho havien estat quasi la totalitat de les sèries fins a aquell moment- i escriure’n una de serial, radica en les possibilitats que tenen els personatges d’evolucionar.

En aquesta línia, Gilligan establia un paralal·lelisme entre l’evolució dels personatges i el procés d’escriptura, exemplificant-ho amb la metàfora d’un road-trip: és bo tenir un destí fixat, però no és desitjable obstinar-se a seguir la mateixa carretera fins a arribar al final. “El pitjor que es pot fer és ser rígid. S’ha de deixar que flueixin els personatges i la història.”

Que no acabi mai!

El showrunner es rabejava a explicar les intimitats del writer’s room d’una de les grans sèries de la televisió davant l’auditori, que es rendia encantat a l’interès d’una conversa àgilment conduïda per Vigalondo. Interpel·lat pel final de la sèrie, Gilligan confessava que era una de les qüestions que més el preocupaven. “A la gent li encanta odiar els finals de les sèries”, deia Vigalondo, esgrimint que, acostumats com ens tenen a la sorpresa, al gir de guió, al shock, és difícil complir les expectatives, fins al punt que, a vegades, el final d’una sèrie respon més a una exigència de l’audiència que no pas al sentit del personatge i a la història. En aquest aspecte, Gilligan es mostrava satisfet amb el final de Breaking Bad. “És un final honest amb el personatge i la sèrie; i ho és, per això mateix, amb els espectadors.”

Les anècdotes de Breaking Bad no van faltar, sobretot quan Nacho Vigalondo comentava que aquesta es diferencia d’altres sèries perquè no sols recau l’atenció en les persones humanes sinó que també busca els detalls en els objectes, l’espai i l’entorn. Gilligan responia explicant que quan li van dir d’anar a gravar a Nou Mèxic li va semblar un error, perquè volia que fos a Los Àngeles i així podia dormir al seu llit i no haver d’anar a 1.000 km de distància, “però l’estat ens donava diners”. Això que semblava una equivocació va acabar essent un “afortunat i inspirador accident” per a determinar l’entorn de la sèrie.

L’auditori de la Facultat va poder gaudir d’un Gilligan desprès i apassionat per la seva fein a i un Nacho Vigalondo fluid i engrescador. Fins i tot Gilligan comentava que “ara mateix, mentre estic parlant, a Los Angeles estan fent la pròxima temporada de Better Call Saul”, no hi ha temps per a desconectar.

Mentrestant, es va dedicar a respondre a totes les preguntes que va poder, tot i que alguns dels assistents es van quedar amb les ganes de formular-li’n. El temps no donava per a més. I vinga, va, una altra ovació expectant.