“El programa de mentories vol trencar amb la idea que a la universitat es fa la teoria i a les escoles, la pràctica. Són dos escenaris d’un mateix guió”
25.03.2021

Entrevista a Marc Casanova, professor de la Facultat de Psicologia, Ciències de l'Educació i de l'Esport

Fa tres anys els responsables del graus d’Educació Blanquerna-URL van posar en marxa una experiència única a Catalunya: un programa que vincula els tutors de pràctiques de la universitat, els mentors dels estudiants de pràctiques de les escoles, i els estudiants que fan aquestes pràctiques. El professor Marc Casanova, coordinador de pràctiques dels graus d’Educació, ha participat en aquest programa, que permet posar en valor la feina de tots, connectar l’escola amb la universitat, i aconseguir millorar el perfil dels nous mestres. Marc Casanova va ser mestre de primària durant més de vint anys a l’escola Jesuïtes Sant Ignasi, on va aprendre que “l’educació es basa en una relació de confiança i de proximitat entre el professor i l’estudiant” i que el primer dia de classe “és l’inici d’una aventura plena d’expectatives i d’il·lusió. Aquell dia tot és possible i això és esperançador per naturalesa”. Des de fa dotze anys exerceix la docència i la gestió a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport (FPCEE) Blanquerna-URL.

Per què s’inicia el programa de mentories, quin és el motiu?
S’inicia en el marc d’un programa més extens, més ampli: el programa de Transició Blanquerna-Escola, amb la col·laboració entre la FPCEE Blanquerna-URL i un conjunt d’institucions educatives com són les escoles FEDAC, la Fundació Vedruna Educació, la Fundació Jesuïtes Educació i la Fundació Escola Cristiana de Catalunya. Aquestes institucions, que comparteixen els valors de l’humanisme cristià com a fonament de la seva manera de fer, reforcen la seva aliança a partir d’aquest programa. I en el marc d’aquest programa es va pensar d'organitzar unes sessions de formació per als mentors de les escoles, és a dir, per als mestres de les escoles que acullen estudiants en pràctiques. Són mestres amb voluntat d’acompanyar aquest procés formatiu dels estudiants però que necessitaven també una sèrie d’eines i estratègies compartides amb els tutors de les universitats per tal que aquesta mentoria fos més eficient.

En aquesta edició s’ha anat més enllà i ofereixen una formació compartida als tutors, mentors i estudiants.
Sí, ens trobem quatre cops a l’any en sessions de formació i de reflexió compartida; ens ajuntem tutors, mentors i estudiants, el triangle pedagògic, perquè creiem que la millor manera de formar-nos és formar-nos junts. Si hem de parlar, per exemple, de quines són les competències del mestre, fem-ho junts, des de la universitat, les escoles i amb els futurs mestres. Això ha estat un aspecte que ha anat canviant i s’ha anat potenciant i n’estem molt contents.

Per què sorgeix aquesta necessitat justament en l’educació?
Hem d’acabar amb la idea que a la universitat es fa la teoria i a les escoles, la pràctica, com si fossin dos camins paral·lels. Això no és així: és una única obra de teatre amb diferents escenaris. I per això hem de millorar la coordinació, la complicitat i el treball en equip. Les escoles són les que han de contractar els nostres estudiants i han de poder dir-nos què esperen dels nostres estudiants perquè podem construir plegats aquest guió de formació. Ja no és només establir canals de comunicació entre el triangle pedagògic, sinó també enfortir el vincle entre universitat i escola en general, perquè ens necessitem els uns als altres. Segurament, des de la Facultat d’Educació era lògic que això passés, però estic convençut que això es traslladarà a altres estudis de grau.

Com han viscut les escoles aquesta experiència?
Amb molt interès; fan molt bones valoracions d’aquestes sessions de formació. A més a més, com que cada any els mentors que hi participen són diferents, anem fent taca d’oli i aquesta formació es va expandint.

Imagino que una de les dificultats és avaluar les pràctiques, que és una de les tasques dels mentors de les escoles.
Tot i que la responsabilitat és del tutor, és una tasca compartida amb el mentor. De fet, com avaluar és un dels temes de la formació. Volem entendre l’avaluació més enllà de la qualificació. La finalitat és aprendre i per aprendre necessitem l’avaluació: saber què hem fet bé i què hem de millorar, com ho podrem aconseguir i prendre les decisions adequades. Per això necessitem que l’avaluació no sigui un resultat final, sinó que tingui cabuda al llarg de tot el procés d’aprenentatge. Volem una avaluació compartida on tots, estudiants, mentors i tutors, puguem prendre les decisions adequades per seguir aprenent. Després, per descomptat, això acabarà en una qualificació, perquè a la universitat cal acreditar finalment si s’han assolit els objectius, però això només és el producte final, no la finalitat, que és aprendre.

El Departament d’Educació ha posat ara en marxa aquest procés. Entenc, doncs, que és una necessitat compartida a la pública i a la privada.
A la universitat pública han iniciat ara aquest procés amb el professorat de secundària ja que la formació pedagògica d’un professor de secundària no té les mateixes característiques que la d’un mestre d’Infantil o de Primària, que es formen durant quatre anys.

Com defineix educar?
Educar és una relació de confiança i de proximitat entre el professor i l’estudiant. El mestre o professor ha de confiar en el fet que l’alumne pot aprendre i aquest ha de confiar que el professor el podrà ajudar. Si no és així no s’avançarà. Educar és un acompanyament personal en el qual estudiant i professor aprenen plegats.

La definició és magnífica, però com s’aconsegueix? Requereix només vocació?
No sé si es pot separar vocació de professió. Un bon educador és un professional que s’ha format, té coneixements, recursos i estratègies per fer aquest acompanyament. Però, alhora, perquè sigui exitós, ha de creure-hi. Ha de tenir un sentit transformador. La professionalitat i la vocació són dues cares d’una mateixa moneda.

Com s’aprèn? Perquè la professionalització és aprenentatge, però també experiència.
L’experiència, per si sola, no provoca aprenentatge. Aquest ve, necessàriament, de la reflexió sobre l’experiència. L’aprenent ha de treure suc de l’experiència, preguntar-se què li ha aportat, com ho ha aconseguit, com ha vençut les dificultats... És un diàleg intern, el que consolida l’aprenentatge. En tots els processos d’ensenyament, fins i tot a la universitat, calen aquests moments i espais de reflexió. Això és el que fa prendre noves decisions. Això és l’aprenentatge.

Estem parlant dels professors que formen els futurs mestres però també dels estudiants que volen ser educadors.
Exactament. És important que afavorim l’autoavaluació dels alumnes, perquè reflexionin sobre què els ha servit de tot el que han fet per aprendre.

En quin moment un professor deixa de ser un bon professor?
Segurament quan deixa de confiar que cada un dels seus alumnes és capaç d’aprendre. Cal entrar a classe pensant que entre tots es construirà una cosa nova, per als estudiants i per al professor. Perquè, com a professor, també aprens coses dels alumnes i això és molt gratificant.

Enyora les classes a primària?
Tot i que m’apassiona la formació de futurs mestres, el dia que comença el curs escolar sempre penso com era quan jo hi era. Sempre tinc un record especial pels primers dies de curs. També és veritat que no he perdut el contacte amb les escoles, ara com a tutor de pràctiques, com a assessor en altres casos; sempre he volgut mantenir-hi un contacte estret.

Per què és especial el primer dia?
És l’inici d’una aventura plena d’expectatives i d’il·lusió. Aquell dia tot és possible i això és esperançador per naturalesa. És un dia d’un cert nerviosisme, però que no paralitza sinó que estimula. Els mestres necessitem aquestes dosis d’emoció.

El primer dia es marquen les regles del joc i aquesta confiança que deia. Es determinen les relacions.
Sí. I per això els seminaris de Blanquerna són tan importants, perquè, en tractar-se d’un grup reduït, és més fàcil conèixer l’estudiant, fins i tot el nom, que és el punt de partida per establir aquesta relació de confiança. També és un espai òptim per a aquesta reflexió compartida, bàsica per a l’aprenentatge.

I d’exigència, que segueix sent vital.
De fet, si tens una relació de confiança, l’exigència és molt més fàcil, perquè l’estudiant sap que el que li demanes és perquè el coneixes i saps que pots demanar-l’hi. La relació personal basada en la confiança mútua fa que l’exigència sigui ben rebuda. És evident que hem de ser exigents i rigorosos, perquè els estudiants s’ho mereixen.