Laura Ràfols: «El llançament d’un penal és un duel psicològic entre la jugadora i la portera»
08.03.2019

Escriure el titular d’aquesta entrevista en femení encara resulta estrany. Però la professora Laura Ràfols explica molt bé què implica aturar o que et marquin un penal, perquè gairebé tota la seva vida ha estat portera de futbol.

Juga des que va començar a caminar i ho explica amb una frase que ho resumeix tot: «Els meus pares m’expliquen que quan era molt petita em van regalar una nina i el primer que vaig fer va ser treure-li el cap i xutar-lo.» A la pàgina del Barça van definir així el seu perfil quan l’any passat es va retirar del futbol professional com a portera del primer equip femení: «Laura Ràfols, de 27 anys, va arribar al FC Barcelona quan en tenia 14, procedent de l’Atlètic Vilafranca, l’any 2004. Portera sòbria i amb dots de lideratge, a partir de la temporada 2007/08 es va convertir en futbolista del primer equip femení, on ha estat una peça fonamental en el creixement i el procés de professionalització de la secció.»
Aquest equip ha guanyat quatre lligues, cinc copes de la Reina i vuit copes de Catalunya. Mentre lluitava per tots aquests títols es va graduar en Fisioteràpia a Blanquerna, va cursar el Màster en activitat física, salut i entrenament esportiu, i actualment és professora de futbol al grau en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport a Blanquerna-URL. Ho compagina amb el seu treball al Servei de Fisioteràpia del Barça i està fent la seva tesi doctoral. També escriu una columna setmanal, «Dona i esport», els dimecres, en el diari Ara. Diu que a través de l’esport ha après a rendibilitzar el temps.

Per què el futbol?
De petita jugava a casa, al carrer, a l’escola. A casa ningú no era especialment afeccionat al futbol, però a mi m’agradava. Els meus pares m’expliquen que quan era petita em van regalar una nina i el primer que vaig fer va ser treure-li el cap i xutar-lo. Sempre demanava pilotes. Per això els meus pares van decidir que jugués amb l’equip de Vilafranca, amb els nois. Tenia 4 anys.

I no va tenir cap problema.
Cap. Era l’única noia. Els nois el que volen és que juguis, no s’ho plantegen si ets noi o noia. En un poble ens coneixem tots. Els professors sí que deien als meus pares: és que la Laura sempre està jugant amb els nens. Però què hi fa? Juga a futbol. Ah!, i per què no ha de jugar-hi? Cap problema, deien.

La segona pregunta obligada és com es decideix que una serà portera?, i no davantera, o defensa...
Jo volia jugar i el meu entrenador no m’hi posava, suposo que no ho veia clar, tenia una altra mentalitat. Jo m’entrenava, però em deixava a la banqueta. Un dia va fallar el porter, i l’entrenador va preguntar qui volia fer de porter i jo vaig aixecar la ma. I allà em vaig quedar.

Vostè volia jugar, no ser portera.
Era massa petita, normalment ho proves tot i un dia decideixes; o ets millor per a una cosa o per a una altra. Però es veu que ho vaig fer bé i em va agradar. El nen que era porter va passar a ser davanter i jo em vaig quedar a la porteria.

Sempre he pensat que ser porter ha de ser molt dur. Hi ha molta literatura sobre la soledat del porter, sobre la por del porter davant el penal, fins i tot una novel·la de Peter Handke.
És un lloc diferent dins un equip. Al final l’acabes estimant, és un lloc molt específic.

Com viuen els partits? Quan celebren un gol vostè és a l’altra punta del camp...
El teu objectiu és el contrari del que és el del futbol en general: tu has d’evitar els gols, fer que el joc no flueixi. Com a portera jo no puc fer que es guanyi un partit, a tot estirar puc fer que s’empati o, si fallem, que es perdi. És un lloc que requereix tenir molt cap, molta concentració. A vegades em pregunten: com pot ser que acabis cansada si només has tocat dues pilotes? Doncs per la tensió. Estàs tota l’estona pendent del partit, no penses. 

Què passa quan al darrer minut li fan un gol i es perd el partit?
Has d’estar preparada per a això. Gran part de la nostra feina és psicològica. Els perfils dels porters, els caràcters, són semblants, molt centrats, molt metòdics. Aprens a gestionar molt bé tots els moments, els d’eufòria, quan fas una parada bona i no et poden desconcentrar perquè et poden fer perdre un partit, etc. Els gols no et poden enfonsar. El teu nivell ha de ser sempre estable. I cal aprendre a relativitzar les derrotes. Això ho aprens amb el temps. 

I davant d’un penal o d’una tanda de penals en una final? Com es preparen?
Jo he viscut moltes tandes de penals. A la tercera copa de la Reina, que vam guanyar a les tandes de penals, jo en vaig parar un i l’Alèxia va fer el gol, el darrer, que ens va donar la victòria. Depèn de la sort, també. Mirem molts vídeos de llançament de penals, has de saber com els tiren les jugadores a qui t’enfrontes, si són dretanes o esquerranes. Hi ha moltes teories, però al final depèn molt de la sort. També es tracta d’aguantar. En una final, la que té les de perdre és la que xuta el penal; aleshores, aguantar aquest moment psicològic que està esperant que tu et moguis, i tu no et mous, és molt important.

Això és un duel...
El llançament d’un penal és un duel psicològic. Si tu aguantes quieta, amb una actitud de pensar: és igual, te’l pararé, normalment fallen. La jugadora espera que la portera es mogui d’un cantó a l’altre per després xutar. Aguantar quieta aquest moment és vital. Cal molta estabilitat per a això.

Tornem a quan encara era a Vilafranca i el Barça la va voler fitxar...
Estudiava a Vilafranca i jugava en l’equip d’allà. A 8 anys el Barça em va dir si volia anar amb ells. M’havien vist jugar amb l’equip femení del meu poble. Jo vaig jugar amb nens fins a 8 anys. Aleshores, amb unes amigues del col·legi que jugaven al pati vam decidir muntar un equip i els pares ens van donar suport per a demanar-ho al club. Ho vam fer buscant noies d’altres escoles.

I què els va dir el Barça?
Jo era massa jove. Havia d’anar tres o quatre dies a entrenar-me a Barcelona, perquè no hi ha Masia per a noies. I els meus pares volien que continués estudiant. I em van dir que, en tot cas, quan fos més gran, en tornaríem a parlar. I a 14 anys m’ho van tornar a demanar. Aleshores vam seure amb els meus pares i vam acordar una sèrie de coses, la primera que havia de continuar amb els estudis i treure les mateixes bones notes, els estudis eren prioritaris. Si això fallava, s’acabava el futbol. Jo volia anar a Barcelona, però els que m’havien de donar el seu temps eren ells. Quan em diuen que el que he fet és molt sacrificat sempre els dic que no, jo he fet el que volia, els que han fet el sacrifici són els meus pares, la meva família i amics. 

Com ho va portar?
La meva mare o el meu pare em van acompanyar durant quatre anys entre setmana i el cap de setmana. Sortíem a les sis de la tarda, feia els deures al cotxe, m’entrenava i a les onze de la nit arribàvem a casa: sopar, estudiar i dormir. Ara agraeixo molt l’exigència dels meus pares de prioritzar els estudis. Aquesta exigència em va permetre aprendre a organitzar-me, sobretot quan estudiava la carrera. Estudiava al matí, feia pràctiques a la tarda i m’entrenava al vespre. Vaig aprendre a rendibilitzar el temps. Per això quan em diuen: no vindré a entrenar-me perquè tinc exàmens, no ho entenc, no pot ser una excusa. Haguessis estudiat abans! Crec que és una falta d’organització i de compromís. Si et compromets a una cosa, l’has de fer.

El Barça femení encara no era molt conegut pel gran públic, era invisible als mitjans de comunicació. Quan va començar a retransmetre partits femenins TV3?
Crec que va ser una final de la copa Catalunya, fa uns cinc anys. 

Què passa perquè de sobte es comenci a parlar del futbol femení?
El Barça és un club molt potent, amb molts seguidors, i quan passa alguna cosa rellevant té visibilitat. Quan comencem a guanyar les lligues hi ha un punt d’inflexió. I aleshores la junta decideix apostar seriosament pel futbol femení. Van decidir posar-hi diners.

Els preocupava no ser visibles?
No. Ho havíem normalitzat. És que tampoc no jugàvem perquè la gent ens conegués ni per ser famoses. Hauríem jugat gratis també. Ja ho havíem fet abans. No jugàvem ni per diners, ni per a ser mediàtiques, ni per a res de tot això. 

Com van viure aquesta visibilitat mediàtica? Els va canviar alguna cosa?
Jo crec que les que feia més temps, no. Potser a les més joves sí. I això en part també és un error, en el sentit que es pensin que tot el que tenen ara és una obligació. No necessitem cobrar tants diners perquè potser encara no ens ho mereixem. Cal treballar-ho una mica més. Però jo entenc la seva visió. Elles s’ho han trobat. Però també han de saber que el fet que ara tu tinguis la roba neta i plegada vol dir que abans que tu hi havia moltes jugadores, durant molts anys, que se l’havien d’endur a casa a rentar-se-la elles. 

Quan hi haurà un partit de futbol femení al Camp Nou?
Ara no té sentit. El Camp Nou és molt gran. Tant de bo algun dia el femení pugui omplir el Camp Nou. Però que s’ompli amb 30.000 o 40.000 persones? Sí, ho pots aconseguir, però això només ho aconsegueixes al País Basc, que és on ho han fet. L’altre dia van omplir el Sant Mamés amb 48.000 persones en un partit de futbol femení. 

I per què? Allà hi ha més tradició?
Perquè ells són diferents. Hi ha més tradició de futbol femení, hi ha més sentiment de club i d’equip. Per a ells són Atlètic Club tots. Els del juvenil, els de l’infantil, els del femení… I al Barça costa fins i tot omplir el Camp Nou. El sentiment d’afició no és el mateix. I jo començaria intentant omplir el Miniestadi. I quan el Miniestadi estigui ple, llavors fem el pas. 

Parlem dels insults masclistes en els partits femenins. Ho han patit?
Sí. Ens hi hem trobat, ara ja no tant. Sap greu perquè penses que no té cap sentit. És que arriba un moment en què a nosaltres ens és igual. Penses: Què hi fas aquí? Ningú t’ha obligat a ser-hi. Ara se’n parla més, però són coses que han passat sempre. Recordo quan jugava amb els nens que els pares dels altres equips em deien coses; no són els nens! Són els pares. I el que més por em fa és que aquests pares que tenen nens petits són relativament joves. I aquests fills tindran aquesta educació. Com seran? Espero que tinguin altres inputs fora. 

Aquest semestre ha començat a fer classes a la Facultat de Psicologia, Ciències de l'Educació i de l’Esport. Com valora l’experiència? Fa classes de futbol...
Tinc dos grups. Una hora i mitja de pràctica amb un grup, una hora i mitja de pràctica amb l’altre, i després una hora de teòrica optativa. La classe pràctica és obligatòria. No a tots els agrada el futbol, però tothom hi entén. Quan tothom entén de futbol, tot es qüestiona i tothom opina. L’objectiu de la meva assignatura no és que surtin bons jugadors, sinó que surtin amb unes bases com a futurs entrenadors, preparadors físics o professors d’escola.