"El nou grau en Digital Media permetrà treballar en llocs que encara no tenen nom però que són necessitats reals"
05.12.2019

Blanquerna oferirà, de cara al curs vinent, el nou grau en Digital Media (Comunicació Digital), enfocat a les necessitats d’un nou entorn professional.

Blanquerna oferirà, de cara al curs vinent, el nou grau en Digital Media (Comunicació Digital), enfocat a les necessitats d’un nou entorn professional. El Dr. Josep Lluís Micó, catedràtic i vicedegà acadèmic de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals, i el Dr. Albert Sáez, director del nou grau, han dissenyat aquest títol, que tindrà una sòlida formació en comunicació i humanitats. És des d’aquest àmbit de la comunicació i les humanitats, segons diu Micó, que cal aproximar els nous estudiants a la tecnologia, l’analítica de dades i els entorns digitals.

Per què, aquest nou grau?
Per entendre aquest grau hem de pensar en els perfils de sortida, en tots els canvis que s’han produït en molt poc temps en el sector de la comunicació, que són molts i molt profunds. Per la dinàmica de totes les universitats, costa molt adaptar-se a aquests canvis que tenen lloc a la indústria, al sector. Qui es matriculi en el grau en Digital Media, en acabar els estudis, estarà preparat per treballar en llocs que avui potser no tenen ni nom, però són necessitats reals. Les empreses necessiten gent que sigui capaç de pensar, produir, gestionar i moure continguts de tota mena, no només en els mitjans tradicionals i segons els processos convencionals, sinó també en els espais i les plataformes que dominen ara (com les xarxes socials i els dispositius mòbils) i els que vindran (com la Internet de les coses, la realitat virtual, etc.). No es tracta de fer una mena d’enginyeria de baix nivell, sinó de formar professionals de la comunicació que estiguin familiaritzats amb tots aquests sistemes de la quarta revolució industrial i que coneguin el mateix idioma que parlen els informàtics, els enginyers, els desenvolupadors, etc.

Per tant, hi haurà una part molt més tècnica que fins ara no existia en els estudis de comunicació.
Com tots els graus de comunicació de la Facultat, aquest té uns fonaments d’humanitats i ciències socials que considerem necessaris perquè així ho diu també el sector quan ens ofereix feina o pràctiques per als nostres estudiants o graduats: aquesta base és irrenunciable. Així mateix, hi ha la base de comunicació especialment orientada cap a aquestes eines i plataformes que comentava anteriorment, però també s’endinsa en disciplines o parcel·les que fins ara cap grau de comunicació de cap centre havia incorporat en els seus plans d’estudi, perquè no calien. Així, doncs, si ara, per moure’s en aquest entorn, és imprescindible saber què és el Big Data i com es treballa amb grans volums de dades, això és el que haurem d’ensenyar. Si fins ara l’analítica o la ciència de les dades era un complement molt recomanable, però no deixava de ser un complement, ara formarà part de l’essència d'aquesta feina. El mateix passa amb una introducció als llenguatges de programació després d’haver fet matemàtiques orientades a les ciències socials.

Estem parlant d’un perfil que encara no existeix. Quin perfil té l’estudiant que voldrà fer aquest nou grau?
Aquest grau formarà els estudiants d’una manera més transversal, perquè passa una cosa similar al que en el seu moment va passar amb la comunicació audiovisual. La formació no estarà orientada a exercir una única professió (tal com passa, per exemple, en Medicina o Veterinària), sinó que és un grau que formarà per treballar en un entorn. No hi ha cap empresa o institució en el món que no tingui necessitats comunicatives. I aquestes necessitats comunicatives són especialment rellevants en l’entorn digital. Els professionals que fins ara s’han ocupat d’aquestes tasques tenen carències, algunes de molt profundes, perquè han estat formats per a un altre context. Així, els que són matemàtics o físics i dominen molt l’analítica i les dades potser no dominen la comunicació, i els que només dominen la comunicació no estan preparats per entrar en profunditat en aquest entorn. Per això, de cara a aquest grau, fem aquesta fusió en què la base, fonamentalment, és de comunicació. A més, hi ha altres elements que, com deia abans, potser eren característics de màsters molt avançats o de cursos molt específics, però aquí ja formen part de l’essència de la formació, perquè les empreses ho necessiten.

Com quan la Facultat va introduir la comunicació corporativa al grau en Periodisme.
Ho vam fer per reflectir la realitat del sector. Nosaltres teníem una carrera amb una denominació concreta, però gairebé la meitat dels graduats que en sortien no exercien el periodisme als mitjans de comunicació. Feien una feina que ningú millor que els periodistes pot fer, però a un altre tipus d’empresa i amb un altre objectiu. Podríem haver mantingut la denominació clàssica, però ens semblava gairebé un exercici, si no d’hipocresia, d’un cert cinisme. Perquè imaginem-nos que, a Medicina, un percentatge molt elevat dels graduats i de la gent que supera el MIR no treballés mai de metge. O que, a Arquitectura, la majoria dels graduats no acabessin fent d’arquitectes. Potser hauríem de replantejar-nos els estudis o la denominació, perquè la denominació orienta la gent interessada a estudiar aquestes carreres pel que fa a les sortides. Hi vam incorporar la comunicació corporativa i gradualment ho han anat fent altres universitats. El mercat ha avalat aquest canvi perquè, reitero, el que volia era gent que s’assemblava molt als periodistes, però no necessàriament gent que sortia de la carrera pensant que havien de treballar als mitjans de comunicació fent el periodisme de sempre. 

En quin lloc queda, ara, el periodisme?
El periodisme, per sort, no es mou del lloc on sempre ha estat. El que passa és que el paisatge ha canviat molt. És a dir, es continuen necessitant professionals que esbrinin què és realment important i útil per a la societat, que hi donin la forma adequada per tal que l’opinió pública adquireixi un coneixement més profund i ampli de la societat en què viu i prengui decisions més madures. Absolutament, sí. Qui ha fet això històricament? Els periodistes. Qui creiem que ho ha de seguir fent en un futur? Absolutament, els periodistes.

I quin és el futur?
És que és més necessari que mai. Davant d’un entorn que canvia a una velocitat inusitada, necessites professionals que ho filtrin. En un univers de fake news, de postrealitat, d’empreses i institucions que comuniquen sense intermediaris (i que està molt bé que ho facin), com pot no ser necessari el perfil d’algú que tingui una visió de conjunt, que ho filtri i que ho orienti? 

Hi ha un cert descrèdit del periodisme.
Sí, però quan es parla de la crisi del periodisme s’oblida que el que està en crisi són determinats mitjans i determinades maneres de fer periodisme. Si el concepte que en tenim ara és el mateix que en teníem quan vam estudiar nosaltres, o quan vam començar a treballar, vol dir que som fora del mercat i de la realitat. Per exemple, un metge d’ara no té res a veure amb un metge de principis del segle passat. El seu objectiu és el mateix (preservar la salut de les persones i, si emmalalteixen, curar-les), però les eines amb què treballen i, fins i tot, les amenaces a què s’enfronten són molt diferents. Hem guanyat en qualitat de vida i les societats són més avançades, i això té repercussions tant en la salut física com en la salut democràtica, social i cultural. Així, com pot no ser necessari un tipus de professional que tingui la formació i el temps per filtrar tot el que passa arreu del món? Un ciutadà particular no ho pot fer. 

Com es tria un mitjà fiable? Com decideixes que aquell mitjà és periodísticament el millor?
Cada vegada està més de moda que hi hagi segells o validacions de qualitat que afecten els mitjans, les notícies, etc. Són estàndards que, més en el periodisme anglosaxó que aquí, s’apliquen seguint una sèrie de barems. Ara, sense arribar a aquests extrems, si tenim una societat que és capaç de veure que no sempre preguntes les mateixes coses als mateixos, que davant d’un mateix problema, ofereixes diferents punts de vista, que els valors, els principis o la línia editorial sobre la qual descansa tota la feina d’un mitjà de comunicació manifesten un respecte evident envers els drets fonamentals i les llibertats públiques... només amb això ja tens moltíssimes garanties. Després, tu potser ets del Barça i jo, del Madrid, o potser tu ets més conservadora i jo, en canvi, més progressista, però el que s’ha de demanar és aquesta honradesa. Ser transparent en tants processos com sigui possible.

I cap a on anem amb tots aquests canvis de la comunicació i dels perfils dels comunicadors? Perquè no deixaran de ser comunicadors. Cap a quina societat anem?
Cap al canvi permanent. Dubto que, de la nit al dia, s’instauri un nou paradigma que substitueixi tots els precedents, tal com va passar, per exemple, en les anteriors revolucions industrials. La primera revolució industrial, la de la mecanització de la producció, va suposar una fractura dràstica en tota la societat i en totes les dimensions de la societat. La segona, amb l’electricitat, i la tercera, amb la digitalització, ja van introduir canvis més graduals i ens van acostumar a no adormir-nos a la nostra parcel·la, perquè jo crec que això només pot accelerar. Com abans et familiaritzis amb aquest nou entorn, abans veuràs que la robòtica no és una amenaça i que la intel·ligència artificial no et ve a substituir. Senzillament, són nous agents que has de saber integrar. I, com que evolucionaran constantment, tu també ho has de fer. Això no hauria de generar angoixa. 

Vostè no és apocalíptic.
Intento estar informat. No pots ser apocalíptic si estàs informat.

No és una amenaça?
Ho és per a la gent que manté la mentalitat d’un altre segle. Però, per a algú mitjanament inquiet o compromès amb la seva feina, amb la societat i amb el seu deure com a professional, parlant del periodisme, dels mitjans del sector de la comunicació, no ha de ser cap amenaça. Al contrari: és un estímul. Totes aquelles feines avorrides i repetitives que no vol fer ningú ara les fan les màquines. 

Ho deia en el sentit de la comunicació, del panorama de les fake news. Cada vegada és més difícil trobar un mitjà seriós, sense interessos...
Com més fake news hi hagi, més sentit té apostar per una carrera de periodisme forta. Perquè com més malalties hi ha, més necessari és el metge. Les fake news són clarament malalties de les societats democràtiques i de dret. Déu-n’hi-do, com pot ajudar, un bon periodista, a resoldre aquest virus. En el cas del periodisme i en el cas de la comunicació digital, també contribuiran a analitzar la informació...

Seran els qui analitzaran estadístiques i crearan estratègies, i no sempre, necessàriament, amb bona intenció.
Crec, però, que no ho hem de plantejar en termes de bons i dolents. No hi ha antagonismes. És molt lícit que una empresa o una institució vulgui tenir més visibilitat, vulgui saber d’on li venen les visites, vulgui obtenir informació per proporcionar més bon servei, vulgui introduir tecnologia per estalviar-se diners en algunes coses i invertir-los en altres àmbits... Tot això és fantàstic. I, per fer-ho, calen bons professionals d’aquest entorn. És tan important que fins i tot ho necessiten els mitjans de comunicació. Els mitjans no només han de fer el millor periodisme possible. És a dir, si jo faig el millor periodisme possible però no utilitzo les eines adequades perquè tingui màxima visibilitat, el meu servei es queda coix. Per aquest motiu són complementaris, i no antagonistes. Viuen en el mateix ecosistema i cadascú té les seves funcions. De vegades estan molt a prop, altres vegades els uns fan les feines dels altres i el mercat ho acaba ressituant. I, quan dic mercat, no ho dic amb aquesta visió descarnada de l’ultraliberalisme. Ho dic amb la naturalitat amb què es comporten els agents socials.