“La mediació entre les companyies internacionals i les comunitats locals és important per restablir el diàleg, que millora la cooperació i el respecte dels drets humans”
02.03.2021

Entrevista a Emmanuelle M. Diehl, professora de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL

Ha viscut en diferents països del món i, abans de la pandèmia, de mitjana, viatjava per motius de feina una setmana al mes. La professora Emmanuelle M. Diehl és consultora internacional en temes vinculats amb els drets humans i assessora en empreses multinacionals que tenen operacions en països en desenvolupament. Les ajuda a evitar o a resoldre conflictes amb les comunitats locals, un tema que en els darrers anys ha pres embranzida gràcies a les denúncies de diferents col·lectius sobre les condicions de treball, per exemple, dels proveïdors de grans marques de roba. Fa tres anys es va incorporar a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna-URL, on imparteix classe a dos graus: el de Relacions Internacionals i el de Global Communication Management. Va cursar els seus estudis de Dret i de Relacions Internacionals a França, a la Sorbona i a la Pierre Mendès France, i a Anglaterra, a la Universitat de Bradford, i es va especialitzar en l’anàlisi de conflictes i seguretat. Està fent la tesi doctoral sobre el fet que les companyies, en un context de postguerra, poden tenir un impacte positiu dins de l’economia política si integren dintre el model operatiu els drets humans des del principi. “Poden contribuir a la reconstrucció de la pau perquè actuen com a actors clau dintre un procés multipartit”, diu.

En què està treballant en aquests moments?
Treballo com a consultora per a les Nacions Unides, amb el Peacebuilding Fund de Nova York, l’UNPD i altres agències de l’ONU sobre temes de cohesió social i construcció de la pau. Ara estic treballant en un projecte a Níger i al Txad i investigant quines són les causes de conflicte internes i externes i els riscos de violacions de drets humans per les forces de seguretat, per tal de desenvolupar i supervisar projectes sobre aquestes temàtiques. Per exemple, a la regió del Sahel, com a zona de conflicte, no hi pots treballar de la mateixa manera que en un altre país en desenvolupament; els projectes s’han de dissenyar amb un enfocament sensible als conflictes.

El conflicte és inevitable en totes les parts d’aquest món convuls?
Els conflictes van evolucionant, i les causes dels conflictes d’avui són múltiples i s’arrelen en causes internes d’una subregió d’un país que es combinen amb pressions externes (polítiques, econòmiques, socials i mediambientals). En països com Níger o el Txad hi trobem diversos conflictes amb causes diferents en el mateix país. En aquest sentit, les agències han de desenvolupar projectes de construcció de pau per restaurar la cohesió social, construir institucions i generar un context propici per a una pau positiva. Aquesta qüestió és de molta actualitat i és important entendre-la bé, ja que requereix un procés que inclou múltiples stakeholders per la part civil, la governamental i el sector privat, i també per part de la comunitat internacional.

Va acabar els estudis l’any 2003; en aquell moment, no eren gaire freqüents, almenys a Espanya, les carreres per dedicar-se a la mediació, a l’anàlisi de conflictes i a la seguretat en l’àmbit internacional.
No. Al món, només hi havia tres universitats conegudes en temes d’anàlisi de conflictes i estudis de seguretat: la Universitat de Bradford, la Uppsala a Suècia i la Notre Dame als EUA.

Era vocacional?
Sí. Vaig estudiar Dret i des del primer any em vaig adonar que volia fer dret internacional, dedicar-me als drets humans i, sobretot, a entendre com fer la mediació en conflictes. L’any 2003 va començar la guerra a Iraq i me’n vaig anar a Jordània per anar després a Iraq a finals de maig. Vaig viure dotze anys a l’Orient Mitjà, concretament a Egipte i Jordània. Vaig treballar a països de l’Orient Mitjà i d’Àfrica en temes de conflictes, consolidació de la pau i seguretat. Fèiem mediació, anàlisi de conflictes per entendre les causes i després desenvolupar projectes per a institucions internacionals i ONG. A partir del 2007 vaig començar a treballar en el tema de les companyies privades, sobretot extractives, que tenien conflictes amb les comunitats i els governs locals i un impacte sobre els drets humans i el medi ambient. Des de llavors, treballo per tot el món en països amb conflictes.

Cada cop hi ha més empreses privades occidentals que s’instal·len en països més pobres. D’una banda, es pot interpretar com una cosa bona, que dona feina i aporta progrés, però, de l’altra, es podria veure com un fet deplorable, ja que són companyies extractives que van a buscar la riquesa d’aquests països.
Bé, jo no ho plantejaria així. Estar totalment en contra de les empreses que treballen en aquests països comportaria un canvi de vida radical per a tots nosaltres que no crec que estigui a punt de produir-se. Voleu deixar de menjar sucre, cafè, xocolata i utilitzar gasolina per als vostres cotxes? És un benefici per a tots, les companyies ja existeixen, ja són allà. Ara hi ha pocs llocs que podríem dir que són greenfield, on no hi ha extracció o desenvolupament. A mi el que m’importa és que aquestes companyies que són allà o que volen invertir en un projecte nou (per exemple, en panells solars o energies renovables o sostenibles) entenguin quins són els drets humans que podrien vulnerar dins de les comunitats locals que reben l’impacte d’aquests projectes. Com a europeus o occidentals hem de dir que, ara mateix, estem molt més conscienciats sobre el respecte mediambiental i els drets humans que fa vint anys, però encara queda molt per fer.

Estan més obligades legalment a complir els protocols…
Ara, l’àmbit legal posa molta més pressió sobre les empreses occidentals, sobretot a Europa, on s’han de respectar les lleis i els diversos tractats internacionals sobre el treball i altres drets humans, com ara les conseqüències ambientals. En molts països, la realitat és que moltes empreses no presten atenció o no fan les avaluacions d’impacte sobre drets humans necessàries, o ho fan només quan sorgeix un conflicte. D’altra banda, poden crear una certa riquesa, canviar el nivell socioeconòmic de les comunitats locals i d’una regió. Per exemple, si creen una central hidroelèctrica, creen servei a llocs on no hi ha electricitat. Ara, segons com sigui aquest servei, pot ser causa de conflictes. En molts casos, el servei es paga a un preu que aquestes comunitats no poden assumir i, alhora, es queden sense terra i sense poder econòmic. És per això que fer auditories sobre el medi ambient, sobre els drets humans, etc. ajuda a identificar els riscos i a desenvolupar mesures per mitigar-ne l’impacte, i beneficia tots els partits impactats.

A Occident o a Europa, la pressió ha estat més forta, oi?
Les empreses occidentals s’han adonat que econòmicament els surt més a compte fer una inversió preliminar sobre els impactes sobre el medi ambient o els riscos relacionats amb els drets humans, i després desenvolupar mecanismes per tenir un diàleg amb les comunitats i el govern. Que hi hagi una cooperació prèvia és molt més beneficiós que es faci un cop ja apareix un conflicte. El que passa quan sorgeix un conflicte i el projecte ja està operatiu és que les comunitats es manifesten, fan vagues, poden fer explotar una canonada de gas, etc. Això té un cost econòmic, humà i reputacional molt important i fa que les empreses tinguin problemes o rebin acusacions d’estar violant drets humans.

El treball de mediació dona fruits? És satisfactori?
Sí, especialment pel que fa als petits canvis. A vegades aquests processos poden necessitar molt de temps, però sí que he vist resultats en diverses situacions. Moltes empreses són als nostres països, però tenen proveïdors d’altres llocs. El problema és que l’empresa gran sí que té l’obligació de fer les auditories, però els proveïdors locals, no. Fa dos anys era a l’Índia per fer una auditoria sobre mines de talc. El talc més bo del món és a l’Afganistan, al Nepal i a l’Índia. Són mines de companyies locals que venen a empreses occidentals. Allà tenen una percepció diferent del que és la seguretat humana. Per exemple, no tenen l’equipament, els guants de protecció ni la màscara per no agafar la talcosi, una malaltia als pulmons que ve de respirar el talc. Tinc fotos de gent dormint al talc. Bé, són temes culturals que són diferents, i quan fas aquest tipus d’auditoria les empreses locals volen tenir aquest “segell” per poder exportar a empreses europees, però per això han de fer canvis. Aquests petits canvis, com tenir equipament de protecció, una sala de descans, unes mesures sanitàries mínimes, per exemple, són canvis molt grans per als treballadors, canvis que poden generar-ne d’altres de més importants amb el temps.

També hi deuen haver fracassos, sobretot en els conflictes entre països…
Bé, seria molt pretensiós pensar que canviem el món, però sí que hi ha una espècie de frustració, sobretot en països on hi ha conflictes prolongats. La República Centreafricana fa més de quaranta anys que està en conflicte i és un país on no hi ha interès internacional o molt poc en comparació amb un altre com Líbia o la República Democràtica del Congo. El problema és que les causes dels conflictes són tan nombroses i evolucionen tant entre una zona i una altra que és molt difícil que cada projecte tingui l’impacte positiu previst en el moment de la seva concepció. Així mateix, hi ha un altre problema: la falta de coordinació entre els diferents actors, ONG, governs, organitzacions internacionals i empreses.

Fa classe als graus en Relacions Internacionals i en Global Communication Management. Són dos perfils diferents, però que tenen molta relació amb la feina que vostè fa.
Jo parlo amb els dos grups d’aquest tema. Els de Relacions Internacionals, en general, volen fer carrera a organismes internacionals, però alguns també volen treballar en l’àmbit corporatiu. Ara es parla molt més de responsabilitat social d’empresa; és un camp amb molt de recorregut professional. Al Global Communication Management també hi ha la mediació, en la qual preparen quin tipus de diàleg han de tenir amb els diferents públics, els stakeholders, que poden ser la comunitat local, el govern central, el públic d’empresa i la gent que té accions. Han d’entendre com dirigir-se i comunicar-se als diferents públics des de diferents perspectives.

La seva professió requereix una consciència social, un interès per millorar un món en conflicte permanent…
Els estudiants, que són joves i rebels, a vegades es queixen perquè aquest món no funciona. Jo sempre els dic el mateix: val més avançar a poc a poc que no fer res. Fa vint anys, no es feia res, no es parlava de tot això, i ara, amb les guies internacionals sobre drets humans per a les empreses ja és un tema legal. Hem de continuar empenyent perquè canviïn les coses.