Deu relats d'un confinament
27.03.2020

Deu testimonis sobre com viu aquest confinament el professorat,  el personal d'administració i serveis, i l'estudiantat de Blanquerna-URL.

Per primera vegada a la història recent estem vivint una pandèmia a nivell global, que ens afecta a tots. En pocs dies hem canviat coses vitals, i les hem canviat de cop: haver de fer classe en línia, haver de relacionar-nos virtualment, haver d'estar tancats a casa, la incertesa del que passarà, la sobreinformació, les fake news, la manera com ens informem… i, sobretot, la perspectiva que això ens dona de la nostra rutina. Com ens ha canviat la vida d'un dia a l'altre?

La condició humana

He pensat, durant aquests dies d’estrany confinament, en unes paraules de la filòsofa Hannah Arendt a la seva obra La condició humana. Ens recorda que els romans utilitzaven, com a sinònim de viure, l’expressió llatina inter homines esse (‘estar entre homes’).

Torno a pensar en aquestes paraules quan arriba el vespre i la gent surt als balcons per agrair amb un aplaudiment el sacrifici dur i arriscat del personal sanitari. Els veïns es miren i se saluden. Minuts emotius que ens permeten tornar a estar entre éssers humans. Penso en la sort de ser a casa, amb la família. Penso en la gent que ara mateix està sola, apartada de la “condició humana”.

I penso en les meves classes, en els meus estudiants. A la primera classe virtual els vaig dir, sense pensar-ho, que els trobava a faltar. I, després de dir-ho, ho vaig pensar. I és veritat. De la mateixa manera que necessitem el personal sanitari, els repartidors que ens porten a casa el menjar, als camioners que transiten de nit per les carreteres per fer arribar els productes al mercat, necessito els meus estudiants per estar viu. Perquè la condició humana d’un professor és, encara que algú distret estigui mirant el WhatsApp, estar entre els seus estudiants.

Dr. Carles Ruiz - Professor d’Ètica de la Comunicació de la FCRI
 

Aclaparador, de pel·lícula de ciència-ficció

Estem confinats, i no ho vull deixar de dir encara que sigui obvi. És aclaparador, absolutament de pel·lícula de ciència-ficció. Em ve al cap la gent que viu en espais reduïts, que dur! Separacions a mitges, molts infants en una casa petita, molta gent compartint un pis, i sense l’oxigen que dona l’ús de l’espai públic. Un record per a tots ells.

En l’àmbit laboral, em venen al cap algunes idees, per ara, flaixos sense gaire rigor:
Una: que ràpid que n’hem après! S’estan fent un munt de classes, parlem per vídeo entre nosaltres i els proveïdors, treballem des de casa, coordino la meva gent amb facilitat. I, tot, preparat en poc més de quatre dies, dos dels quals eren en cap de setmana! Gràcies de tot cor a la gent del meu equip!

Dues: m’han pres la transició. De la dutxa i el cafè a la feina en dos minuts! Em falta el tren, el metro, la caminada, posar el cos i la ment en mode laboral. I a la inversa? També! Com plegar de la feina? Com es fa? L’ordinador és allà, present, al costat.
Tres: quina fortuna! Els sistemes de comunicació aguanten, tenim la sort i el privilegi de ser al costat del món ben connectat. I no sols per treballar, sinó que puc parlar amb els meus nets i veure’ls!

Més enllà de les qüestions tècniques, no sé quant durarà, això. Ho acaben de prorrogar quinze dies més i, si la Xina ens ha de servir de model, durarà dos mesos, pel capbaix, perquè hem pres menys mesures que ells tot i estar, com a mínim, cinc vegades pitjor. I s’enfonsa el món? No. Certament, algú ho deu passar malament; sempre és així quan hi ha un canvi de paradigma. Hi haurà una reorientació de mercat, una deslocalització de la producció, etc. Però s’enfonsarà el sistema, entès com un tot? Sincerament, crec que no. I això em porta a una pregunta: no deu ser que corríem massa? Que ambicionàvem massa? Calen, totes les feines que fèiem? Cal, el ritme de vida que portàvem? I si miréssim de ser més essencials?

I, per acabar, quan això s’acabi, penso fer una abraçada descomunal als meus fills, i als meus nets, i als amics, i a les amigues, i a ma mare i ma germana a Mallorca. I farem tot un seguit de paelles, i de calçotades, i de botifarrades, i d’excursions, i…

Rafel Serra - Coordinador del Servei d’Informàtica de Serveis generals
 

La realitat distòpica

L’allau de titulars que fan esgarrifar brollen per la pantalla del dispositiu mòbil com si es tractés d’una aixeta oblidada, que ara només deixa anar aigua bruta. On han anat a parar els resultats del Barça? I les gires de concerts? Què ha passat amb el minut a minut polític? Voldríem desfer-nos de l’ara ja extensió del braç, però no podem.

Una necessitat latent de saber quan podrem contemplar el punt final d’aquesta distòpica realitat s’ha manifestat dins nostre, així com el neguit de comentar a cada moment la ràpida expansió del virus.

Tanmateix, com que cap de nosaltres no és ni un Sim ni Truman Burbank, subratllo la importància d’agafar les regnes de la nostra salut mental, de lluitar contra la monotonia i el sedentarisme, de culturitzar-nos i, sobretot, de créixer com a persones. Sèneca deia que el problema no rau a disposar de poc temps, sinó a perdre’l. Ara que en tenim, aprofitem-lo. Ioga, escriptura, escacs… Tot s’hi val.

Núria Torras - Estudiant de 2n de Periodisme de la FCRI
 

Fer vida normal en un context d'excepcionalitat

La vida en confinament és curiosa. El temps adopta unes altres regles i el nostre mapa vital es reorganitza. El dia a dia amb desplaçaments d’un indret a l’altre, a ritme frenètic i amb agendes impossibles, dona pas a jornades entre quatre parets, en què ens hem d’esforçar per arribar a les 10.000 passes i buscar activitats per omplir el temps.

El confinament ens confronta amb la nostra persona i la nostra manera de viure. La part més estranya és, sens dubte, fer vida normal en aquest context d’excepcionalitat. I, no obstant això, en aquests moments de canvi algunes coses romanen, i fins i tot ens permeten fer petits grans descobriments. El pas a la docència en línia, amb el repte tècnic i pedagògic que suposa més enllà de permetre a l’alumnat seguir amb la seva formació, implica que una part de la nostra rutina continuï. Mantenir el contacte amb alumnes, professorat i PAS ens permet seguir vivint la comunitat malgrat la distància física.

I és en aquesta comunitat en què els diferents membres comparteixen els seus recursos, les seves capacitats i les seves vides, i descobreixes aquella faceta amagada que no coneixies del teu company. De sobte, arriba una pila de correus amb idees per cuidar els alumnes, per donar sentit i contextualitzar la docència en el moment que vivim, amb propostes per fer amb família i amb vídeos a l’estudi o al menjador de casa que ens conviden a entrar als espais privats de cadascú, obren una escletxa a la intimitat i, en definitiva, aconsegueixen apropar-nos més que tots els anys que fa que compartim despatx i aula. La vida en confinament és curiosa…

Dra. Elena Carrillo - Professora de Nutrició Humana i Dietètica de la FCS
 

Restituir i enfortir el nostre sistema de salut pública

Em sento una persona afortunada; les persones que estimo i jo mateix estem bé de salut i confinats en una casa envoltada de bosc. La connexió i els dispositius de què disposo no són, ni de bon tros, els que tinc a la Biblioteca, però ens hem organitzat amb els companys per poder tirar endavant, des de casa, el suport telemàtic que els nostres estudiants i professors poden necessitar. Afortunat, deia, també per tenir un sistema sanitari que s’està batent als centres d’assistència.

És estrany. Fa un parell de mesos ens va impressionar la força devastadora del Glòria i ara ens trobem confinats per una altra mostra de la natura, en aquest cas minúscula. Curiosament aquest confinament ha tingut un efecte immediat: l’aturada econòmica ho és també des del punt de vista energètic i això s’ha traduït en un descens de les emissions de CO2. Per a aquest període tinc un desig i una esperança de canvi: amb voluntat i decisió política es pot canviar, no només la corba del nombre d’infectats per la COVID-19, sinó també la nostra empremta al planeta.

I fora bo que els aplaudiments als professionals sanitaris ens fessin veure que la salut pública està debilitada igual que el sistema immunitari dels malalts de coronavirus. Restituir i enfortir el nostre sistema de salut pública amb els recursos necessaris és una prioritat que no hauríem d’oblidar quan tot això s’acabi. En aquest sentit, penso que els estudiants i professionals de la FCS poden sentir el ressò dels aplaudiments als balcons i fer-se’ls una mica seus: han triat una professió d’entrega a la comunitat.

Óscar Sotillos - Bibliotecari de la FCS
 

Compartir la manca de llibertat

Saber que tothom està compartint la manca de llibertat de moviment per a un bé comú ens fa sentir i ser més solidaris que mai. Des del primer dia, quan vius en família, l’organització laboral i les rutines diàries són molt importants, sobretot per als qui tenim a càrrec fills i filles.

Una de les meves prioritats principals és oferir als nostres alumnes tots els recursos per seguir el curs amb la màxima normalitat possible, sigui mitjançant classes virtuals, compartint documents a l’Scala, fent atencions individualitzades virtuals, etc., amb l’objectiu que puguin tancar el curs de forma exitosa. M’adono que, a través de les classes virtuals, com a professors, deixem entrar als alumnes a casa nostra, amb uns decorats de fons com poden ser els peluixos que té la meva filla a l’habitació que hem habilitat per fer les classes. D’altra banda, nosaltres també entrem dins la intimitat dels nostres alumnes i, malgrat la distància, som més a prop d’ells que mai.

Dr. Josep Sánchez - Professor de CAFE de la FPCEE
 

Fem que els límits de la nostra llar no esdevinguin límits per a la nostra activitat

Sota aquesta oració, els estudiants de la comunitat Blanquerna hem seguit avançant mitjançant noves formes de comunicació i aprenentatge que ens han permès fer camí. Un camí que hem de veure com una oportunitat de creixement, un imprevist que ha sorgit en un vist i no vist per a molts de nosaltres però que ens ha brindat un espai físic i temporal per a la reflexió, la introspecció i el pensament. Una oportunitat per ser conscients de la necessitat de l’avanç d’algunes de les nostres professions i d’obrir nous horitzons.

Més enllà del seguiment de l’activitat acadèmica, el moment actual ens ha portat a crear nous hàbits temporals per fer front a la pandèmia. Tancats però oberts a milers de fonts d’informació, tancats però oberts a la col·laboració.

Fem que els límits de la nostra llar no ens impedeixin avançar.

Víctor Najas - Estudiant de 4t de Logopèdia de la FPCEE
 

L'oportunitat de dir prou 

Confinament, COVID-19? Tot i res. Tot gira al voltant de no se sap ben bé què, no visible als ulls, que ens obliga a quedar-nos a casa i ens dona l’oportunitat de compartir el temps amb la família, de fer tot el que en el dia a dia no podem fer per la velocitat a la qual gira el món! Quantes vegades havia pensat “donaria el que fos per frenar el ritme i compartir més estones amb els meus”! Tens la sensació que la vida passa en un tancar i obrir d’ulls, però aquest no se sap què —en diem bitxo— ens ha donat l’oportunitat de dir prou i ara som aquí, en un dia a dia que no hi té res a veure. Un dia a dia en què encara es fa més palesa la capacitat dels més petits de casa d’adaptar-se a les circumstàncies i l’aprenentatge que n’extrauran, donat que el món cada vegada és més incert. Sento que les emocions són com un vaixell a la deriva que segueix les onades en plena tempesta. Em vull aferrar a les coses positives que vull creure que tindrà a escala personal i ambiental, però el regust és fosc per la pèrdua de vides i pel gran sacrifici que estan fent les persones que treballen cara a cara per combatre la pandèmia.

Què som? Gotes d’aigua insignificants dins un mar ple d’informació. Així és com em sento i, de cop, et tiren un salvavides que és el somriure de les teves filles o la trucada d’un ésser estimat.

La naturalesa ens somriu perquè l’estem deixant respirar i la Terra ens dona l’oportunitat de donar-nos la mà just abans de caure per un precipici. Ho sabrem aprofitar? No s’hi pot fer res? Sí, vull confiar que aquesta vivència portarà més sentit que les mil paraules en forma de discurs que sempre sentim sobre solidaritat, generositat, etc. Dependrà de tots nosaltres. Sabrem formar les generacions futures per no tornar a passar per una situació com aquesta?

Anna Capa - Servei d’Informació i Orientació a l’Estudiant de la FPCEE
 

El personal sanitari està fent un esforç impagable

Vaig voler estudiar Infermeria perquè ho he viscut des de petita a casa i sempre ho he vist com una oportunitat d’ajudar els més necessitats i a tots els qui m’envolten. Sempre he relacionat aquesta professió amb l’empatia, ja que has de pensar com se senten els altres i com et sentiries tu en el seu lloc.

Durant aquest confinament, els infermers estan fent unes tasques molt importants als centres sanitaris, no només en l’aspecte de les cures i l’atenció a la malaltia, sinó també en l’acompanyament psicològic i, sobretot, en la mort. Crec que forma part de la nostra tasca fer aquest acompanyament tan vital, i més en aquests moments en què la majoria de persones moren sense la companyia dels seus familiars, dels seus éssers estimats.

Els professionals sanitaris aquests dies estan treballant moltes hores, amb pocs recursos i estan molt cansats, però el que els fa fer tot això és la vocació d’atendre i curar. Amb tot el que està passant, cada dia estic més segura d’haver escollit la professió correcta, aquella que m’omplirà i em farà ser millor persona ajudant a tothom que ho necessiti.

Per últim, vull agrair a tots els professionals els seus esforços, i sobretot a aquells que, a més de professionals, són estudiants de la nostra universitat.

Paula Gabriel - Estudiant de 2n d’Infermeria de la FCS
 

Un canvi de vida que fa enyorar la rutina

Ja fa uns quants dies que estem confinats. I els que encara ens queden! Aquest bitxo ja s’ha estès per tot el món. I no m’estranya! Com a mínim a la nostra cultura, el contacte físic sembla inevitable. La meva tasca com a recepcionista m’ho recorda cada dia una pila de vegades.

El teletreball fa que enyori la meva rutina a la Facultat. Trobo a faltar veure entrar i sortir tots els alumnes, PAS i professors que cada dia omplien l’edifici… Persones que em demanen qualsevol cosa, que em saluden, que em dediquen un somriure, unes paraules…

El dia a dia a casa, teletreballant, ha comportat canviar les rutines. Els petits no ho viuen gaire diferent! La meva filla Danay em reclama més sovint que mai per jugar amb ella. També em demana ajuda per fer les tasques que envien de l’escola. I jo aprofito aquests dies per enfortir els nostres vincles, la nostra relació paternofilial que sovint costa cuidar com cal a causa de la rutina frenètica que ens caracteritza. Ella ho sap i també hi posa el seu granet de sorra volent ajudar-me a redactar els correus electrònics de feina.

Això ho superarem. Guanyarem la batalla! Aprofito per enviar ànims a tota la comunitat Blanquerna, tot recordant la frase més famosa d’aquests dies: “Queda’t a casa”!

Jordi Sánchez - Recepcionista de la FCRI